El 24 d’abril de 1980, quatre avions de transport C-130 Hèrcules de la força aèria dels Estats Units van aterrar en una zona desèrtica enmig de l’Iran. Era la primera part de l’operació Eagle Claw (Urpa d’Àguila), un pla audaç de les forces especials, aprovat pel president Carter, per rescatar els ostatges de l’ambaixada del país a Teheran. L’aterratge, en la foscor, utilitzant unes ulleres de visió nocturna dissenyades feia poc, va ser l’única cosa que va sortir bé. Els helicòpters que seguien l’avió van topar amb tempestes de sorra; tres dels vuit aparells van sofrir avaries i van deixar l’equip d’assalt sense transports suficients per arribar a Teheran, la qual cosa els va obligar a avortar la missió. En començar l’evacuació, un dels helicòpters va xocar amb un dels Hèrcules i va matar vuit persones.
L’endemà, la Casa Blanca va anunciar el rescat fallit. El president Jimmy Carter, després de perdre les eleccions aquella tardor, solia dir que havia estat a un helicòpter de ser reelegit. Si Eagle Claw hagués funcionat, la crisi dels ostatges que va dominar l’últim any del seu mandat s’hauria resolt gloriosament.
Durant molts anys, la figura del president Carter ha estat vista entre l’anomalia i el fracàs. La seva victòria electoral del 1976 va crear una petita illa de quatre anys de govern demòcrata en la llarga era de domini republicà que va seguir a l’arribada al poder de Nixon el 1968; una mena de penitència temporal després del Watergate i l’indult de Gerald Ford.
PUBLICITAT
Carter, de fet, era un candidat que ningú no esperava. Nascut en una família modesta a Plains (Geòrgia) el 1924, un poble enmig del no-res, sempre li agradava parlar del dia, quan era petit, en què el New Deal de Roosevelt va portar l’electricitat a la granja dels seus pares. El seu gran somni era ser oficial de la marina, i es va allistar tan aviat com va poder. Va ser un dels primers oficials que va aprendre a operar les complicades sales de màquines dels nous submarins nuclears. Però la mort del pare va truncar la seva carrera naval. El 1953 va tornar a Geòrgia per fer-se càrrec de la granja de cacauets de la família.
La seva carrera política no va començar fins al cap de gairebé una dècada, el 1962. La lluita pels drets civils i la integració racial provocaven tensions i conflictes a Plains, i Carter va decidir presentar-se a unes eleccions al Senat estatal per evitar que un candidat segregacionista representés el seu poble. El partit demòcrata local estava ple de racistes, i va fer tot el possible per evitar que guanyés, fins i tot cometent frau electoral. Així i tot, va acabar obtenint l’escó.
Campió dels drets civils
Una vegada al senat, Carter va resultar ser un polític nat que aviat va tenir ambicions més importants. Un primer intent d’arribar a governador va acabar en fracàs, però el 1970, després d’una campanya on es va presentar com una alternativa més conservadora (i racista) que els seus rivals, va aconseguir el càrrec. Tanmateix, els seus anys com a governador van sorprendre tothom. Jove, despert, modern, es va convertir en un campió dels drets civils, i va invertir en educació i protecció del medi ambient.
Els governadors de Geòrgia només podien ocupar el càrrec un sol mandat, i Carter va començar a pensar de seguida en la Presidència. Al final del 1974 (un any i mig abans que es comencés a votar en les primàries) va anunciar la seva campanya. Només un 2 % dels estatunidencs sabien qui era; els seus rivals se’n reien dient Jimmy who? Però Carter tenia les idees molt clares, i quan va deixar el càrrec de governador a principis del 1975 pràcticament se’n va anar a viure a Iowa. La seva estratègia era explotar el nou calendari de primàries, adoptat recentment pel partit. Faria campanya en aquell estat, un lloc al qual ningú no li feia cas, el guanyaria per sorpresa, i utilitzaria la publicitat de la seva victòria per guanyar després a Nou Hampshire i convertir-se en el favorit.
Al final del 1974 va anunciar la seva campanya. Només un 2 % dels estatunidencs sabien qui era; els seus rivals se’n reien dient ‘Jimmy who?’
Li va funcionar. Va guanyar les primàries i la presidència. Com a candidat, Carter representava un nou tipus de polític demòcrata; rural, veterà de la marina, moderat i religiós. En lloc de confiar a guanyar en les grans zones urbanes, Carter va posar l’accent en les seves arrels com a granger i la seva desimboltura per parlar sobre la bíblia i la fe. No era, tanmateix, un polític conservador; parlava d’apujar els impostos als rics, reduir la despesa militar, protegir els drets civils i lluitar contra la pobresa. També era carismàtic a la seva manera, jove i modern; durant la campanya es va envoltar de músics (Allman Brothers, Bob Dylan, Willie Nelson, Lynyrd Skynyrd, Crosby, Stills, Nash and Young, Dizzy Gillespie, Herbie Hancock; i era amic de molts d’ells!) que tocaven en els seus mítings i l’ajudaven a recaptar diners.
PUBLICITAT
Però tota la bona fortuna que l’havia acompanyat durant la campanya, es va evaporar durant la presidència. Carter es va trobar primer amb la pobra resposta de les administracions Nixon i Ford a la crisi del petroli, amb desocupació, inflació alta i sense alternatives energètiques. Quan l’economia es va començar a recuperar, la revolució de l’Iran va disparar els preus del petroli per segona vegada i va fer pujar la inflació per sobre de l’11 %. Carter sabia que l’economia no es podia recuperar sense controlar els preus, així que va nomenar Paul Volcker president de la Reserva Federal i li va donar independència plena. Volcker va fer el que li demanava, va apujar els tipus d’interès fins al 20 % i va trencar el cicle d’estancament i inflació dels setanta. La mala fortuna per a Carter va ser que això va requerir una recessió econòmica monumental l’any de les eleccions, i que va ser Ronald Reagan qui es va beneficiar del creixement posterior.
Un talent colossal
Les desgràcies no venen mai soles. La revolució iraniana també va crear la crisi dels ostatges, una humiliació constant que va danyar la reputació de Carter i va eclipsar tota la seva política exterior. La llegenda diu que gent pròxima a Reagan va demanar a l’Iran que retardés l’alliberament fins després de les eleccions, perquè la imatge de l’ambaixada no abandonés mai el president. El sector progressista demòcrata, mentrestant, no va apreciar mai que un granger de Geòrgia els digués que era hora de ser moderats i que no era el moment de fer una reforma sanitària, i van presentar Ted Kennedy a les primàries. Carter les va guanyar, però no sense abans irritar mig partit. Per acabar de fer-li la vida impossible, un tipus anomenat John Anderson es va presentar a les generals com a centrista, la qual cosa encara li va llevar més vots. Ronald Reagan es va acabar imposant en aquestes eleccions per gairebé deu punts.
Totes aquestes calamitats i desgràcies van fer oblidar que Carter va ser un president molt efectiu i un polític amb un talent colossal, capaç de construir una majoria de govern demòcrata que ningú no creia possible. Carter va reduir el dèficit i va reactivar l’economia. Totes aquestes polítiques d’estalvi energètic i liberalització que van ajudar que el país creixés amb força en els anys vuitanta es van aprovar sota la presidència de Carter, no del seu successor. En política exterior, a part de trobar-se amb una revolució islàmica al golf Pèrsic amb la qual ningú comptava, va ser ell qui va signar els acords de Camp David, va redefinir la política del país a l’entorn dels drets humans i va armar la resistència afganesa contra els soviètics. Gairebé tots els programes d’armament de l’era Reagan també van ser iniciats per l’administració del granger de Geòrgia.
El president Jimmy Carter, després de perdre les eleccions aquella tardor, solia dir que havia estat a un helicòpter de ser reelegit.
Hi ha una història dels Estats Units alternativa en la qual, per un motiu o un altre, la revolució iraniana acaba sis mesos o un any més tard, i la crisi del petroli arriba just al final de la presidència de Carter. Hi ha una altra història alternativa on Paul Volcker decideix apujar els tipus d’interès lentament perquè vol protegir el president, i la recessió no arriba fins al 1981. Hi ha encara una altra història més en què els helicòpters d’Eagle Claw no topen amb una tempesta de sorra i els ostatges són rescatats. En tots aquests escenaris, és probable que Jimmy Carter fos triat per segona vegada i Ronald Reagan no arribés mai a la presidència. El nostre món és completament diferent.
Hi ha polítics amb sort, capaços de transformar el seu país per fer-lo millor i ser recordats pels seus assoliments. Hi ha polítics amb mala sort que intenten canviar el país i fracassen en la seva obstinació. Jimmy Carter es troba en aquesta categoria de polítics veritablement desafortunats que van ser capaços de canviar el seu país per fer-lo millor, però van ser els seus successors els que es van atribuir l’èxit.
