El pròxim 9 de juny els espanyols estem cridats a triar els nostres representants al Parlament Europeu per a la legislatura 2024-2029. Entre el dijous 6 i el diumenge 9 ho faran també els electors dels altres 26 països de la UE. Totes les eleccions són importants en democràcia, però penso que aquesta vegada els resultats de les europees produiran més conseqüències polítiques que en cap altra ocasió anterior des que es va introduir el 1979 l’elecció directa dels que ocupen els escons de l’hemicicle d’Estrasburg. La integració europea és ara més profunda, i el seu territori considerablement més ampli, després de les decisions adoptades en totes dues direccions al llarg de les seves ja moltes dècades d’existència.

Primer la Comunitat, i més tard la Unió Europea, han viscut moments molt brillants. Després de la creació d’aquesta última s’han anat fent passos molt importants: la introducció de la moneda única el 1999 i l’ampliació als països del Centre i de l’Est d’Europa el 2004 van marcar avanços d’envergadura històrica en el projecte comú. Moments que figuren en la seva història, sens dubte. Però també hi va haver altres moments molt difícils: la gran crisi financera dels anys 2008 a 2013, la pandèmia de 2020 i les seves greus conseqüències en matèria de salut pública i de recessió econòmica, la crisi energètica acompanyada de la inflació i, per descomptat, les guerres després de la invasió d’Ucraïna o la situació dramàtica a Gaza com a reacció d’Israel a l’atac de Hamàs. Les dificultats s’han concentrat en els últims quinze anys.

Assumir el derrotisme i l’escepticisme d’euroescèptics i populistes ens portaria a acceptar la irrellevància dels assoliments aconseguits.

Un balanç objectiu dels assoliments i fracassos de la UE és la millor manera d’afinar bé propostes i prioritats de cara al futur. Els europeistes, convençuts que el projecte comú s’ha de continuar aprofundint i ampliant, fem bé de subratllar les raons dels nostres èxits passats, però sense oblidar les fallades que van conduir a errors, mancances, o a oblidar tasques encara pendents. Assumir el derrotisme i l’escepticisme d’euroescèptics i populistes ens portaria a acceptar la irrellevància dels assoliments aconseguits. Però per aconseguir que avancin els nivells d’integració allí on sigui necessari, convé preguntar-se pels obstacles que ens impedeixen cobrir algunes llacunes en l’arquitectura institucional de la UE, per la manca de recursos financers necessaris per finançar els objectius estratègics o millorar la necessària sintonia entre el discurs dels representants i les demandes i preocupacions dels ciutadans. Una sintonia que no sempre ha funcionat.

 

Reptes d’enorme complexitat

Els que som clarament favorables a l’ideal d’«una unió cada vegada més estreta» proclamat en l’article 1 del Tractat de la Unió, veiem amb preocupació la distància considerable que hi continua havent entre el que hauríem de ser capaços de fer, el que ara com ara es pot fer i el que estan disposats a fer els líders europeus per temor que els seus electors no els segueixin. És cert que aquests desajusts no sempre són causats per la feblesa de les conviccions o la falta de confiança. Cal reconèixer que els moments actuals porten governs i institucions a haver-se d’enfrontar a problemes i reptes d’una enorme complexitat.

La guerra d’Ucraïna i el conflicte a Palestina ens situen davant de crims de guerra i drames humans les conseqüències dels quals colpegen amb duresa la nostra sensibilitat, i també amenacen la nostra seguretat. Després de molts anys creient que la pau estava garantida, i la nostra seguretat col·lectiva coberta per la protecció de Washington, ara estem descobrint que la realitat és molt diferent. Putin ens amenaça a tots els europeus, i els Estats Units són un aliat que pot deixar de ser-ho si Trump torna el novembre a la Casa Blanca. La UE s’ha de plantejar, sense excuses, una estratègia de seguretat en tots els àmbits, i no solament en l’econòmic. Coordinada per descomptat amb l’OTAN, però també eficaç en el cas que la voluntat a l’altre costat de l’Atlàntic comenci a defallir.

Putin ens amenaça a tots els europeus, i els Estats Units són un aliat que pot deixar de ser-ho si Trump torna el novembre a la Casa Blanca.

Les tensions geopolítiques entre els Estats Units i la Xina en la seva lluita per l’hegemonia global també ens afecten, i la UE no està interessada a exacerbar-les malgrat que des de tots dos costats es mantenen estratègies que no coincideixen sovint amb els nostres interessos. S’anuncien noves batalles aranzelàries en cas de victòria de Trump, que podrien accelerar les tendències proteccionistes observades en els últims temps.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Distorsions discriminatòries

Els esforços per reduir al màxim la dependència de Rússia pel que fa a les fonts d’energia fòssil, i la substitució d’aquestes per energies renovables i altres tecnologies netes, ens podria situar davant de la dependència respecte de la Xina com a proveïdor d’alguns elements de les cadenes de valor imprescindibles per fabricar-les. I l’enorme volum dels subsidis oferts per la Inflation Reduction Act (IRA) americana ja està generant distorsions discriminatòries per a les nostres empreses i els nostres inversors.

Aquests riscos, i les distorsions consegüents, no poden tenir com a resposta la seva reproducció en els mercats europeus per mitjà de decisions i instruments similars finançats amb els nostres recursos propis. La UE es beneficia de l’obertura econòmica i del seu mercat únic. La flexibilització del control de les ajudes públiques que duu a terme la Comissió Europea, a fi d’aconseguir un funcionament no discriminatori de les nostres empreses, ja està provocant desequilibris, que no han de ser augmentats, sinó corregits en la línia indicada per l’informe presentat per Enrico Letta al Consell Europeu el mes d’abril. Un altre informe important, que està preparant Mario Draghi, es presentarà davant el mateix Consell el juny.

Amb aquests elements d’anàlisi i els catàlegs de propostes respectius, al costat d’altres que també estiguin disponibles, els nous dirigents de la UE que sorgeixin, una vegada coneguts els resultats de les eleccions en la segona meitat de l’any, tindran material suficient per dibuixar i acordar les línies mestres de l’estratègia de la UE fins al final d’aquesta dècada.

La nostra veu al món no pot continuar estant limitada per la regla de la unanimitat, fins a fer-se gairebé inaudible.

En alguns terrenys, es tractarà d’actualitzar i ajustar les estratègies i les polítiques ja dissenyades en els mandats anteriors. Per exemple, en la lluita contra el canvi climàtic, s’han de confirmar els grans objectius del Pacte verd (Green Deal). La UE ocupa un lloc de lideratge mundial, que s’ha confirmat de nou en l’última reunió del COP28 a finals de l’any passat. Cal confiar que ni les complicacions burocràtiques de les quals es queixen els agricultors, ni l’escepticisme de populistes i negacionistes, impedeixin que els europeus continuem mantenint sense flaquejar els nostres objectius i esforços. Més aviat al contrari, els hem de redoblar, tant dins de les nostres fronteres com en la coordinació i col·laboració amb la resta de països.

 

Els esforços de Borrell

En l’acció exterior sí que caldrà fer passos molt més contundents que fins ara. La nostra veu al món no pot continuar estant limitada per la regla de la unanimitat, fins a fer-se gairebé inaudible. Els esforços de Borrell com a Alt Representant de la UE han estat ímprobes, i són d’agrair les seves declaracions en relació amb Gaza, Ucraïna i altres conflictes. Però el seu mandat ha estat curtcircuitat en moltes ocasions per les divergències entre membres de la Unió.

Des de la perspectiva de Washington, Pequín, Moscou, Delhi o altres capitals de l’anomenat Sud Global, encara es constata la falta de cohesió de la nostra acció exterior, incapaç d’ocupar l’espai que per dimensió, rellevància i vocació universalista ens hauria de correspondre. Al costat de la necessitat de protegir la nostra seguretat col·lectiva en matèria de defensa i de fer valer els nostres interessos econòmics en un món mancat de mecanismes eficaços per articular una governança global, la posada en marxa d’un sistema eficaç per al desenvolupament de l’acció exterior comuna dels europeus ha de ser una prioritat de cara al futur pròxim.

També cal avançar en el nou disseny d’una estratègia de creixement i competitivitat. Les nostres taxes de creixement són menors que les dels Estats Units i la Xina, per no parlar de les que mostren altres països com l’Índia. En el terreny de les tecnologies d’avantguarda, ens estem quedant endarrerits en termes relatius, sense grans plataformes digitals ni capacitat per seguir el ritme pel que fa al desenvolupament de la intel·ligència artificial o de la computació quàntica.

El nostre poder regulador continua estant al capdavant, però no és evident que la seva eficàcia pugui arribar a compensar la rapidesa amb la qual es mouen aquests mercats. És urgent intensificar els nostres esforços en R+D i augmentar els ensenyaments STEM (Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques), en aquest últim cas també amb suport de la UE.

Sabem per experiència que tots els populismes, sigui quin sigui el seu color ideològic, estan fets amb materials antieuropeus.

Aquests dies entraran en vigor les noves regles fiscals en substitució del vell Pacte d’Estabilitat i Creixement, suspès des de la pandèmia de la covid-19 el 2020. Esperem que la seva aplicació sigui «intel·ligent», sense noves experiències d’austeritat que redueixin encara més el creixement i els marges necessaris per a les inversions que necessitarem per finançar la transició energètica, els avanços en digitalització, el reforç de les polítiques de cohesió social i l’ampliació de la UE compromesa amb Ucraïna i altres països de l’Est o dels Balcans.

Tot això requereix posar d’una vegada en marxa un mercat únic de capitals i uns fluxos financers públics que avui no tenen encaix en un pressupost comunitari raquític, ni tampoc podran ser finançats amb deute públic per alguns països que han aconseguit nivells massa elevats per garantir la sostenibilitat. Caldran fórmules noves com ara les que es van posar en marxa el 2020 amb el Next Generation EU o el programa SURE. A més d’atendre polítiques d’immigració o la reducció de desigualtats.

 

Combustible per a la decepció

És convenient no perdre de vista el realisme a l’hora de definir amb ambició les línies per les quals han de transitar les decisions que esperen damunt de la taula els nous líders europeus i els seus col·legues dels països membres. Perquè no és realista desconèixer, ni tan sols menysvalorar, l’envergadura de les tasques pendents per continuar avançant en la integració europea. Els avanços cap al futur no es poden sostenir recreant-se a dibuixar una utopia mentre s’ignoren les dificultats i les restriccions que es travessen en el camí.

Si es cau en aquest parany, els plantejaments polítics ambiciosos s’acaben convertint en combustible per a la decepció i en l’origen dels populismes. I sabem per experiència que tots els populismes, sigui quin sigui el seu color ideològic, estan fets amb materials antieuropeus. Per això, una agenda ambiciosa per a Europa és imprescindible, i els seus objectius i les seves estratègies ens han de permetre mirar el futur amb confiança i seguretat, però les propostes polítiques per desenvolupar-la s’han de basar en anàlisis solvents, en suports sòlids i en esforços assumibles i distribuïts equitativament.