Si som optimistes, la interpretació de l’òpera La Merope de Domènec Terradellas (Barcelona, 1713 – Roma, 1751) al Liceu quatre mesos després que al Palau s’hagués escoltat el seu oratori Giuseppe riconosciuto en una producció que ja venia del Festival de Torroella, fa pensar que finalment ha arribat el moment de reconèixer a aquest compositor que va triomfar a les grans capitals musicals de l’Europa del moment amb una obra d’una qualitat comparable als coetanis Giovanni Battista Pergolesi, Niccolò Jommelli o Christoph Willibald Gluck.
Tanmateix, la realitat ens fa tocar de peus a terra. Pensar que La Merope es pugui veure representada i no en versió de concert com és el cas que ens ocupa sembla un somni lluny de la realitat. En temps moderns, l’òpera només s’ha interpretat una vegada de manera privada, també en versió de concert, l’any 1956 al Jardí dels Tarongers de la Casa Bartomeu, i una altra vegada, ara sí, escenificada i pública, el 1976 al Teatro de la Zarzuela, segons informació de l’estudiós Oriol Pérez Treviño.
PUBLICITAT
Amb nombrosos seients buits tot i les promocions fetes pel Liceu per poder omplir el teatre, la interpretació de l’obra de Terradelles va ser un excel·lent gaudi pels assistents. Ho va ser per la qualitat de la interpretació a càrrec de l’Akademie für Alte Musik Berlin sota la direcció del clavicembalista Francesco Corti, una formació puntera en música antiga, i amb una colla de molt bons solistes. I també va ser un gaudi poder descobrir una partitura que va deixar bocabadats als espectadors per la seva gran riquesa musical, de molta teatralitat, amb nombroses àries de bravura com corresponia a l’òpera barroca del moment de la creació, el 1743. Apostolo Zeno va ser l’autor del llibret, un text que també havien fet servir altres compositors com Riccardo Broschi.
L’italià Corti va dirigir la formació berlinesa amb gran intensitat, sense deixar caure en cap moment la tensió durant les gairebé tres hores de gran música, amb un baix continu d’una gran profunditat i uns instrumentistes solistes capaços de transportar el públic a un altre món ple de bellesa com va ser el cas de les flautes travesseres.
Vocalment, dues veus van destacar, la de la soprano Francesca Pia Vitale en el paper d’Epitide, el fill de Merope que ha sobreviscut a l’assassinat de pare i germans per part de l’usurpador Polifonte i torna a Messènia per fer justícia. Va demostrar virtuosisme i tècnica per superar les moltes dificultats del seu paper ple d’agilitats. L’altra veu destacada va ser la d’Emöke Bárath en el de Merope, un rol pel qual també es necessita molt bona tècnica i que la soprano va superar. El tenor Valerio Contaldo en el paper de Polifonte, el malvat, va ser molt teatral i histriònic, donat el caràcter del personatge, sobretot cap al final, quan veu que està perdut.
El contratenor Paul-Antoine Benós-Djian en el paper de Trasimede, conseller i enamorat de Merope, va començar de manera irregular, però ben aviat va trobar la seva veu greu per oferir una interpretació plena de matisos en les seves àries. Correctes la soprano Sunhae Im (Argia), la contralt Margherita Maria Sala (Licisco) i el tenor Thomas Hobbs (Anassandro).
Si voleu escoltar música d’aquesta magnífica òpera de Terradellas, podeu trobar algunes àries interpretades per la soprano Maria Grazia Schiavo amb la formació Dolce & Tempesta dirigida per Stefano Demicheli a ¡Furor!, un enregistrament de fragments d’obres de Terradellas fet el 2008 i editat per Fuga Libera amb la col·laboració del Centre Robert Gerhard.
