El Life Victoria, el festival dedicat a la cançó poètica, té l’habilitat de sortir dels camins més transitats del gènere per presentar programes imaginatius a la recerca de què hi havia abans que al segle XIX prengués forma el que avui anomenem ‘lied’. Fa uns anys, Carine Tinney (veu) i Daniel Tarrida, animador del Festival Bachcelona (piano), van fer un programa sobre el ‘lied’ abans del ‘lied’ començant amb peces de Johann Sebastian Bach. Ara, el festival dedicat a Victoria de los Ángeles ha anat un segle més enrere i s’ha situat a la Itàlia del Renaixement quan florien els madrigals que firmaven compositors com Claudio Monteverdi o Girolamo Frescobaldi i, sobretot, Barbara Strozzi.

La tiorba d’Elizabeth Kenny i la veu de la soprano Nardus Williams van oferir un repertori de música dramàtica del segle XVII que va començar i acabar amb obres de Strozzi, l’autora veneciana que amb els seus vuit llibres de cantates i madrigals, es va convertir al seu dia en la compositora, home o dona, que més obra vocal no religiosa havia publicat. Mai va compondre una òpera, però les seves cançons són teatre en estat pur, plenes d’emocions contrastades que reclamen uns salts vocals de molt impacte i molta dramatització que Williams va centrar en la veu, molt bonica i segura, més que en la gestualitat. La resta d’obres d’altres compositors també es movien entre els amors i els desamors reflectint musicalment els daltabaixos emocionals que aquests estats generen.

La primera peça de Strozzi va ser Tradimento del seu llibre Diporti di Euterpe op. 7. El títol ja ho diu tot, la reacció aïrada davant d’una traïdoria. I tot seguit, L’Eraclito amoroso, una peça que, malgrat l’amorós del títol, és un lament de gran profunditat buscant la mort. Qui també volia anar-se’n d’aquest món era el o la protagonista de Voglio di vita uscir, de Benedetto Ferrari. I el Lamento d’Olimpia, de Sigismondo d’India, era un cant desesperat arran de l’abandonament, desesperació que acaba transformada en fúria venjativa. En mig de tants amors contrariats, Quel sguardo sdegnosetto de Monteverdi oferia una versió més afectuosa.

La segona part del recital va tornar als desafortunats drames amorosos començant per Cosí mi disprezzate, de Frescobaldi, Ardo in tacito foco,de Strozzi, per acabar amb una celebració molt festiva i cerimoniosa, obra de la compositora per la celebració d’un matrimoni entre les cases d’Àustria i la dels Gonzaga de Màntua.

En aquesta segona part hi va haver l’única peça de tema religiós, Maddalena alla croce, de Frescobaldi. I dos moments de gran musicalitat instrumental quan Kenny va interpretar amb la seva tiorba la Toccata cromatica d’Alessandro Piccinini i una peça també instrumental de Giovanni Girolamo Kapsberger, dos autors difícils, i per això obligats a les proves d’accés als cursos superiors de corda pinçada de molts conservatoris. La intèrpret va extreure tota la gran gamma sonora i d’harmònics que aquest instrument greu permet. Les possibilitats interpretatives dramàtiques de la tiorba també es van posar en relleu a la peça per a veu Gite, o giorni dolenti de Strozzi. A la paraula inferno, Kenny amb la seva tiorba aconseguia que veiéssim obertes de bat a bat les portes de l’avern.

Abans d’aquest concert n’hi va haver un altre, sempre a la Sala Domènech i Montaner del Sant Pau Reciente Modernista. El violoncel·lista Roger Morelló Ros va retre un homenatge a Pau Casals amb un repertori molt vinculat, d’una manera o altra, a la figura del mestre. Va començar amb dues de les Variacions sobre el nom de Casals, de Marc Migó.  Va continuar amb la Sarabanda de la 2a suite per a violoncel de Johann Sebastian Bach, compositor tant estimat pel mestre del Vendrell, i les Danses de la terra, d’Elisenda Fábregas, compositora present al concert. Per acabar, una mica de Marin Marais i l’Intermezzo i Danza finale de la Suite per a violoncel sol de Gaspar Cassadó que va ser alumne de Casals. El violoncel·lista va considerar obligat oferir com a propina el Cant dels ocells.

 


Els dos concerts van tenir lloc el 4 d’abril.