La francofonia existeix. Les seves branques cobreixen les quatre parts del món. De Brussel·les, a Europa, a Mont-real en el Nou Món, passant per Cotonou, l’africana, i Port Vila, en el Pacífic. Expressa en francès, entre molts altres idiomes, l’existència de la diversitat lingüística del món. Diversitat que, segons una declaració universal de la UNESCO de 2001, s’ha de preservar igual que la biodiversitat de la naturalesa.

A aquest efecte, gairebé tots els territoris francòfons participen d’estructures institucionals comunes. Constitueixen un entramat de capacitats institucionals cooperatives que sorprèn per la seva amplitud. El denominador comú d’aquest conjunt lingüístic estructurat té una evidència que no necessita gaires explicacions, però, no se li nota un dinamisme particular, ofensiu o defensiu. Avui dia, com fa deu o vint anys, li falta un sentit col·lectiu, i això li lleva força i eficiència. No s’entén aquesta contradicció. Una contradicció que no és conjuntural, sinó que està lligada a la història mateixa. Com, efectivament, es pot entendre que un idioma tan organitzat entre les seves diferents parts sigui tan poc radiant?

 

Una piràmide complexa

La francofonia es defineix simplement com l’espai on la població, íntegrament o en part, parla francès. La paraula, inventada per un geògraf colonial, Onésime Reclus, a la fi del segle XIX, no va tenir un altre contingut que aquest, descriptiu, durant anys. La francofonia institucional va aparèixer un segle més tard. Va organitzar els usuaris de l’idioma, tant si eren governs nacionals, regionals, locals, o grups de parlants sense representació.

Aquesta estructuració es va forjar en un desordre regulat tardanament; regulació que van demanar veus africanes o canadenques franceses més que veus provinents de França. Va ser en el tercer congrés de la llengua francesa, al Canadà, el 1952, quan es va intentar per primera vegada associar les diferents parts de la francofonia. Van tornar a plantejar la proposta, a la fi dels anys seixanta, tres caps d’Estat africans: el tunisià Habib Bourguiba, el nigerí Hamani Diori i el senegalès Léopold Sédar Senghor. El projecte va madurar a Niamey, capital del Níger, i va quallar l’any següent amb la fundació de l’ACCT (Agència de Cooperació Cultural i Tècnica), estructura comuna, mare de l’OIF.

La francofonia, avui dia, té l’aparença d’una piràmide el cap de la qual, l’OIF (Organització Internacional de la Francofonia), contra tota lògica, va ser gairebé l’última a ser creada (2006). L’OIF va integrar estructures anteriors, a vegades de molts anys. La coordinació universitària francòfona, per exemple, va ser creada el 1961 i l’associació dels parlamentaris de llengua francesa, el 1967.

L’OIF reagrupa països francòfons amb països que no ho han estat mai: dels 88 territoris, només 32 tenen el francès com a idioma oficial o cooficial.

Independentment d’aquesta cronologia establerta a l’inrevés, els membres de l’organització tenen una altra característica un xic desconcertant. L’OIF va néixer com a organització que mutualitzava territoris on el francès tenia una realitat oficial i social. Tant si són europeus, com França, Bèlgica, Luxemburg i Suïssa, com si són excolònies franceses d’Àfrica o d’Àsia o territoris americans com el Canadà, el Quebec i Haití. No obstant això, avui dia, reagrupa països o entitats parcialment o totalment francòfones amb països que no ho van ser mai, com Bòsnia i Hercegovina, Corea del Sud, els Emirats Àrabs Units, Kosovo, Qatar o Ucraïna. Fins al punt que, dels 88 territoris membres, només 32 tenen el francès com a idioma oficial o cooficial.

En aquest context, els objectius actuals de la francofonia oficial es reparteixen entre iniciatives i programes dedicats a l’idioma amb objectius diferents, relatius a valors – els de la democràcia, els drets humans, el desenvolupament, la pau– que emparenten l’OIF amb l’ONU o el Consell d’Europa (que no té res a veure amb la Unió Europea). Al marge d’aquestes organitzacions que associen poders públics, es van crear, i continuen constituint-se, ONG i institucions sense finalitat lucrativa, que van aparèixer de manera espontània a partir de la proximitat lingüística. Molts són culturals, i pretenen presentar el ventall de la creativitat cinematogràfica, literària o musical en francès.

La vida d’aquestes institucions, com la de totes les organitzacions, els condueix a inventar raons per a perpetuar-se. Continuen captant permanentment nous membres. Tenen una agenda de reunions molt rica. Les cimeres de l’OIF tenen lloc cada dos anys, els jocs de la francofonia cada quatre. En els últims anys s’hi van afiliar nou territoris: 2 el 2014 (Kosovo, Mèxic), 3 el 2016 (l’Argentina, Ontario, Nova Caledònia), 4 el 2018 (Gàmbia, Irlanda, Louisiana, Malta).

 

Sense una brúixola comuna

Els analistes i observadors, periodístics o universitaris, que han estudiat la francofonia en fan diagnòstics paral·lels. «El paper de l’OIF, és complex i nebulós», van escriure per exemple en una de les últimes publicacions de referència dues universitàries, Maria Candea i Laélia Véron (Le français est à nous!, París, la Découverte, 2021).

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

La rica florida institucional de la francofonia no va aconseguir històricament, i tampoc l’aconsegueix actualment, dotar el moviment francòfon d’una brúixola comuna coherent. Des del principi, contradiccions múltiples i no superades van erosionar objectius que es podien pensar compartits. Aquesta paradoxa no té una explicació única. És fruit d’interpretacions creuades, i a vegades incompatibles, del que és la francofonia per a les diferents parts. Gairebé cadascun dels seus membres s’hi ha afiliat portant objectius particulars.

La francofonia és encara un espai internacional legitimador abans que un espai cooperatiu entre territoris que comparteixen el francès.

La francofonia associa, en efecte, països o territoris que sempre, en un horitzó històric modern, van ser francòfons, i ho són per naturalesa. Uns altres ho són per casualitat, per herència colonial. Els primers privilegien la dimensió lingüística i diplomàtica de l’OIF, la influència que es pot treure d’un idioma globalitzat, i els altres, els del sud en emergència, subratllen l’aportació que els francòfons desenvolupats poden o han de portar als països subdesenvolupats que van ser colonitzats per francòfons rics.

D’altra banda, la francofonia va ser, i en certa manera és encara, un espai internacional legitimador abans de ser un espai cooperatiu entre territoris que comparteixen el francès. Ho va ser, i ho és, per al Quebec. El Quebec, província canadenca, va aconseguir afiliar-se a l’OIF, organització inicialment intergovernamental. Així va aconseguir un reconeixement diplomàtic. Ottawa, va intentar rebaixar l’àmbit de l’entrada del Quebec a l’OIF, contestant amb un «cafè per a tots» i autoritzant la filiació d’altres províncies (Nova Brunswick, Ontario), que es van beneficiar així del mateix dret internacional extraordinari que el Quebec.

Aquest espai va ser tant competitiu com cooperatiu. En els anys 1981-1982, els dos governs, el federal i el quebequès, convidaven paral·lelament delegacions parlamentàries franceses que veien com dos cotxes protocol·laris iniciaven una carrera de velocitat en les pistes de l’aeroport de Mont-real per a arribar primers als peus de l’avió. Aquesta dimensió competitiva va ser ulteriorment instrumentalitzada per altres actors. Pel Canadà, que va qüestionar a França el paper de centre del moviment, reivindicant seus i articulació. Per a Ottawa, la francofonia fou també una porta d’entrada a les excolònies belgues i franceses d’Àfrica, riques en potencialitats energètiques i mineres. I, amb les mateixes intencions, països del Golf Pèrsic que no havien estat mai francòfons, van sol·licitar i van aconseguir afiliar-se a l’OIF per tal de tenir un millor accés a la francofonia africana.

Aquesta dimensió cada vegada menys lingüística va obrir un espai creixent per als països que busquen una sortida diplomàtica als seus conflictes territorials interns, o com aconseguir a un preu mínim un primer reconeixement internacional. Va ser el cas de Kosovo, i de països de l’est europeu, d’Ucraïna, per exemple, que, a l’espera d’una afiliació a l’OTAN i a la Unió Europea, van aprofitar l’OIF, on podien entrar sense gaires traves ni tràmits. França, a fi de treure’s de sobre la patata calenta neocaledoniana, entre tres consultes relatives a la independència, va concedir el 2016 a Nova Caledònia el que el Canadà havia resolt concedir al Quebec, la seva afiliació a l’OIF.

Amb tot, l’element que sembla de més pes és la dimensió diplomàtica dels idiomes i de les cultures. La diplomàcia lingüística i cultural és un element important de la influència. No obstant això, França, fins i tot en l’època del general De Gaulle, va trigar molts anys a pensar la francofonia com a multiplicador d’influència. De Gaulle privilegiava, en matèria cultural com en altres matèries, les relacions bilaterals per a la projecció internacional de França, ja fos amb les excolònies africanes o asiàtiques, com amb el Canadà i el Quebec. El 1967 va arribar, en un discurs pronunciat a l’Ajuntament de Mont-real, a encoratjar l’independentisme quebequès fet que va provocar una crisi diplomàtica amb el govern d’Ottawa. Va enfortir en el Ministeri d’Afers Exteriors un instrument d’influència cultural estrictament francès, la DGRST (Direcció General de Cooperació Científica i Tècnica). Es fiava poc de les organitzacions intergovernamentals, fos la francofonia, l’OTAN o el Mercat Comú Europeu. Els presidents Pompidou i Giscard d’Estaing van consolidar aquesta via amb les cimeres francoafricanes.

Va ser el president Mitterrand qui, el 1986 va organitzar a Versalles la primera Cimera de la Francofonia, integrant aquesta cooperació en la diplomàcia d’influència francesa. Per a acompanyar aquesta decisió va integrar en el seu govern una secretaria específicament dedicada a la francofonia, una iniciativa que, segons el seu principal col·laborador a l’Elisi, Hubert Védrine, no va resultar convincent: «Per a enfrontar l’arrasadora anglofonia, els francòfons [no han de tenir] complexos parlant i escrivint en el seu idioma. […] En cas contrari les cimeres francòfones quedarien com a trobades on es toca en francès la mateixa agenda que en altres fòrums internacionals, sense que sigui reforçat l’ús del francès» (Les mondes de François Mitterrand, Fayard, 2016).

La pertinència de l’OIF va quedar en l’aire des del seu naixement. La competència entre França i el Canadà, des dels inicis de l’ACCT i la francofonia, les traves entre Mont-real i Ottawa, no facilitaven la cerca d’un denominador comú. La tendència ulterior a privilegiar l’OIF com a cercle paral·lel al de l’ONU, la pressió dels socis africans que consideraven que l’OIF era un canal d’ajuda al desenvolupament més que una organització de cooperació entre francòfons, van crear altres dissonàncies col·lectives.

La guinda del pastís –el concepte de francofonia lingüística– va ser i continua sent criticat per escriptors africans, libanesos, canadencs, quebequesos, que no admeten el repartiment entre autors «francesos» i «francòfons» (vegeu sobre aquest tema Véronique Corinus i Mireille Hilsum, coordinadores, Lire et donner à lire la littérature francophone, PUR, 2022). Reivindiquen una francofonia respectuosa de les diversitats, però entre el francès i altres idiomes. Francès i wòlof al Senegal, francès i àrab al Líban, per exemple. Rebutgen tot repartiment entre escriptors francesos de França i escriptors suposadament francòfons i perifèrics.

 

Les regles del mercat

En fi, i potser, sobretot, des del final de la bipolaritat internacional, en els anys 90, la globalització econòmica articula un món que es correspon amb les regles uniformadores del mercat. El mercat necessita aplanar les diversitats: Estats, idiomes, religions, cultures obstaculitzen les economies d’escala que exigeixen les empreses. Busquen individus consumidors permutables. Els Estats Units, que van guanyar la guerra freda pel seu pes militar, però potser més per la seva dimensió econòmica, van liderar «naturalment» la reorganització del món, universalitzant el mercat amb les seves empreses, la seva moneda i el seu idioma com a referent. Les grans corporacions transnacionals, que no tenen arrels sinó interessos, van donar suport a aquesta evolució.

Els Estats mitjans i petits, estan perdent a poc a poc la seva legitimitat. Les noves normes erosionen i desvaloren els serveis públics, l’Estat de benestar, els idiomes nacionals, els símbols col·lectius i, finalment, la democràcia com a marc nacional regulador pacífic de conflictes. Els caps d’Estat, en particular a la Unió Europea els fonaments de la qual són el mercat i les seves regles, es consideren més com a directors generals de països-empreses, definits com a «marques» que competeixen les unes amb les altres, en anglès, que com a hereus d’avantpassats responsables dels interessos d’un país i dels seus ciutadans.

A França es banalitza l’acció diplomàtica exterior. Els elements diplomàtics responsables de reflectir la defensa de l’interès nacional a través de l’idioma i de la cultura, pesen cada vegada menys. Va desaparèixer l’especificitat del Ministeri d’Afers Exteriors el 2022. Els seus alts funcionaris estan ara integrats en un cos d’administradors de l’Estat. França necessitaria, segons els seus «responsables» actuals, administradors de béns materials, més que inventors de polítiques d’influència basades en el diferencial lingüístic i cultural.

Aquesta dimensió menys lingüística obre un espai per als països que busquen una sortida diplomàtica als seus conflictes territorials interns.

Un dels millors especialistes en la política exterior de França, Frédéric Charillon, va fer per última vegada una referència a la francofonia com a instrument d’influència per a França el 2011 (La politique étrangère de la France, La Documentation française, 2011). Aquesta referència va desaparèixer dels llibres que va publicar el 2021 i el 2022. El president francès, Emmanuel Macron, va reivindicar la necessitat per als francòfons d’entendre la diversitat com un pont cap a l’anglès, davant d’una platea francòfona, de la manera següent: «A Davos, alguns haurien preferit que m’expressés en francès, però parlar en anglès en un fòrum que reuneix el món dels negocis és ser útil, mostra que el francès es construeix en el plurilingüisme» (Déclaration sur la francophonie, 20-3- 2019). Un lingüista alemany, Jürgen Erfurt, va estudiar el concepte de francofonia que té el president Macron, concloent que, per a ell, «el plurilingüisme vol dir que els francesos s’han d’expressar en anglès, perquè el mercat i les relacions econòmiques en el món així ho imposen» (Ce que francophonie veut dire, Cahiers internationaux de sociolinguistique, 2018).

En aquest món de competència econòmica globalitzada, malgrat el que estipula la Constitució francesa i la llei Toubon de 1994, relativa a la llengua francesa, el bilingüisme guanya terreny cada any. El document nacional d’identitat, des de 2022, és bilingüe, francès-anglès. L’anglès guanya espai en l’educació amb l’auge de les universitats privades de negocis, però també en la pública, i cada vegada més a l’escola primària privada, que ofereix una educació bilingüe anglès-francès.

Des de dalt, des de totes les autoritats polítiques, mediàtiques, intel·lectuals, empresarials, una nova programació s’imposa en el cervell dels ciutadans a través de regles de vida que privilegien una ètica individual, de consumidors anglòfons. Formaten a l’escola, en els mitjans de comunicació de masses, tant antics com actuals, els ciutadans perquè associïn benestar personal amb consum i modernitat tecnològica, en anglès o, més ben dit, en angloamericà.

Estem assistint a una evolució ràpida de l’idioma amb la introducció de paraules noves no traduïdes, i la substitució de paraules existents per altres en anglès. Per a donar només un exemple, la paraula «desafiament» va desaparèixer del vocabulari dels «influencers», que privilegien «challenge». Aquestes noves formes de «la servitud voluntària», descrites fa més de quatre segles per l’humanista Etienne de la Boétie, (La servitude volontaire) passen pels «influenciadors» –responsables polítics, intel·lectuals–, i la difusió massiva de músiques angloamericanes en la joventut, fins a la imposició mediàtica d’un nou calendari festiu (Halloween, Dark Sunday, Saint Patrick.).

 

A manera de conclusió

Els universitaris que participen en aquesta legitimació del canvi identitari dels francesos culpabilitzen als qui pretenen mantenir una prioritat lingüística i cultural de l’idioma nacional com, per exemple, Philippe d’Iribarne, membre del Centre Nacional de Recerques Científiques (CNRS), que va escriure un llibre revelador de la captació de les elits pel mercat, L’étrangeté française, (La raresa francesa, Seuil, 2006). Així es consolida no sols un idioma sinó també una norma que organitza el pensament, i que només permet «avaluar, mesurar, equiparar», segons la professora de literatura i traductora Pascale Casanova (La langue mondiale, traduction et domination, Seuil, 2015).

Es banalitza a França l’acció diplomàtica exterior: els seus alts funcionaris estan ara integrats en un cos d’administradors de l’Estat.

En aquest context, la francofonia, el francès, són cada vegada més uns oxímorons amb futur incert. Podria desaparèixer la llengua francesa?, com suggereix la novel·lista algeriana Assia Djebar (La disparition de la langue française, Albin Michel, 2003). O Régis Debray, que va escriure aquest comentari en un dels seus últims llibres, «El francès ja no viu a França on ara regna l’«Homo economicus», que viu en anglès» (Civilisation. Comment nous sommes devenus américains, Gallimard, 2017).

Malgrat aquests temps ennuvolats per a la diversitat lingüística, les traduccions, el francès i la francofonia, segueixen les vives dinàmiques institucionals de nombroses organitzacions i ningú no intenta suspendre la creativitat ciutadana, especialment al Canadà i al Quebec. Però tot això coexisteix amb una erosió lenta de la seva pertinència per la força del mercat i la inèrcia consentida de les autoritats polítiques de la «marca» França, cor de la francofonia.