La francofonia existeix. Les seves branques cobreixen les quatre parts del món. De Brussel·les, a Europa, a Mont-real en el Nou Món, passant per Cotonou, l’africana, i Port Vila, en el Pacífic. Expressa en francès, entre molts altres idiomes, l’existència de la diversitat lingüística del món. Diversitat que, segons una declaració universal de la UNESCO de 2001, s’ha de preservar igual que la biodiversitat de la naturalesa.
A aquest efecte, gairebé tots els territoris francòfons participen d’estructures institucionals comunes. Constitueixen un entramat de capacitats institucionals cooperatives que sorprèn per la seva amplitud. El denominador comú d’aquest conjunt lingüístic estructurat té una evidència que no necessita gaires explicacions, però, no se li nota un dinamisme particular, ofensiu o defensiu. Avui dia, com fa deu o vint anys, li falta un sentit col·lectiu, i això li lleva força i eficiència. No s’entén aquesta contradicció. Una contradicció que no és conjuntural, sinó que està lligada a la història mateixa. Com, efectivament, es pot entendre que un idioma tan organitzat entre les seves diferents parts sigui tan poc radiant?
Una piràmide complexa
La francofonia es defineix simplement com l’espai on la població, íntegrament o en part, parla francès. La paraula, inventada per un geògraf colonial, Onésime Reclus, a la fi del segle XIX, no va tenir un altre contingut que aquest, descriptiu, durant anys. La francofonia institucional va aparèixer un segle més tard. Va organitzar els usuaris de l’idioma, tant si eren governs nacionals, regionals, locals, o grups de parlants sense representació.
Aquesta estructuració es va forjar en un desordre regulat tardanament; regulació que van demanar veus africanes o canadenques franceses més que veus provinents de França. Va ser en el tercer congrés de la llengua francesa, al Canadà, el 1952, quan es va intentar per primera vegada associar les diferents parts de la francofonia. Van tornar a plantejar la proposta, a la fi dels anys seixanta, tres caps d’Estat africans: el tunisià Habib Bourguiba, el nigerí Hamani Diori i el senegalès Léopold Sédar Senghor. El projecte va madurar a Niamey, capital del Níger, i va quallar l’any següent amb la fundació de l’ACCT (Agència de Cooperació Cultural i Tècnica), estructura comuna, mare de l’OIF.
