La Unió Europea no acaba de decidir què vol fer amb la Xina, si plantejar un pols amb la potència asiàtica o cedir, mentre alguns dirigents com Pedro Sánchez, Friedrich Merz o Emmanuel Macron visiten Beijing amb certa regularitat i ho fan en representació de les seves respectives nacions, no com a membres comunitaris, fa quinze anys que Carlus Padrissa, de la Fura dels Baus, ho va veure clar. El 2046 el gran país asiàtic seria l’amo del món després d’haver-lo rescatat financerament.
Aquest és l’escenari distòpic que planteja el muntatge de Turandot, de Giacomo Puccini, estrenat a la Bayerische Staatsoper de Munich el 2011 i ara reprès dins del festival d’estiu d’aquell teatre. El resultat és un gran espectacle que agradarà a molts, però que no transmet el drama de la terrible història. Allà que diu que menys és més és el que millor convindria a la producció.
Patinadors, acròbates, breakdancers i extres omplen l’escenari totalment obert en un moviment constant, realment com el de les ciutats xineses representades, plenes de neons, banderoles acolorides i inscripcions i lemes en l’escriptura xinesa, incomprensible per la major part del públic. Tot ho controla un ull gegant de reminiscències orwel·lianes. En determinats moments hi ha l’avís que el públic es posi unes ulleres 3D que donen a l’entrada, però si fa quinze anys la visió amb aquest giny podria ser una novetat, ara el seu efecte és menor.
L’ull orwel·lià de ‘Turandot’ en la posada en escena de La Fura dels Baus, a Munich. Fotografia de Geoffroy Schied.
Turandot és una òpera que permet els excessos dalt de l’escenari, però els que proposa Padrissa i la resta de l’equip amb Roland Olbeter (escenografia), Chu Uroz (vestuari), Franc Aleu (vídeo) i Urs Schönebaum (il·luminació), són excessius. Tot i l’embolcall grandiós de la història, a Turandot hi ha sentiments i emocions. Aquí queden amagats o esmorteïts sota el pes de la parafernàlia escènica.
Musicalment, aquesta darrera òpera de Puccini va tenir el millor en la soprano Sondra Radvanovsky que va ser una princesa de gel de veu poderosa, però semblava poc implicada. A més, la seva part va quedar retallada perquè aquesta producció acaba en el punt en què el compositor va morir, quan el cor demana perdó a la difunta Liu, enamorada del príncep Calaf, que mor per salvar-lo.
Calaf era Yonghoon Lee, un tenor a qui si alguna cosa li sobra és veu, però el que li manca és la modulació, el matís, la gestió de dinàmiques. La soprano Golda Schultz era una Liu molt ben cantada i el baix-baríton Christian Van Horn va ser un Timur molt eficaç. Completaven el repartiment Kevin Conners (Altoun), Vitor Bispo (Ping), Tansel Akzeybek (Pang), Samuel Stopford (Pong) i Bálint Szabo (un mandarí).
La batuta de Zubin Mehta va estrenar aquesta producció el 2011. Ara dirigia l’orquestra del teatre l’italià Andrea Battistoni el qual semblava arrossegat pel batibull que hi havia dalt de l’escenari. Diverses van ser les desavinences entre orquestra i cor.
