Els fastos del centenari de Luis García Berlanga han acabat enfosquint el d’un altre cineasta essencial per a la història del cinema espanyol, Fernando Fernán-Gómez (1921-2007), actor i director que, d’altra banda, té molt a veure amb el responsable de Bienvenido, Mr. Marshall (1953). En efecte, tots dos van practicar un tipus de comèdia molt pròxima a l’humor esperpèntic, en tots els sentits, de l’herència de Valle-Inclán i Goya en la seva assimilació teatral o cinematogràfica per part de gèneres com el sainet o autors com Miguel Mihura o Enrique Jardiel Poncela. I Fernán-Gómez, en la seva faceta de director de cinema, va patir també els rigors de l’època que li va tocar viure, la dictadura franquista, fins al punt que va córrer una sort més o menys paral·lela a la de Berlanga.

El 1963, mentre aquest últim rodava El verdugo, Fernán-Gómez estava filmant El mundo sigue, basada en una novel·la de Juan Antonio Zunzunegui, però la difusió de totes dues pel·lícules es va veure entorpida per la tasca implacable de la censura del règim, que les va condemnar a la invisibilitat i el fracàs en taquilla després d’haver-les mutilat sense pietat. Sigui com sigui, les carreres respectives de tots dos cineastes van quedar truncades, perquè cap productor no va voler saber-ne res després d’aquestes ensopegades econòmiques, situació que, en el cas de Fernán-Gómez, es va agreujar l’any següent amb un altre daltabaix, el d’El extraño viaje (1964).

 

Personalitat abassegadora

Fernán-Gómez havia començat la seva carrera un parell de dècades abans, si més no com a actor. En acabar la Guerra Civil, es va començar a deixar veure en el teatre i en petits papers en el cinema. I, aviat, la seva personalitat abassegadora i el seu peculiar estil interpretatiu van destacar en aquell panorama més aviat somort. L’èxit de Balarrasa (1951) va eclipsar les seves aparicions en algunes de les pel·lícules més importants de la postguerra, dirigides per personalitats molt pròximes a la seva manera d’entendre el cinema i la cultura en general, des d’Edgar Neville a Jerónimo Mihura, passant per Carlos Serrano de Osma o el català Llorenç Llobet Gràcia, la Vida en sombras del qual (1949), el seu únic llargmetratge, és encara avui una de les millors composicions de Fernán-Gómez i una raresa inclassificable, potser la pel·lícula més complexa i radical que es va fer a l’Espanya dels 40.

Entre 1953 i 1954 (coincidint amb l’estrena d’Esa pareja feliz, la primera pel·lícula dirigida per Berlanga, en col·laboració amb Juan Antonio Bardem), Fernán-Gómez va rodar Manicomio, el seu debut com a director i una carta de presentació una mica inusual i excèntrica, basada en contes d’Edgar Allan Poe, Alexander Kuprin, Leonid Andreiev i Ramón Gómez de la Serna, un altre dels seus grans referents intel·lectuals. Mentre que Esa pareja feliz s’inspirava obertament en el neorealisme italià, Manicomio va assajar una estètica molt diferent, que barrejava l’expressionisme i el teatre de l’absurd sense deixar d’escorar-se cap a la comèdia. I si Berlanga recreava la situació del país amb mirada crítica, però piadosa, Fernán-Gómez optava per pensar que tot Espanya, en aquells dies, era una casa de bojos.

 

Fernando Fernán-Gómez amb Lina Canalejas en una escena de la pel·lícula El mundo sigue.

Fernando Fernán-Gómez amb Lina Canalejas en una escena de la pel·lícula El mundo sigue.

 

Sàtira feroç

Va ser aquesta postura sempre lliure i heterodoxa, incapaç de pactar amb la realitat imposada pel règim, la que va endurir progressivament les postures de Fernán-Gómez com a director, com si la major part dels seus treballs interpretatius fossin una simple excusa, o un recurs merament alimentari, per sufragar les seves arriscades incursions en la realització.

La dècada dels 50, en aquest sentit, va semblar que el portava a poc a poc cap a l’èxit, sobretot per la seva alineació en el terreny de la comèdia neorealista, una mica a l’estil berlanguià, amb La vida por delante (1958) i La vida alrededor (1959). Tanmateix, malgrat la seva aparença amable i condescendent, aquest díptic continua sent demolidor, vist avui dia: el seu sentit de la sàtira és d’una ferocitat ingovernable, i la manera com retrata què significava viure a Espanya en aquell moment, des de la perspectiva d’una parella jove i les dificultats que ha de travessar per tirar endavant, no ha perdut gens ni mica la seva acidesa, ni molt menys la seva imaginació desbordant pel que fa a l’estil i la posada en escena.

Si Berlanga recreava la situació del país amb mirada crítica, però piadosa, Fernán-Gómez pensava que Espanya era una casa de bojos.

No és estrany així que, després de tres pel·lícules més a tall de divertimenti, Fernán-Gómez aconseguís fer amb les que van seguir no solament les seves obres mestres com a director, sinó també dos treballs capdavanters i decisius en la història del cinema espanyol, dos torpedes llançats a tota velocitat que n’haurien pogut canviar el curs si les circumstàncies haguessin estat unes altres. I aquí és on recuperem El mundo sigue i El extraño viaje, que al costat de Plácido (1961) i El verdugo, de Berlanga, i potser El pisito (1960) i El cochecito (1962), de Marco Ferreri, haurien pogut constituir la punta de llança d’una modernitat cinematogràfica que, ai!, no es va aconseguir afermar mai en territori espanyol.

En efecte, en aquells inicis dels anys 60, el règim es volia obrir a l’exterior, sobretot per pura supervivència econòmica. I a Manuel Fraga Iribarne, aleshores ministre d’Informació i Turisme, no se li va ocórrer res millor que inventar-se una etiqueta que acollís algunes pel·lícules més o menys equiparables a les que exhibien en aquell moment els «nous cinemes» europeus de l’època, de la Nouvelle Vague francesa al Free Cinema anglès.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

L’aparell franquista es va dedicar a subvencionar i promocionar llavors films com La tía Tula (Miguel Picazo, 1964), La caza (Carlos Saura, 1965) o Nueve cartas a Berta (Basilio Martín Patino, 1966), que ostentaven un llenguatge cinematogràfic molt més sofisticat que el que era habitual en les pel·lícules de l’època, alhora que amagaven una tímida visió crítica de la situació del país, atrapat encara entre el record d’una guerra devastadora i la irrupció de noves generacions que començaven a asfixiar-se en aquell ambient irrespirable.

Així, doncs, enfront d’aquestes pel·lícules amb vocació cosmopolita, el recurs a la tradició de certa cultura espanyola pel qual van optar El verdugo o El mundo sigue va ser considerat una sortida de to, o fins i tot un boicot a aquest intent de «modernització» fílmica. O potser es tractava que aquestes pel·lícules, entre les quals les de Fernán-Gómez, eren molt més subversives i menys benvolents amb la realitat del país? Potser el fet que s’inspiressin en l’humor negre i l’esperpent no les feia més perilloses per a l’estabilitat del franquisme, des del moment en què arremetien contra les seves arrels culturals i indagaven en els antecedents d’un país sempre temptat per l’autoritarisme i assentat en moralismes caducs?

El mundo sigue se centra en una família madrilenya de classe mitjana-baixa que intenta sobreviure com pot al Madrid de principis dels 60. El extraño viaje, en canvi, prefereix un registre menys realista i explica la història de tres germans enclaustrats en un poble de l’Espanya profunda, dos d’ells molt curts de gambals i decidits a assassinar la primogènita del clan, enamorada al seu torn d’un músic de pa sucat amb oli que només pensa a desvalisar-la.

 

Al caire de la immoralitat

Mentre la primera d’aquestes pel·lícules es resol amb un naturalisme punyent que es va convertint a poc a poc en un melodrama desbocat i excessiu, la segona es decanta per una barreja entre comèdia incòmoda i quadre de costums, passat pels miralls valleinclanescs del carreró del Gato, que culmina en una esglaiadora història de pur terror, una crònica negra en la més pura tradició celtibèrica. No hi ha cap agafador per a l’espectador, perquè es tracta de pel·lícules desagradables, incòmodes, rabioses. Però alhora resulta impossible pensar en films que sentin més pietat pels seus personatges, més respecte per les seves insòlites decisions, sempre al caire de la immoralitat.

‘El extraño viaje’ explica la història de tres germans enclaustrats en un poble de l’Espanya profunda, dos dels quals estan decidits a assassinar la primogènita del clan.

Això era massa per a l’Espanya del moment? Sens dubte, però també cal lamentar que la filmografia posterior de Fernán-Gómez com a director ja no estigués mai a l’altura, si exceptuem algunes de les seves pel·lícules dirigides durant la Transició, de ¡Bruja, más que bruja! (1977) a El viaje a ninguna parte (1986) passant per Mambrú se fue a la guerra (1986), cosa que no es pot oblidar a l’hora de celebrar el seu centenari, perquè diu molt del que va significar filmar pel·lícules en aquest país en aquells temps de misèria i també de com s’escriu la història, en aquest cas del cinema (espanyol).