Els fastos del centenari de Luis García Berlanga han acabat enfosquint el d’un altre cineasta essencial per a la història del cinema espanyol, Fernando Fernán-Gómez (1921-2007), actor i director que, d’altra banda, té molt a veure amb el responsable de Bienvenido, Mr. Marshall (1953). En efecte, tots dos van practicar un tipus de comèdia molt pròxima a l’humor esperpèntic, en tots els sentits, de l’herència de Valle-Inclán i Goya en la seva assimilació teatral o cinematogràfica per part de gèneres com el sainet o autors com Miguel Mihura o Enrique Jardiel Poncela. I Fernán-Gómez, en la seva faceta de director de cinema, va patir també els rigors de l’època que li va tocar viure, la dictadura franquista, fins al punt que va córrer una sort més o menys paral·lela a la de Berlanga.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

El 1963, mentre aquest últim rodava El verdugo, Fernán-Gómez estava filmant El mundo sigue, basada en una novel·la de Juan Antonio Zunzunegui, però la difusió de totes dues pel·lícules es va veure entorpida per la tasca implacable de la censura del règim, que les va condemnar a la invisibilitat i el fracàs en taquilla després d’haver-les mutilat sense pietat. Sigui com sigui, les carreres respectives de tots dos cineastes van quedar truncades, perquè cap productor no va voler saber-ne res després d’aquestes ensopegades econòmiques, situació que, en el cas de Fernán-Gómez, es va agreujar l’any següent amb un altre daltabaix, el d’El extraño viaje (1964).

 

Personalitat abassegadora

Fernán-Gómez havia començat la seva carrera un parell de dècades abans, si més no com a actor. En acabar la Guerra Civil, es va començar a deixar veure en el teatre i en petits papers en el cinema. I, aviat, la seva personalitat abassegadora i el seu peculiar estil interpretatiu van destacar en aquell panorama més aviat somort. L’èxit de Balarrasa (1951) va eclipsar les seves aparicions en algunes de les pel·lícules més importants de la postguerra, dirigides per personalitats molt pròximes a la seva manera d’entendre el cinema i la cultura en general, des d’Edgar Neville a Jerónimo Mihura, passant per Carlos Serrano de Osma o el català Llorenç Llobet Gràcia, la Vida en sombras del qual (1949), el seu únic llargmetratge, és encara avui una de les millors composicions de Fernán-Gómez i una raresa inclassificable, potser la pel·lícula més complexa i radical que es va fer a l’Espanya dels 40.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.