Era un vespre fosc a Charlottesville, una ciutat de poc més de 40 mil habitants de l’estat nord-americà de Virgínia. Era l’11 d’agost de 2017, i qui voltés pel campus de la Universitat de Virgínia fàcilment podia quedar-se esmaperdut al veure com, liderats per Richard Spencer i Mike Enoch, uns quants centenars de nacionalistes blancs es manifestaven cridant consignes supremacistes com Blood and soil, o Jews will not replace us amb torxes enceses i simbologia neonazi tot amenaçant qui es posés al seu davant.

Aquests manifestants s’havien congregat en aquesta ciutat després de saber que l’ajuntament tenia la intenció de retirar un monument a un dels generals més importants de la Confederació, Robert Edward Lee. El sarau només havia començat. Alarmats per l’assistència massiva de supremacistes blancs, neonazis, membres del Ku-klux Klan, i altres nacionalistes blancs, diversos centenars de manifestants antiracistes es concentraren l’endemà, dia 12 d’agost, per mostrar el seu rebuig a l’odi d’aquests grups.

Val la pena recordar que feia poc més de mig any que Donald Trump havia guanyat les eleccions, tot i haver rebut quasi tres milions de vots menys que la seva rival demòcrata Hillary Clinton. El 2016 ningú no podia imaginar que un nouvingut en la política com Donald Trump es convertiria en el candidat de la Confederació, el cor de la divisió racial dels Estats Units.

La Confederació no havia tingut candidat des de la candidatura del governador d’Alabama George Wallace el 1972. Els onze estats confederats eren, històricament, demòcrates i segregacionistes. Quan Johnson votà les lleis de Drets Civils i del dret a vot per a la minoria de color, digué «acabo de perdre el Sud». I, efectivament, el Sud girà l’esquena al partit demòcrata en les eleccions presidencials. Trump, liderant el partit de Lincoln, el partit abolicionista, es convertí, en el fons, en un demòcrata del Sud, segregacionista i supremacista.

El pes electoral dels onze estats confederats és molt important. La llista així ens ho indica: Carolina del Nord (15) i del Sud (9), Mississipí (6), Florida (29), Alabama (9), Geòrgia (16), Louisiana (8), Texas (38), Arkansas (6), Tennessee (11) i Virgínia (13). En total 160 grans electors dels 538 possibles. Trump començava el partit 160 a 0. A les eleccions del 2020, Trump va perdre Geòrgia, però va mantenir els altres 10 estats confederats.

 

La dreta alternativa

Ja feia anys que s’estava coent a foc lent un magma heterogeni de persones (majoritàriament homes joves) que s’estaven radicalitzant a internet a través de memes i de bromes diverses, políticament incorrectes, a fòrums anònims com 4chan; estava naixent l’Alt-Right, la «dreta alternativa». Aquests joves, usualment desencisats per la política, van veure per primera vegada un candidat que no només tenia una visió del món similar a la seva, sinó que fins i tot els reia les gràcies, fins al punt de compartir per xarxes socials peces audiovisuals creades en aquests fòrums, amb alta càrrega racista (T. Golshan, vox.com, 15-8-2017).

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Amb l’eufòria acumulada després de les eleccions presidencials del 2016, i per primera vegada en molt de temps, grups obertament supremacistes blancs van ser capaços de mostrar múscul fora de la pantalla i van passar a expressar-se en massa i sense vergonya a la vida real. Davant de la contramanifestació antiracista, començaren les agressions supremacistes i diversos conflictes esclataren als carrers de Charlottesville. Les conseqüències van ser nefastes, ja que la Unite the Right Rally, que és com s’acabà coneixent la manifestació, va acabar amb dotzenes de ferits, amb l’atropellament mortal intencionat de Heather Heyer, una contramanifestant antiracista, assassinada per un jove supremacista blanc de només 21 anys, i amb la mort accidental de dos efectius de la Guàrdia Nacional després que el seu helicòpter patís una avaria en ple vol mentre es dirigien a pacificar la situació.

Trump, liderant el partit de Lincoln, abolicionista, es convertí, en el fons, en un demòcrata del Sud, segregacionista i supremacista.

Immediatament després d’aquests incidents, l’aleshores acabat d’elegir president Donald Trump feu unes declaracions que quedaran en la ignomínia. En una roda de premsa que passarà a la història pel precedent que va marcar, fou capaç d’equiparar ambdós grups atorgant-los a parts iguals la culpa dels esdeveniments ocorreguts. Quan els periodistes li preguntaren què n’opinava, i si tenia pensat condemnar els atacs per part dels grups supremacistes, prengué una posició ambivalent, i jugant amb les paraules, va evitar condemnar els grups nacionalistes blancs.

Frases com «hi havia molt bones persones a tots dos costats», «hi hagué violència a tots dos costats» o «i què me’n dieu de l’alt-left que va atacar a qui, com vosaltres anomeneu, l’alt-right? No en tenen cap culpa ells?» van sortir de la boca del càrrec públic més poderós dels Estats Units, que donava peu així a properes incursions violentes per part de l’Alt-Right.

 

Carta blanca als supremacistes

Aquest passat agost marca el cinquè aniversari d’aquest acte, que creiem que ha portat conseqüències a llarg termini durant la legislatura de Donald Trump com a president dels Estats Units i que ha culminat amb la sentència del Tribunal Suprem en abolir la sentència Wade versus Roe de 1973. Un Tribunal Suprem renovat per Trump amb l’ala més conservadora de la judicatura que ha trencat l’equilibri històric del 5-4 dels 9 membres. Avui són 6-3 a favor dels conservadors.

Amb les seves declaracions després dels incidents, equiparant ambdós grups (conscientment o inconscient, és difícil de discernir), Trump va donar de facto carta blanca als grups supremacistes per continuar reunint-se i atacant col·lectius minoritaris de la societat nord-americana, i el que és pitjor, va criminalitzar els individus que lluiten per defensar-los, emprant la violència si és necessari.

 

El Southern Poverty Law Center

Hom podria pensar que, aquest fet fou un exabrupte, una de les moltes sortides de to del president, i hi havia la sensació generalitzada que es moderaria, però passà exactament el contrari, ja que després d’un parell d’anys de mandat, i amb les midterm elections cada cop més a prop, tornà a repassar les seves declaracions del 2017. A mitjans de 2019, digué que les seves paraules havien estat intencionadament mal interpretades, perquè, segons ell, només es dirigí a les persones que «estaven allà per defensar el monument de Robert E. Lee. Tothom ho sap, això», evitant així criticar obertament la manifestació.

Al cap i a la fi no hi havia cap diferència substancial entre el que va dir el 2017 i el que intentava dir dos anys més tard, ja que des del primer moment l’acte estava farcit de centenars de supremacistes blancs i neonazis, i estava precisament etiquetat com un punt calent de supremacisme blanc pel Southern Poverty Law Center (7-8-2017), ja dies abans que es realitzés. Precisament, el SPLC és l’organització antiracista de referència als Estats Units, i és un dels think-tanks progressistes més importants i amb més influència en la política nord-americana. Manté un recompte històric de crims racistes, simbologia supremacista i desemmascara personalitats polítiques amb vincles amb l’Alt-Right, entre altres. És el think-tank de referència a l’hora de buscar informació sobre el moviment supremacista blanc als Estats Units, en totes i cadascuna de les seves branques.