Era un vespre fosc a Charlottesville, una ciutat de poc més de 40 mil habitants de l’estat nord-americà de Virgínia. Era l’11 d’agost de 2017, i qui voltés pel campus de la Universitat de Virgínia fàcilment podia quedar-se esmaperdut al veure com, liderats per Richard Spencer i Mike Enoch, uns quants centenars de nacionalistes blancs es manifestaven cridant consignes supremacistes com Blood and soil, o Jews will not replace us amb torxes enceses i simbologia neonazi tot amenaçant qui es posés al seu davant.
Aquests manifestants s’havien congregat en aquesta ciutat després de saber que l’ajuntament tenia la intenció de retirar un monument a un dels generals més importants de la Confederació, Robert Edward Lee. El sarau només havia començat. Alarmats per l’assistència massiva de supremacistes blancs, neonazis, membres del Ku-klux Klan, i altres nacionalistes blancs, diversos centenars de manifestants antiracistes es concentraren l’endemà, dia 12 d’agost, per mostrar el seu rebuig a l’odi d’aquests grups.
Val la pena recordar que feia poc més de mig any que Donald Trump havia guanyat les eleccions, tot i haver rebut quasi tres milions de vots menys que la seva rival demòcrata Hillary Clinton. El 2016 ningú no podia imaginar que un nouvingut en la política com Donald Trump es convertiria en el candidat de la Confederació, el cor de la divisió racial dels Estats Units.
La Confederació no havia tingut candidat des de la candidatura del governador d’Alabama George Wallace el 1972. Els onze estats confederats eren, històricament, demòcrates i segregacionistes. Quan Johnson votà les lleis de Drets Civils i del dret a vot per a la minoria de color, digué «acabo de perdre el Sud». I, efectivament, el Sud girà l’esquena al partit demòcrata en les eleccions presidencials. Trump, liderant el partit de Lincoln, el partit abolicionista, es convertí, en el fons, en un demòcrata del Sud, segregacionista i supremacista.
El pes electoral dels onze estats confederats és molt important. La llista així ens ho indica: Carolina del Nord (15) i del Sud (9), Mississipí (6), Florida (29), Alabama (9), Geòrgia (16), Louisiana (8), Texas (38), Arkansas (6), Tennessee (11) i Virgínia (13). En total 160 grans electors dels 538 possibles. Trump començava el partit 160 a 0. A les eleccions del 2020, Trump va perdre Geòrgia, però va mantenir els altres 10 estats confederats.
La dreta alternativa
Ja feia anys que s’estava coent a foc lent un magma heterogeni de persones (majoritàriament homes joves) que s’estaven radicalitzant a internet a través de memes i de bromes diverses, políticament incorrectes, a fòrums anònims com 4chan; estava naixent l’Alt-Right, la «dreta alternativa». Aquests joves, usualment desencisats per la política, van veure per primera vegada un candidat que no només tenia una visió del món similar a la seva, sinó que fins i tot els reia les gràcies, fins al punt de compartir per xarxes socials peces audiovisuals creades en aquests fòrums, amb alta càrrega racista (T. Golshan, vox.com, 15-8-2017).
Amb l’eufòria acumulada després de les eleccions presidencials del 2016, i per primera vegada en molt de temps, grups obertament supremacistes blancs van ser capaços de mostrar múscul fora de la pantalla i van passar a expressar-se en massa i sense vergonya a la vida real. Davant de la contramanifestació antiracista, començaren les agressions supremacistes i diversos conflictes esclataren als carrers de Charlottesville. Les conseqüències van ser nefastes, ja que la Unite the Right Rally, que és com s’acabà coneixent la manifestació, va acabar amb dotzenes de ferits, amb l’atropellament mortal intencionat de Heather Heyer, una contramanifestant antiracista, assassinada per un jove supremacista blanc de només 21 anys, i amb la mort accidental de dos efectius de la Guàrdia Nacional després que el seu helicòpter patís una avaria en ple vol mentre es dirigien a pacificar la situació.
Trump, liderant el partit de Lincoln, abolicionista, es convertí, en el fons, en un demòcrata del Sud, segregacionista i supremacista.
Immediatament després d’aquests incidents, l’aleshores acabat d’elegir president Donald Trump feu unes declaracions que quedaran en la ignomínia. En una roda de premsa que passarà a la història pel precedent que va marcar, fou capaç d’equiparar ambdós grups atorgant-los a parts iguals la culpa dels esdeveniments ocorreguts. Quan els periodistes li preguntaren què n’opinava, i si tenia pensat condemnar els atacs per part dels grups supremacistes, prengué una posició ambivalent, i jugant amb les paraules, va evitar condemnar els grups nacionalistes blancs.
PUBLICITAT
Frases com «hi havia molt bones persones a tots dos costats», «hi hagué violència a tots dos costats» o «i què me’n dieu de l’alt-left que va atacar a qui, com vosaltres anomeneu, l’alt-right? No en tenen cap culpa ells?» van sortir de la boca del càrrec públic més poderós dels Estats Units, que donava peu així a properes incursions violentes per part de l’Alt-Right.
Carta blanca als supremacistes
Aquest passat agost marca el cinquè aniversari d’aquest acte, que creiem que ha portat conseqüències a llarg termini durant la legislatura de Donald Trump com a president dels Estats Units i que ha culminat amb la sentència del Tribunal Suprem en abolir la sentència Wade versus Roe de 1973. Un Tribunal Suprem renovat per Trump amb l’ala més conservadora de la judicatura que ha trencat l’equilibri històric del 5-4 dels 9 membres. Avui són 6-3 a favor dels conservadors.
Amb les seves declaracions després dels incidents, equiparant ambdós grups (conscientment o inconscient, és difícil de discernir), Trump va donar de facto carta blanca als grups supremacistes per continuar reunint-se i atacant col·lectius minoritaris de la societat nord-americana, i el que és pitjor, va criminalitzar els individus que lluiten per defensar-los, emprant la violència si és necessari.
El Southern Poverty Law Center
Hom podria pensar que, aquest fet fou un exabrupte, una de les moltes sortides de to del president, i hi havia la sensació generalitzada que es moderaria, però passà exactament el contrari, ja que després d’un parell d’anys de mandat, i amb les midterm elections cada cop més a prop, tornà a repassar les seves declaracions del 2017. A mitjans de 2019, digué que les seves paraules havien estat intencionadament mal interpretades, perquè, segons ell, només es dirigí a les persones que «estaven allà per defensar el monument de Robert E. Lee. Tothom ho sap, això», evitant així criticar obertament la manifestació.
Al cap i a la fi no hi havia cap diferència substancial entre el que va dir el 2017 i el que intentava dir dos anys més tard, ja que des del primer moment l’acte estava farcit de centenars de supremacistes blancs i neonazis, i estava precisament etiquetat com un punt calent de supremacisme blanc pel Southern Poverty Law Center (7-8-2017), ja dies abans que es realitzés. Precisament, el SPLC és l’organització antiracista de referència als Estats Units, i és un dels think-tanks progressistes més importants i amb més influència en la política nord-americana. Manté un recompte històric de crims racistes, simbologia supremacista i desemmascara personalitats polítiques amb vincles amb l’Alt-Right, entre altres. És el think-tank de referència a l’hora de buscar informació sobre el moviment supremacista blanc als Estats Units, en totes i cadascuna de les seves branques.
Amb aquestes subtils jugades, Trump demostra als integrants de l’Alt-Right que és una persona amb qui poden confiar, ja que no els desacreditarà mai, i que, després de dècades de presidents «moderats» respecte a la dimensió racial de la política, ara hi tenen un aliat que pensa com ells. Què passa? Que no pot dir això en veu alta ni de forma clara per raons òbvies, així que es veu obligat a amagar el missatge a través del que s’anomenen dogwhistles, que són accions, paraules i expressions que poden semblar naïfs per a la majoria de l’electorat, però que porten una alta càrrega racial per a les persones que poden interpretar-les. De la mateixa manera que un xiulet per a gossos només serà sentit per l’animal, mentre que passarà desapercebut per tothom qui no té una orella entrenada a sentir-ho. Una manera recurrent de fer-ho és la que hem descrit anteriorment: posar tant agressors com agredits a la balança i donar-los la mateixa part de culpa per tal d’evitar condemnar enèrgicament accions orientades a augmentar l’odi racial.
L’assalt al Capitoli
Però els moments en què Trump ha desistit de criticar obertament o deslegitimar les accions dutes a terme directament per supremacistes, o que surten del seu entorn, no es queden només en els relacionats amb l’anterior manifestació, sinó que es multipliquen en els anys següents, i acabaran culminant en l’assalt al Capitoli el dia 6 de gener de 2021, després de donar crèdit a les fake news creades sobre la possible tupinada electoral. Els repassarem breument.
Després de l’assassinat de George Floyd a mans d’un policia racista, diverses manifestacions van esclatar arreu dels Estats Units, a través del moviment Black Lives Matter. Un dels focus més importants fou a la ciutat de Minneapolis, on Floyd vivia. Trump, tot i lamentar-ne l’assassinat, va declarar diverses vegades que les persones que s’hi manifestaven eren thugs (matons), i que havia donat ordres directes als militars de disparar davant de qualsevol intent de saqueig (J. Colvin i Z. Miller, apnews.com, 30-5-2020).
Com és normal, aquestes declaracions van ser molt ben rebudes als fòrums ultradretans, com també ho fou el seu anunci de designar el moviment antifeixista com una organització terrorista (La Vanguardia, 31-5-2020), o el seu suport velat a Kyle Rittenhouse, un jove de 17 anys que viatjà gairebé 50 quilòmetres per irrompre a les manifestacions derivades de l’assassinat de Floyd amb un rifle d’assalt i assassinar tres persones, de qui digué que «és un bon xicot» (A. Wise, npr. org, 31-8-2020). Els exemples són inacabables, però són tots de la mateixa corda: defenses velades, picades d’ullet subtils, donar peu a fake news, tractar problemes racials d’exagerats, entre molts altres.
Aquesta forma de comunicació culminà en totes les declaracions i insinuacions de tupinada electoral durant les eleccions presidencials de 2020. Realitzades en plena pandèmia, foren unes eleccions singulars, en les quals el vot per correu fou majoritari en diversos estats, especialment en estats demòcrates. Després d’intentar impedir el vot per correu reduint el pressupost de l’agència federal de correus, i veient que no seria possible evitar que els votants exercissin el seu dret a vot a través d’aquest mitjà, l’estratègia electoral prengué un to més agre.
Aturar el recompte
Ja durant la precampanya, l’equip de comunicació de Trump començà a esbombar fake news creades en entorns ultradretans on s’alertava d’una possible manipulació a través del vot per correu. L’espiral de mentides va agafar volada, i després d’un recompte molt lent, amb un resultat ajustat, l’aleshores president no va deixar clar si admetia la derrota, ja que no va parar de difondre notícies sobre la pretesa tupinada orquestrada per les «elits» –des de la més pura visió populista del magnat– per evitar que guanyés ell. I d’allà, fins a l’assalt del 6 de gener.
Tot començà amb un discurs multitudinari que Trump donà a poc més d’un quilòmetre del Capitoli, on s’estaven comptant els vots del col·legi electoral per escollir nou president. Mentre això passava, el magnat novaiorquès arengava els seus milers de seguidors sobre el suposat frau, i sobre la necessitat que tenien d’aturar-lo, tractant el seu vicepresident, Mike Pence, de traïdor per seguir els procediments establerts constitucionalment i no aturar la votació.
Va tractar el seu vicepresident, Mike Pence, de traïdor per seguir els procediments establerts constitucionalment i no aturar la votació.
Dins d’aquest discurs s’hi colaren diverses frases destinades a enviar la gent cap al Capitoli a aturar el recompte. Finalment, milers de persones acabaren seguint el que el seu líder els dictà, i arribaren en massa davant del perímetre policial, que superaren sense gaires problemes. La resta és història. Centenars de persones superen les línies policials, entren al Congrés i al Senat, mentre els parlamentaris han de ser evacuats d’emergència, tement per la seva seguretat.
Cap a una democràcia il·liberal
Després de més de quatre hores frenètiques, Trump penja una declaració a Twitter demanant als manifestants que ho deixin estar, que marxin cap a casa. En el vídeo no es desdiu en cap moment de les mentides esbombades durant els dies i hores anteriors, sinó que s’hi reafirma, donant suport als atacants i tractant-los de «bons patriotes», i dient que els estima, com si es tractés dels seus fills. Perquè de fet, mirant-ho fredament, ho han acabat sent.
La forma en què Trump va relacionar-se, i continua relacionant-se, amb les personalitats supremacistes i racistes durant el seu mandat els ha donat ales. Sense donar-los suport explícit, però evitant criticar explícitament les seves accions, ha aconseguit normalitzar accions injustificables en qualsevol democràcia consolidada, que ha arribat fins a intentar aturar un recompte electoral amb el seu suport implícit.
El que va començar a Charlottesville fa tot just cinc anys i que s’ha materialitzat en altres ocasions, com en l’assalt al Capitoli o els últims tirotejos motivats per l’odi racial, està lluny d’acabar-se, i més encara tenint en compte que Trump té previst presentar-se a les primàries republicanes l’any 2024. Caldrà veure com hi reacciona un Partit Republicà que cada cop queda més escorat a la dreta extrema, més aïllacionista (America, First) en una societat de la postveritat, de fake news i amb un discurs populista que fa camí cap a una democràcia il·liberal. Pauvre Alexis de Tocqueville!
