El trumpisme com a regressió al feudalisme

Clar i net. Amb un any n’hi ha hagut prou per dissoldre tot dubte. Començant pels seus 230 decrets executius. La venjança contra els qui van intentar destituir-lo i el van portar als tribunals, i el premi als qui amb ell van delinquir. La brutalitat de la seva política contra la immigració, xenòfoba i racista. Les guerres aranzelàries. Les seves triomfals operacions militars contra l’Iran i Veneçuela. Els propòsits annexionistes respecte al Canadà i Groenlàndia. El seu suport incondicional a Netanyahu, l’apaivagament de Putin i el menyspreu cap a veïns i aliats. Finalment, l’ús coercitiu del poder econòmic i de la força militar per obtenir avantatges i modelar l’ordre internacional al seu gust.

Els Estats Units són ara mateix sota la fèrula d’un govern autoritari, amb una autèntica contrarevolució en marxa, que és il·liberal, extremista i antiigualitària a casa, i reivindica amb orgull la llei de la força a la selva del món. No van ser pocs els qui van preveure aquesta degradació, alguns ja des de la seva primera victòria el 2017, però ha calgut el desplegament sencer de les seves polítiques i l’obscena exhibició a Davos, en burla i desafiament als europeus, per diluir les últimes ambigüitats sobre el caràcter imperial i despòtic del seu poder.

Aquesta culminació, que és alhora una escalada, ve facilitada per la publicació gairebé simultània de dos documents crucials, com són l’Estratègia Nacional de Seguretat, el desembre passat, i l’Estratègia Nacional de Defensa aquest gener, on es defineixen sense maquillatges, respectivament, la política exterior i els mitjans militars per aplicar-la. Són les cartes de presentació del trumpisme com a nova doctrina internacional, sota el grotesc apel·latiu de Donroe, i síntesi de la seva erràtica i mercantilista concepció de les relacions internacionals i de la Doctrina Monroe, que fonamenta el seu dret a controlar el continent americà sencer, des de la Terra de Foc fins a Groenlàndia.

Una necessitat psicològica

La prioritat pel continent americà connecta amb la militarització de la política interior per combatre les migracions, els cartels de la droga i les polítiques woke o progressistes. Trump té una idea patrimonial i territorial del país i de l’Hemisferi Occidental sota el seu control, de la qual es deriva la «necessitat psicològica» d’adquirir la propietat de la gran illa àrtica de sobirania danesa.

La Doctrina Donroe connecta amb una idea patrimonial que s’estén fins a tot el continent americà, inclosa Groenlàndia.

Queda clar que el menyspreu cap a Europa, l’Aliança Atlàntica i els seus països socis és pròpiament estratègic. Entre tots els dirigents mundials, Xi Jinping és qui mereix la màxima consideració, pràcticament com un rival esportiu en competició per encapçalar la lliga mundial. També mereix respecte Putin pel seu poder territorial i militar, encara que queda fora del radar dels perills per als Estats Units. Ucraïna i els europeus s’hauran d’espabilar. També haurà de fer-ho Taiwan, que no mereix cap consideració en les reflexions estratègiques.

El trumpisme és una regressió cap a formes autoritàries i imperials. Els seus valors, idees i fins i tot les seves formes retrocedeixen segles en la història, tal com han advertit alguns experts, que l’han qualificat de neomonarquisme (neoroyalism), un règim que remet a les desaparegudes monarquies absolutes europees. Nascut en oposició radical a l’internacionalisme liberal hegemònic des de fa 80 anys, és un còctel fet d’unes poques idees aïllacionistes, moltes nacionalistes i hegemonistes, i sobretot les que brollen de les seves ocurrències i la seva vanitat, el seu narcisisme i la seva irrefrenable pulsió de poder i la barreja explosiva d’arrogància i d’ignorància que caracteritza les seves reaccions temperamentals. Encara dubte algú sobre el paper de la personalitat individual a la història?

En consonància amb tot això, el president està per sobre de la llei i concentra a les mans tots els poders. La personalització és extrema. Tot ha de fer-se en el seu nom i per a la seva glòria personal. El lluïment dels seus èxits és una regla indiscutible, fins a constituir un objectiu en si mateix, pel damunt d’estratègies i imperatius geopolítics. Està institucionalitzada la confusió entre els interessos de l’Estat i els negocis del monarca. La seva política internacional és radicalment nacionalista, a favor dels interessos del país del qual s’ha apropiat. I tota relació és bilateral i transaccional, sense cap altre regla que no sigui la voluntat monàrquica.

Neix d’aquesta concepció neomonàrquica el repartiment del món en àrees d’influència entre emperadors de rang i poder similar, mútuament reconeguts i respectats en la defensa dels interessos propis de cadascú. Com un poder emanat de Déu, el monarca rep un territori a càrrec seu, amb dret a exigir el vassallatge, amb les corresponents contribucions a les arques imperials pròpies de la monarquia feudal.

En absència d’autoritat religiosa universal, com passava amb els monarques absoluts europeus, l’autoritat moral rau en la consciència i el criteri del president, tal com va reconèixer ell mateix en una entrevista al Times de Nova York. Hi ha una religió americana, una espècie de cristianisme pervertit, definit com a teologia de la prosperitat, que té en el president el seu pontífex, a tall de continuació transatlàntica de l’anglicanisme. La salvació del país i el judici de moralitat corre així a càrrec del més corrupte i immoral dels polítics, immune davant de l’allau de sospites sobre les seves relacions amb Jeffrey Epstein.

Referències