L’art és el triomf sobre el caos; la política també solia ser-ho quan érem més joves i els trens anaven cap al Nord. Hi ha poc art a l’escena geopolítica actual: hi ha una sobredosi de caos. Brussel·les somiava un inici de curs prometedor que convertís la narrativa actual, en què predominen els grisos, en una mena de cercle virtuós amb tons més vius, més alegres, menys caòtics. La clau de fa no canvia: la posen el trumpisme, les guerres, la inflació, l’onada ultra.
Però la clau de sol de la nova melodia europea començava amb el referèndum a Islàndia; amb un petit país, estable i ric, pensant a unir-se al club europeu. Seguia amb les eleccions d’Alemanya de l’Est, i després amb les de Suècia, Finlàndia, Itàlia, Polònia, Espanya i finalment França, que han de dictaminar si la marea etnonacionalista comença a baixar o no en un supercicle electoral que és una mena de desafiament existencial per a la UE.
Al sarró hi havia, a més, grans plans per a la defensa europea, l’agenda verda, la revolució tecnològica, el mercat únic, el pressupost comunitari. La democràcia, diuen, és un sistema en què bàsicament els partits polítics perden les eleccions i no passa res. Però Brussel·les, últimament, s’ha aficionat a perdre a les cites amb les urnes: cada vot és una càries en la dentadura del somni europeu. Islàndia va votar fa unes setmanes i va donar l’enèsim cop de porta a Brussel·les: no passa res, llevat que el vot islandès constata que la UE ha perdut atractiu. La narrativa del cercle virtuós es va quedar tremolant amb aquest desaire: el portal de la UE estava envernissat i encerat, però la casa està feta un desastre. Hi ha una desena de països (pobres, i amb estats de Dret precaris) desitjant entrar-hi. Però l’únic país que de debò volia Brussel·les, perquè podia ser un primer pas prometedor cap a altres adhesions de països igualment estables i rics, li ha tancat la porta als nassos.
El club europeu
On és el centre d’Europa? Els mapes ens diuen que es troba a prop de Purnuskes, a uns 26 kilòmetres al nord de Vílnius, la capital de Lituània, retratat en una crònica de Timothy Garton Ash en el recent Europa en set capítols i mig. Però aquest epicentre ha anat canviant amb els anys, des que el 1958 mitja dotzena de països (Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg) van posar en marxa el club europeu. Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit s’hi incorporen als anys 70. Grècia, Espanya i Portugal, als 80. Aleshores érem dotze, tants com els estels de la bandera europea. Europa és la promesa d’una idea més gran: als 90 hi entren Àustria, Finlàndia i Suècia, però l’acceleració arriba el 2004, quan d’una tacada hi ingressen una desena de països de l’Est.
PUBLICITAT
D’aleshores és un dels llibres més fascinants sobre les aventures i desventures del projecte europeu, Una gran il·lusió, de l’historiador Tony Judt, un jueu anglès, i després nord-americà, amb arrels belgues i txeques. En aquest assaig Judt situa el centre geogràfic d’Europa entre una granja del nord de França i un poblet del sud de Bèlgica. I fa balanç de la gran ampliació a l’Est que, curt i ras, qualifica de desastrosa. D’un costat transforma la Unió en un objecte polític no identificat amb una presa de decisions impossible; de l’altre, constata el fracàs en la transformació de l’Europa oriental, que va asseure al Consell Europeu els primers líders d’ultradreta etnonacionalistes i segueix sent un gran planter de primers ministres neofeixistes.
Hi ha una desena de països pobres, i amb estats de Dret precaris, que desitja entrar-hi. Però l’únic país que de debò volia Brussel·les —Islàndia— li ha tancat la porta als nassos.
Encara van entrar després Bulgària, Romania i Croàcia, però el 2017 la UE va patir l’accident més gran en tres quarts de segle (amb permís de Trump, el primer president dels Estats Units a qui li molesta la pau i la prosperitat d’Europa), amb la sortida del Regne Unit. Aquella nit de Sant Joan de fa quasi deu anys Europa va descobrir que no era immortal. Però Islàndia, a finals d’aquest estiu, ens ha fet adonar als europeus que tampoc som ja tan sexis com pensàvem. Europa ja no és un imant com ho era abans.
Ucraïna, un candidat difícil
Hi ha una desena de candidats a ampliar la Unió. Turquia ho és des de 2004, i després s’han anat posant a la cua Macedònia del Nord, Montenegro, Sèrbia, Albània, Bòsnia i Hercegovina, Ucraïna, Moldàvia i Geòrgia. Ucraïna és qui millor ho té, s’ha guanyat el dret fent d’escut en una guerra mortífera contra Rússia, i és ja una potència militar, tot i que la seva dimensió i la seva població la converteixen en un candidat difícil, perquè tothom sap que serà una màquina d’atrapar tota mena de fons europeus i que el seu estat de Dret no és assimilable als estàndards europeus.
L’ampliació a l’Est va asseure al Consell Europeu els primers líders d’ultradreta etnonacionalistes i segueix sent un gran planter de primers ministres neofeixistes.
Moldàvia ha fet els deures, però ho tindrà difícil. Als Balcans occidentals, Montenegro i Albània són els candidats més ferms, però la resta tenen dificultats serioses; Kosovo, a més, és un candidat potencial, però l’actitud d’Espanya i d’altres Estats membres en dificulten l’entrada. Geòrgia i Turquia no tenen pràcticament cap possibilitat. Són països, tots dos, de rendes baixes i amb estats de Dret encara molt i molt precaris: la UE els reclama reformes, però, encara que les facin, en el fons no hi ha consens per seguir incorporant socis amb les unanimitats i les majories reforçades dificultant els consensos en un moment molt complicat per a la Unió.
Brussel·les preferiria que els membres de l’Associació Europea de Lliure Comerç (Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa, democràcies potents i riquíssimes) fossin els protagonistes de la següent ampliació.
Sis de cada deu europeus estan d’acord a ampliar el club, però veuen fortes pressions sobre els pressupostos, la presa de decisions i el repartiment de la influència. El president del Consell Europeu, el portuguès António Costa, ha dit a Sarajevo recentment que l’ampliació «és una inversió en la pau, l’estabilitat i la seguretat del nostre continent». Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió, parla de l’ampliació com un «imperatiu geoestratègic» i replica l’argumentari de Costa: la defineix com una inversió a llarg termini «en pau, seguretat i estabilitat». No se’ls acaba de creure ningú, perquè ni Alemanya ni França en són partidaris.
PUBLICITAT
Brutal escepticisme alemany
El procés d’entrada està completament taxat. S’ha d’adoptar legislació en 33 capítols, dividits en sis blocs. L’última paraula és dels Estats membres. Però Alemanya i França volen convertir-lo en un procés gradual, vinculant els beneficis de pertànyer a la Unió a dures reformes i amb la possibilitat de revertir el procés si hi ha retrocessos democràtics, perquè no es repeteixin els casos de Polònia i, sobretot, d’Hongria en aquests darrers anys. L’escepticisme alemany és brutal; França tampoc no és precisament entusiasta, tot i que de moment sembla que ha aparcat la seva demanda de canvi dels tractats, conscient que no hi ha garanties de fer-la anar endavant. Berlín i París no volen que els països que puguin entrar tinguin dret de veto si no han fet les reformes clau: això està cada cop més clar. Hi ha una aposta pragmàtica per mantenir-los en l’òrbita de la UE, i evitar que s’acostin a Rússia i als Estats Units, però poca cosa més. Es tracta de mantenir la pastanaga a prop però mai de veres a l’abast dels candidats, com la llebre mecànica dels canòdroms.
En el fons, o no tan en el fons, Brussel·les preferiria que els membres de l’Associació Europea de Lliure Comerç (Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa, democràcies potents i riquíssimes) fossin els protagonistes de la següent ampliació. Però malgrat les amenaces de Trump i la necessitat d’endurir el múscul geoestratègic europeu, Reykjavík ja ha deixat clar que la resposta és no. Un sí hauria obert el debat a Noruega; un no l’enterra sine die. El sobiranisme i els interessos nacionals (en aquest cas, del lobby pesquer) s’han imposat, a Islàndia, al pragmatisme tecnocràtic, ple de bones raons i mancat de sex appeal. Els països de l’AELC han de transposar les lleis europees per poder comerciar amb la UE, i no són presents en la presa de decisions. Però prefereixen mantenir el seu statu quo. Ja els va bé tal com estan malgrat les amenaces de Rússia i dels Estats Units.
Els únics que volen unir-se al club són els que tenen possibilitats de rebre fons europeus i fer el que Espanya i Portugal han pogut fer en els últims quaranta anys.
Això deixa el flanc de la política exterior i de seguretat de la Unió molt, molt tocat. Demostra que Europa ja no té el poder d’atracció que tenia: els únics que volen unir-se al club són els qui tenen possibilitats de rebre fons europeus i fer el que Espanya i Portugal han pogut fer en els últims quaranta anys. El desinterès explícit d’Islàndia i tàcit de Suïssa i Noruega és un mastegot ple de simbolisme; un desaire. L’única font d’optimisme és l’acostament del Canadà, que Von der Leyen ha tractat d’encabir dins d’una nova denominació d’Estat associat, tan mel·líflua que no acaba de quallar. Els juristes brussel·lesos, que són legió, tracten de convertir en una estructura ferma el que només és un embolcall per atraure’s un dels líders més atractius de l’Atlàntic Nord, Mark Carney.
El desinterès explícit d’Islàndia i tàcit de Suïssa i Noruega és un mastegot ple de simbolisme; un desaire. L’única font d’optimisme és l’acostament del Canadà.
El Canadà estrenyerà els vincles amb la UE, això és segur, però hi ha el petit detall que no és un país europeu: la geografia sempre acaba apareixent. Un consell gratis per a Von der Leyen: cal pragmatisme amb el Canadà per tenir-lo a la vora, el més a prop possible en aquesta nova coalició anti-Trump. I cal generositat amb Ucraïna, l’escut europeu davant del bel·licisme irat dels russos. I potser cal també un exercici de realisme amb la resta, perquè l’incompliment de les expectatives serà un verí en un futur no tan llunyà.
Gestió de les expectatives
El cas dels Balcans és punxegut: la majoria de les crisis geopolítiques europees comencen als Balcans, escenari sempre de grans rivalitats; en aquest cas la que lliuraran Rússia i la Unió Europea i l’OTAN —o el que en quedi. Els Balcans han estat sempre la regió on l’anhel de la unitat europea s’ha esvaït una vegada darrere l’altra. Per això la gestió de les expectatives d’aquests països és fonamental. Molt bona sort en aquesta agenda. I en el seguit d’eleccions que marcaran els mesos finals de 2026 i tot 2027, amb un Everest perillosíssim: França, amb Le Pen encapçalant les enquestes. Ja cal que ens calcem.
