La Pedra Parla és el nom del cicle de concerts que es fa al monestir de Vallbona de les Monges (Urgell) i que aquest any celebra el seu desè aniversari. Més que parlar, aquella pedra que al segle XII va començar a bastir el monumental edifici, fa de magnífica caixa de ressonància a la música que dins d’aquelles parets s’interpreta el primer cap de setmana d’agost. Aquest any, el cicle que dirigeix artísticament Jordi Domènech, va marcar una fita important amb l’estrena a Espanya, tres segles després de la seva creació, de l’oratori sacre de Giovanni Bononcini (1670-1747) La conversione di Maddalena.
Abans, però, van encetar el cicle la mezzosoprano Helena Ressurreiçao, el guitarrista Bernardo Rambeaud i la clarinetista Anna Lladó. Ho van fer al claustre del monestir amb un programa de cançó francesa, cançons tradicionals angleses arranjades per Benjamin Britten, per acabar amb un recull de fados. Ressurreiçao, portuguesa formada a Barcelona, està fent del lied el seu territori en el qual està afermant una carrera cada vegada més sòlida (a ella li devem la integral del repertori espanyol de Pauline Viardot). Per la seva banda, Rambeaud és un guitarrista més que solvent, que sap extreure tota la bellesa de l’instrument rendint molt bé la partitura.
El programa triat no era fàcil perquè obligava a importants canvis de registre, però el resultat va ser molt bo. L’aportació del clarinet de Lladó es va fer en la part de la mélodie, en què es van interpretar cançons de Jules Massenet, Gabriel Fauré, Reynaldo Hahn, Viardot i Georges Bizet. Les cançons populars angleses passades per la mà de Britten conformen un cicle original per a veu i guitarra creat per a ser interpretat pel tenor Peter Pears i el guitarrista Julian Bream, en què aquest instrument no es limita a fer només d’acompanyament. Abans de començar el tercer bloc, Ressurreiçao va dir que el fado no és popular ni clàssic, “és… fado”. Així, va començar amb una obra que, sense ser-ho, es podria qualificar de fado culte, firmada per Ernesto Halffter, Ai que linda moça, per seguir amb cançons que la gran Amália Rodrigues havia cantat arreu, com Meu fado meu, amb què van tancar el recital.
PUBLICITAT
Això era dissabte a la tarda. Al vespre, ja dins de l’església, el plat fort de Bononcini, La conversione di Maddalena, amb el Polifem Consort i els solistes Maria Hinojosa (soprano), Leandro Marziotte (contratenor), Rafael Quirant (sopranista) i Pau Armengol (baix) dirigits des de l’orgue per Domènech. El compositor italià, reconegut primer a la cort imperial de Viena, es va instal·lar a Londres i amb Händel van imposar l’òpera italiana. Junts van ser empresaris, van compartir teatre, es van fer la competència musical i es van robar cantants, entre ells, la cèlebre Cuzzoni. Com tants altres compositors italians del barroc, va caure en l’oblit, fet agreujat per una sortida poc digne de Londres després d’haver signat alguna cosa que no era seva.
La conversione di Maddalena es va estrenar a Viena el 1701 i fis ara no s’ha tornat a representar. L’oratori sacre, amb les seves històries exemplars, va ser un gènere molt conreat per l’església de la Contrareforma. Explica, com el seu nom indica, la conversió de Maria Maddalena, que passa de ser dona pecadora a la santedat amb l’ajut de la germana Marta i de l’Amor Diví, mentre que l’Amor profà li posa tots els entrebancs possibles en el seu intent de què segueixi pel camí de la perdició.
L’oratori és per a quatre veus (dos sopranos, alt i baix, tots homes al moment de l’estrena), i una formació de corda. La història que explica, de llibret anònim, dona molt joc vocal i teatral. L’oratori està dividit en dues parts amb les indicacions de Simfonia la primera i Vivace, la segona, i enfila àries i recitatius amb algun duet i trio pel mig. Si a la primera es descriuen les posicions dels personatges, a la segona és on hi ha el drama teatral.
L’ària Quel volto, quel labro que canta la germana és d’una gran bellesa com ho és Piangi, piangi pur que interpreta l’Amor diví. El trio Pensier, che dite?, en què la protagonista ha de decidir entre els dos Amors és d’una gran teatralitat. Al final, l’Amor profà només es pot plànyer en un recitatiu dient a qui l’ha derrotat: Hai vinto! Has guanyat! A diferència de la primera part que acaba amb un cor de les quatre veus, el final és un duet amb les veus dels dos personatges humans, el de Maria Maddalena i Marta.
La soprano Maria Hinojosa en el paper de Maria Maddalena va tenir ocasió de lluir el seu coneixement de la música barroca, que és molt, interpretant amb tot el dramatisme vocal i teatral el paper protagonista. El sopranista Rafael Quirant, amb una veu d’una bellesa gairebé angelical era un Amor diví d’allò més idoni. El contratenor Leandro Marziotte era Marta i el baix Pau Armengol, l’Amor profà. Domènech dirigia els sis instrumentistes del Polifem Consort.
PUBLICITAT
La traca final del cicle La Pedra Parla va arribar diumenge al matí, a l’església, amb l’excel·lència del Cor Cererols dirigit també des de l’orgue per Marc Díaz amb un programa de música policoral del Barroc per cor i trompeta barroca, amb Sergi Marquillas de solista.
L’eix al voltant del qual es va muntar el concert era una Salve a tres cors per a deu veus i trompeta barroca de Miguel López que el cor i Marquilles van interpretar per primera vegada en temps moderns. López havia estat mestre de capella i organista a Montserrat. Com Joan Cererols, l’altra figura rellevant del barroc montserratí, va fer llarga estada a Madrid on també treballaven Sebastián Durón i José de Torres de qui també es van poder escoltar peces juntament amb obres de Josep Reig i Francesc Valls.
El Cor Cererols dirigit per Marc Díaz, al cicle La Pedra Parla, a l’església de Vallbona de les Monges. Foto: Comunicant.
Per a aquest programa, Díaz va fer el que va qualificar d’“un experiment contemporani, però amb arrels històriques” introduint la trompeta en altres obres del concert, com si fos una veu més i va resultar un experiment reeixit amb l’ús que va fer Marquilles de dues trompetes barroques, una amb orificis, i l’altra de vares. Plorans ploravit de Valls, i Ay que dolor de Cererols van ser dos moments d’una gran bellesa cantats per un cor en estat de gràcia. Marquilles i Díaz a l’orgue també van interpretar dues sonates per a trompeta barroca i continu de Giovanni B. Viviani. El concert va acabar amb la Salve ja esmentada, una obra d’una gran riquesa tímbrica, ideal per cloure el cicle de dos dies de concerts dins del monestir de Vallbona de les Monges.
Aquesta edició s’ha dedicat a la memòria de la germana Glòria Nogué traspassada a finals de juny a setanta-cinc anys. La religiosa, a més de ser priora, era l’organista del monestir i tenia una gran formació musical. Abans de vestir els hàbits del Cister havia cantat al Cor Madrigal i s’havia relacionat amb figures com Montserrat Torrent o Manuel Cabero. Dona amb idees clares, va ser una gran impulsora del festival. En record de la germana Glòria, coneixedora dels cuplets del Paral·lel (que a vegades cantava pel claustre), Helena Ressurreiçao es va posar unes ulleres de sol i va agafar un ventall per oferir de propina Al rompeolas. També de propina i en record de la religiosa, el Polifem Consort i els solistes van cantar un fragment de l’òpera Les Indes Galantes de Jean-Philippe Rameau. Era Tendre amour, que pour nous ta chaîne, dure à jamais, (Tendre amor, que les teves cadenes durin eternament).
