La fusió entre CaixaBank i Bankia ha donat lloc a reaccions molt diferents si bé, de manera generalitzada, ha estat ben acollida, malgrat els efectes negatius associats a aquest tipus d’operacions, especialment en termes de tancament de sucursals i reducció de personal.

Aquesta lectura positiva cal entendre-la en el context en què ens trobem i que fa recomanables, si no indispensables, els processos d’integració entre entitats financeres. Un escenari molt complex que, més enllà de la pandèmia, té a veure amb les transformacions que afecten el món de la banca, i que dibuixen unes expectatives confuses a mitjà termini.

El negoci bancari es veu colpejat per diverses dinàmiques, cadascuna prou rellevant, que, a més, coincideixen en el temps. Així, la política de baixíssims tipus d’interès en què ens trobem, i que va per llarg; el procés de digitalització, amb tot el que representa de trencament accelerat de l’operativa tradicional i de la manera d’entendre la relació entre banca i client; l’emergència de nous actors financers, com les fintechs que, orientades especialment a préstecs i pagaments, s’han multiplicat fins a situar–se en unes 300 les que operen a Espanya; l’extraordinària amenaça que representen les bigtech, o grans tecnològiques, les més conegudes de les quals són les anomenades GAFA —Google, Amazon, Facebook i Apple— que per la seva dimensió, presència global i disponibilitat de dades tenen capacitat per a convertir–se en competidores directes de qualsevol gran banc, i la creixent tendència de grans i mitjanes empreses a cercar mecanismes de finançament alternatius al crèdit bancari.

A més, la pandèmia, amb les seves conseqüències directes i dramàtiques sobre l’activitat productiva, enterboleix encara més les expectatives del negoci bancari. D’una banda, les restriccions sanitàries a la mobilitat, amb un segon rebrot d’una intensitat inesperada, portaran un augment pronunciat de la morositat, que colpejarà directament els comptes de la banca. De fet, els resultats presentats pels bancs a finals de setembre, malgrat la notable recuperació de l’economia espanyola en el tercer trimestre, vénen a confirmar aquestes expectatives tan borroses.

Aquesta operació era una vella aspiració ja treballada, que el coronavirus ha permès concretar.

D’altra banda, l’enfonsament econòmic generalitzat a tota la Unió Europea, i l’extraordinària liquiditat dels mercats, portarà el Banc Central Europeu a perllongar, durant anys, la seva política de mantenir els tipus d’interès al nivell actual. Potser el millor reflex d’aquestes perspectives ens el donen les cotitzacions borsàries, perquè veiem com els bancs es valoren, en general, per sota del 50 % del seu valor en llibres.

PUBLICITAT

Tot plegat porta a considerar les fusions entre bancs com una de les primeres estratègies per a reduir costos operatius i reconduir les expectatives d’un futur que, en qualsevol cas, seguirà resultant incert. Al sistema financer, malgrat la dinàmica accelerada d’adequació a les noves circumstàncies, li costarà trobar l’estabilitat en el món en què ens anem endinsant.

Vist així, la fusió entre CaixaBank i Bankia es pot llegir en clau positiva per diverses raons. Em referiré, en concret, a sis consideracions: el menor cost sobre l’ocupació que altres possibles integracions; el paper predominant de CaixaBank en l’entitat resultant; la solidesa més gran del nou banc i el seu lideratge en el mercat ibèric; el millor posicionament davant d’un futur mercat únic europeu; l’augment de la solidesa de Fundació la Caixa, i la transversalitat geogràfica de l’operació.

Línia executiva de CaixaBank

Pel que fa al menor cost sobre l’ocupació, tot i que el tancament d’oficines i la pèrdua de llocs de treball resultarà rellevant, ho serà en menor intensitat que si l’operació es donés entre dues entitats amb una major coincidència en la seva implantació geogràfica. Malgrat que, arran de la crisi del 2007, al voltant de les originàries Caja Madrid i la Caixa, s’hi van anar afegint caixes d’estalvi d’arreu d’Espanya, encara es dóna una certa complementarietat de mercats geogràfics, que permet aquesta menor destrucció de llocs de treball.

En qualsevol fusió, una de les qüestions més rellevants a fer–hi front, per no dir que la primera, és el repartiment de responsabilitats directives en l’entitat resultant. Un aspecte gens senzill de resoldre, especialment en aquelles operacions en què s’arriba a un acord de fusió entre iguals. Sortosament, en la fusió CaixaBank–Bankia, no hi ha dubte que hi haurà una clara línia executiva, que correspondrà a l’actual CaixaBank. Un lideratge que no ha estat discutit, atesa la seva major dimensió i rendibilitat.

D’aquesta manera, s’estalviaran totes les disfuncions que dificulten el bon govern en aquelles integracions en les quals no acaba clarament ningú al capdavant del projecte comú. A més, la rapidesa i fluïdesa amb què s’han desenvolupat les negociacions respon a les exigències del moment però, també, al fet que aquesta operació era una vella aspiració ja treballada, que el coronavirus ha permès concretar.

Una fusió que, tot i haver donat lloc a lectures des d’àmbits molt diversos respon, per sobre de tot, a un plantejament bancari, ja que el seu sentit, i suport institucional, rau en el convenciment que contribuirà a un sistema financer més consistent. I tot sembla assenyalar que es pot aconseguir, tant per la recomposició interna com pel fet que el nou banc es converteixi en la primera entitat financera del mercat ibèric, no només espanyol, atès que CaixaBank controla el banc portuguès BPI.

PUBLICITAT

La xarxa d’oficines va resultar fonamental per fer que el crèdit, públic i privat, fluís cap a milions d’empreses i famílies.

En aquest sentit podem destacar tres aspectes positius. En primer lloc, el guany en solidesa de l’entitat resultant encara que, a curt termini, aquesta s’assoleixi, essencialment, per una retallada de costos derivada del tancament d’oficines i de la reducció de personal. En segon, la seva contribució a la consolidació de la banca menudista a Espanya que, malgrat totes les dificultats abans assenyalades així com l’emergència de nous actors i instruments, seguirà resultant fonamental per al bon funcionament de la nostra economia.

Un exemple recent de la seva necessitat el trobem en la resposta enfront del tancament econòmic arran de la pandèmia, de fa uns mesos. La xarxa d’oficines va resultar fonamental per fer que el crèdit, públic i privat, fluís cap a milions d’empreses i famílies. Finalment, aquesta posició predominant en el mercat ibèric, situa la nova entitat en un punt de sortida molt favorable de cara als moviments que es produiran en la Unió Europea.

Crítiques a un possible oligopoli

Precisament, cal entendre la fusió també des de la perspectiva d’un mercat financer europeu únic que, si bé encara molt llunyà, acabarà arribant. Hi tenim en contra les singularitats arrelades en cada mercat nacional, així com la necessitat d’homogeneïtzar aspectes determinants en un futur marc regulador comú, com la disponibilitat d’un fons de dipòsits d’abast europeu. A més, en el cas que es donin aquestes integracions transfrontereres, es resoldria el problema d’una excessiva concentració bancària a escala nacional.

Des de l’inici de la crisi financera del 2007, hem passat de 62 a 10 bancs, i sembla que el nombre encara es pot reduir.

I és justament aquest l’aspecte que ha despertat més crítiques perquè es considera que podem acabar en una mena d’oligopoli, al dependre d’uns pocs bancs. De fet, des de l’inici de la crisi del 2007, hem passat de 62 a 10 bancs, i sembla que el nombre encara es pot reduir, si es produeixen noves integracions. En un mercat financer únic, i a conseqüència de fusions internacionals, hi hauria menys bancs en el conjunt de la Unió Europea però, a la vegada, n’hi hauria més d’operatius en cadascun dels respectius Estats, ja que les entitats resultants procurarien estar presents en la major part del territori europeu.

Des d’una altra perspectiva, la fusió atorga estabilitat i solidesa a Fundació la Caixa, que passarà de tenir un 40 % de l’actual CaixaBank, a un 30 % de l’entitat resultant de la fusió amb Bankia. La Fundació, amb un pressupost que supera els 500 milions d’euros anyals, se situa entre les tres primeres del món, i la seva aportació resulta fonamental per a mantenir el nostre teixit assistencial i cultural, que ha estat colpejat de manera especialment dramàtica, i que arrossegarà les conseqüències de la pandèmia durant anys.

Corrents d’indignació

Finalment, l’anunci de fusió va despertar un corrent d’indignació entre determinats col·lectius, tant a Madrid com a Barcelona. Per a uns, era una manera de regalar els milers de milions de diner públic amb què es va salvar Bankia a una entitat catalana. Per a altres, amb la fusió, CaixaBank perdria tota la seva catalanitat per transformar–se, definitivament, en una més de les grans corporacions que coincideixen a Madrid.

Es fusionen dues entitats d’arrels catalanes i madrilenyes, domiciliades a València, i amb presidència i gestió basques.

Particularment, crec que l’operació resulta molt atractiva des d’un punt de vista territorial. Així, el nou banc és el resultant de la fusió entre dues entitats d’arrels catalanes i madrilenyes, domiciliades ambdues a València, i s’ha acordat que sigui presidida per un basc i gestionada per un altre basc. Un exemple paradigmàtic de l’Espanya possible i desitjable i, també, una oportunitat per retrobar-nos amb una manera d’entendre la catalanitat. Aquella que, des de Barcelona, va saber com influir decisivament en l’economia i la política espanyola, a la vegada que es feia respectar a Europa. I no fa tant.