Leoš Janáček va donar el nom de Jenůfa a la seva òpera basada en l’obra de teatre La filla adoptiva de Gabriela Preissová. En realitat, l’obra es podria ben bé dir Kostelnička, la sagristana, perquè aquest és el personatge central del drama, el que el desencadena amb un infanticidi per tal de salvar l’honor, però també el futur de la fillastra Jenůfa. Si qui interpreta aquest personatge dur, poderós, mancat de tendresa el defensa com ha fet la soprano Ángeles Blancas al teatre sevillà de La Maestranza d’una manera extraordinàriament corprenedora, amb una energia vocal i un dramatisme que posen la pell de gallina i humitegen els ulls, està clar que Kostelnička mereixeria el títol de l’òpera.
L’òpera, la més coneguda d’aquest compositor únic i inclassificable que va ser el txec Janáček, presenta un drama rural que passa en una comunitat petita i tancada on a més hi ha uns llaços familiars complicats. Jenůfa, filla de l’anterior matrimoni del segon marit de Kostelnička està enamorada d’un tarambana com Števa el qual l’ha deixat embarassada sense voler assumir cap responsabilitat. Laca, germanastre del jove frívol i irresponsable, està enamorat de la noia, però el seu caràcter agressiu i rancuniós el perd. La sagristana, que ha patit un matrimoni ple de violència vol evitar que Jenůfa tingui un futur desgraciat. Per això considera que Laca pot salvar l’honor de la noia, però abans ha de matar al nadó.
Agneta Eichenholz (Jenůfa), en primer terme, després del retrobament del cos del seu fill. Fotografia de Guillermo Mendo.
Al tercer acte, el dia de primavera en què Jenůfa i Laca s’han de casar, el desgel del riu fa que aparegui el cadàver del nadó. Kostelnička, confessa el seu delicte i l’òpera acaba amb un estrany final feliç fet de perdó i de compassió.
Per explicar aquest drama que beu de les últimes alenades del romanticisme i, sobretot, del verisme ja consolidat, el director d’escena Robert Carsen ha anat a l’essència, a la simplicitat, a l’expressió més descarnada dels sentiments. En un escenari cobert d’una terra fosca hi ha plantat una vintena de portes que delimiten un espai rectangular, un interior on passa l’acció, i un exterior des d’on s’exerceix la pressió social sobre els protagonistes.
Són portes que s’obren i es tanquen i, com explica Carsen, poden reduir la vida a una presó o marcar l’alliberament. Al final, quan totes les portes han desaparegut i queden només Jenůfa i Laca dalt de l’escenari, sobre la terra que han trepitjat tota l’estona, cau una pluja vivificadora, la llibertat. Aquest plantejament ple de detalls mínims, molts d’ells imperceptibles, obliga a una molt treballada direcció d’actors donant, tot plegat, una gran profunditat al drama. La il·luminació del mateix Carsen i de Peter Van Praet és també un element fonamental. Una pega, però, que penalitzava alguns intèrprets sobretot al començament del primer acte, quan la veu encara no s’ha escalfat del tot, era l’escenari obert i que part de l’acció inicial passés força endarrere.
Qui més va patir-ho va ser la soprano Agneta Eichenholz en el paper de Jenůfa amb una veu d’emissió irregular, però que, tot i això, va tenir grans moments a mesura que progressava l’òpera, en particular la Salve que canta al segon acte en què tot era pura poesia, i al final. La mezzosoprano Nadine Weissmann, una wagneriana habitual de Bayreuth, en el paper d’àvia Buryja també va patir una mica. Qui no va tenir problemes va ser Ángeles Blancas. La seva Kostelnička és de les que no s’obliden. Va cantar el paper amb una autoritat vocal i un coratge indiscutibles, i amb una interpretació teatral de gran actriu dramàtica. Fins i tot en moments en què ni cantava ni era part directa de l’acció, la seva presència intensa era commovedora.
Escena coral del tercer acte de l’òpera ‘Jenůfa’ al Teatro de la Maestranza de Sevilla. Fotografia de Guillermo Mendo.
L’altra veu que va estar a molt bon nivell va ser la de Peter Berger, un dels dos tenors de l’obra, en el paper de Laca. Va saber marcar molt netament les dues facetes del personatge, la del ressentit i violent del principi a la de l’home dispost a perdonar i a entregar-se a la persona que estima, és a dir a Jenůfa. Thomas Atkins en el paper de Števa no va destacar especialment. La resta del repartiment fet de papers relativament breus va complir molt dignament.
Una contribució més que destacada a l’èxit d’aquesta Jenůfa va ser la del director Will Humburg. Des de les primeres notes obsessives del xilòfon, el motiu del molí que reapareix durant tota l’òpera, va dirigir l’Orquestra Simfònica de Sevilla amb un gran tremp dramàtic que donava tota la intensitat a la melodia contínua de la partitura. El cor del Teatro de la Maestranza també va estar a molt bon nivell.
Era la primera vegada que aquesta òpera es veia a Sevilla. Fa un mes, en una altra producció, també es va presentar per primera vegada a València. Anem bé. Ja era hora que Janáček anés arribant.
