A Pèls i senyals (Empúries, 2008), la seva primera novel·la, Sebastià Perelló (Costitx, 1963) convertia el soliloqui obstinat d’un falconer de l’aeroport de Son Sant Joan en una gran metàfora sobre els canvis socials i econòmics esdevinguts a Mallorca durant les últimes dècades: la deserció de l’horta, la derrota del vell davant del nou, el triomf de la ciutat. Al cap i a la fi, era el que ja alimentava bona part dels contes de Mans plegades (Empúries, 2004), on aconseguia que les lliçons iròniques de Llorenç Villalonga sobre la decadència de l’aristocràcia i el tumult magnètic de la prosa de Blai Bonet o Biel Mesquida s’aliessin i semblés una conseqüència natural i necessària.

Com passava en aquests contes —amb ambients insans, amb casalots desgavellats, amb habitacions de clíniques i hospitals, la ferum de patiment i de supervivència límit en una zona de perill vital, es complementava amb el soroll dels secrets i els silencis que condicionaven el caràcter de cadascú—, a Pèls i senyals l’atmosfera malaltissa es va enrarint pàgina rere pàgina, es crea un territori on sembla que només hi habiti un sol personatge que ha extraviat el sentit de l’orientació, un professional de la indolència que vagareja amunt i avall sense encaminar–se enlloc i sense voler endinsar-se en cap qüestionament moral, com si fos un fugitiu d’ell mateix, com si exercités una sòlida vocació de desaparegut, o com si l’única sortida possible fos entrar en una gràcia espectral que el conduís a l’art del fingiment.

A la següent novel·la de Sebastià Perelló, Veus al ras (Club Editor, 2016), el lector té la sensació d’enfrontar–se a un argument que es podria haver pouat en l’obra de Marguerite Duras. Resumit amb fredor, podria semblar una mica gasós i asèptic, excessivament somnolent: un home que fa deu anys que va sortir de casa seva per no entrar–hi mai més, abandonant la dona i perdent el seny i la paraula, s’hi presenta cada setmana, se situa sota una finestra i pronuncia una salmòdia inintel·ligible.

PUBLICITAT

Des de dins de la llar, la dona el mira, escriu sobre el passat en comú i intenta entendre el present estrany que li toca viure. A Veus al ras, Sebastià Perelló prescindeix de les anàlisis i les interpretacions psicològiques, de les descripcions explicatives, de l’ordre argumental i fins i tot, gairebé, de la racionalitat, però el lector, des de la primera frase, no pot evitar capbussar–se amb delit en un torrent narratiu on tots els motius temàtics i ambientals, on totes les peces aparentment inconnexes es combinen amb una sàvia majestuositat per atorgar al conjunt una música impecable de misèria moral, soledat tenebrosa i excés luxós.

El relat d’una crisi

La dona que mira des de la finestra i escolta sense entendre el discurs que li arriba des de l’exterior és la cara oculta d’una altra mena de soledat: és la soledat irreprimible de la gent que escriu amb obsessió sobre el que no s’entén i es vol entendre, com si l’únic esforç viable fos dotar de sentit les rectes i les corbes i els colors de les arts abstractes del cor i dels sentiments. Al cap i a la fi, Veus al ras també es pot llegir com un tractat sobre una manera molt ambiciosa de concebre la literatura, la literatura considerada com el camí més escaient per penetrar dins de l’inexplicable, dins de les temptacions de l’inefable.

I Sebastià Perelló, en fi, sembla dir que no hi ha res tan inexplicable i inefable —i tan literàriament suggestiu— com el relat d’una crisi: Veus al ras també és una de les indagacions més radicals que s’han pogut llegir en els últims temps sobre l’aïllament, l’alienació moral i la falta d’identitat que pot destruir la convivència d’una parella, sobre la llista caòtica de fets que impulsa dos individus a allunyar–se tant l’un de l’altre fins a ser dos desconeguts absoluts. Entre l’home mut i la dona que ja no veu a ningú i viu enclaustrada en ella mateixa, escrivint i interpretant la seva realitat, però, hi ha la veu de Sebastià Perelló, escandint frases i paràgrafs memorables.

L’autor juga a confondre i a orientar alhora: la veritat més fonda no s’exposa mai impúdicament a la vista de tothom.

Ara, a La mar rodona (Club Editor, 2020), una novel·la que és i no és una novel·la, i que està concebuda com un tríptic sobre la història de la Mallorca contemporània i sobre com la vida quotidiana del passat ha anat desapareixent a mesura que es transformava i es posava al servei del turisme, Sebastià Perelló realitza un tour de force i uneix història i pensament amb un resultat colossal: la intrahistòria de l’illa, les traïcions de la memòria i els efectes pertorbadors del pas del temps es descabdellen a través d’uns fragments que s’encadenen amb una admirable alegria harmònica; les veus narradores i els personatges secundaris esdevenen unes presències tan reals com el ritme narratiu amb què es dissenyen les escenes de cada episodi —com si no hi faltés ni hi sobrés ni un sol detall; i la veritat de les mentides, de les tergiversacions dels fets i dels silencis eloqüents que es desgranen al llarg del text doten de significació les meditacions morals que s’hi escampen al voltant de la història, de la societat i de l’escriptura mateixa.

PUBLICITAT

Davant d’una botiga d’espardenyes

Com si Joseph Roth —que també coneixia mil·limètricament la vida als hotels— tingués una raó indiscutible i fos cert que els grans esdeveniments sempre solen començar a les barberies, la primera part de La mar rodona —una tragèdia civil plena de violències rutilants— se situa en una barberia de poble l’any 1936. La segona part —una farsa costumista i coral—, ambientada a la dècada dels 70, immediatament després de la mort de Franco, té com a escenari el tros de carrer que hi ha davant d’una botiga d’espardenyes. I la tercera i més extensa, en fi —una fantasmagoria de l’intel·lecte—, es desenrotlla ara mateix dins d’un no lloc tan propici als fantasmes de la ficció com és l’interior d’un hotel —o antihotel, de fet— on uns amics duen a la pràctica —assagen— les seves teories sobre el turisme com a metàfora de tota condició humana.

Amb aquests tres escenaris Sebastià Perelló orquestra una minuciosa descripció –extremament sensorial al principi, esperpèntica després i potser distòpica a la fi— d’una societat que entra en crisi a partir de la Guerra Civil i que va perdent les seves senyes d’identitat fins al punt de convertir–se —l’illa sencera— en un fals hotel d’hospitalitat tan falsa com si es tractés d’un parc temàtic: amb aquests tres arguments, que són i no són la descripció de tres moments de tres generacions d’una possible família, Sebastià Perelló arma un subtil entramat de temes i subtemes narratius que es van combinant i enriquint els uns als altres amb una elaborada matemàtica regint l’ús de l’espai i el temps novel·lesc, com si les accions avancessin al ralentí i es demanés al lector paciència i perspicàcia, l’obligació de participar en una recerca en la qual l’autor juga a confondre i a orientar alhora: la veritat més fonda no s’exposa mai impúdicament a la vista de tothom.

Sebastià Perelló. La mar rodona, Barcelona: Club Editor, 2020. 320 pàgs.

Una filigrana

«Són temps de brodaries, quimeres i apedaçats. Escriure és reescriure, cosir fragments a lloure agafats amb quatre puntades, que tenen la consistència i l’elasticitat de la seda d’aranya, o presentar-se com una fantasia arquitectònica que té la fermesa d’un caprici, sempre a la deriva, digressiu, entre fils perduts i jocs d’improvisació d’un virtuós», va escriure Sebastià Perelló sobre la prosa de Biel Mesquida, talment com si descrivís la seva pròpia.

I, com passa en l’obra sencera de Biel Mesquida, a La mar rodona Sebastià Perelló també «ha furgat en els seus excessos i n’ha tret una filigrana, uns filats que secreta aquesta ficció on ha d’enllepolir els lectors amb una rêverie que sura entre l’onirisme i la curiositat», una novel·la que potser no és ben bé una novel·la, escrita per llegir, rellegir i assaborir sempre.