Sortir d’una representació operística trasbalsada i commoguda no és massa sovint. De fet, és l’excepció. Tanmateix, a vegades passa, i va ser així amb Saint François d’Assise, l’única òpera d’Olivier Messiaen, en una aposta de les que donen sentit a un festival com el de Salzburg, capaç d’arriscar i de fer-ho de la millor manera. Romeo Castellucci firmava la posada en escena. El director Maxime Pascal i la Filharmònica de Viena van rendir tota la bellesa d’una partitura llarga (més de quatre hores), plena de grans moments dramàtics i d’altres, d’una sensibilitat i lleugeresa corprenedores.
A vegades s’ha dit que Saint François, no és una òpera. De fet, no hi ha un relat argumental. Hi ha vuit escenes franciscanes independents repartides en tres actes. Que sigui o no una òpera és el menys rellevant. L’obra és el gran monument d’un creient, d’un catòlic de pedra picada com era Messiaen per a qui la música porta a Déu, com assegura L’Àngel a François. També és un monument al creat en el qual els ocells ocupen un primer pla. El compositor era ornitòleg i havia recorregut el món buscant el so de les aus que després plasmava en un pentagrama. Són uns cants que el músic incorpora a l’escena d’El sermó als ocells en què en reprodueix una quarantena de tot el món.
L’obra es va estrenar a París el 1986, al Palais Garnier, amb Jose Van Dam de protagonista i la presència del compositor. Quan li van preguntar a Messiaen perquè havia triat la figura de Sant Francesc va dir que el sant era la imatge de Crist, que també havia mort a trenta-tres anys, que era humil, cast i pobre, i que portava els estigmes de la Passió impresos al seu cos. I també que el considerava una ànima bessona perquè el sant parlava als ocells.
En aquesta producció, Castellucci que ja és de natural auster en les seves obres per bé que amb molt simbolisme a vegades massa hermètic, aquí encara és més frugal. A més de la posada en escena, firma l’escenografia, el vestuari i la il·luminació. L’enorme escenari de la Felsenreitschule no és obstacle a la sobrietat. Amb gairebé res omple aquell espai.
PUBLICITAT
Saint François comença en silenci. Al fons de l’escenari, un home jove dels nostres dies camina en una direcció. Al davant, una parella gran, els pares, caminen en la contrària. L’home es despulla, fet que suscita la incomprensió de la parella, i es posa una saia davant d’una gran imatge fotogràfica d’una carretera infinita. Comença el camí espiritual que emprèn el jove i comença la música.
Philippe Sly (Saint François), en una escena de l’òpera de Messiaen, al Festival de Salzburg. Fotografia de Monika Rittershaus.
Alguns homes segueixen a Francesc i fan de la humilitat la seva forma de vida. Uns modelen argila per fer ceràmica. D’altres pasten farina per fer un pa que, al final del primer acte, quedarà cuit inundant el teatre de l’olor de la fornada calenta. Castellucci crea una escena molt emocional quan Francesc troba al leprós desesperat per la seva malaltia, i li demana perdó per no haver-lo estimat prou. El malalt és un home vell, magre, a qui el sant despulla per rentar-li les pústules.
És ben conegut que a les seves produccions Castellucci sempre incorpora animals vius d’una manera o una altra. A l’escena de François amb el germà llop, fa un homenatge a la performance de Joseph Beuys quan es va tancar tres dies amb un coiot.
Al segon acte, quan apareix L’Àngel, a la gran paret del fons de l’escenari hi ha la imatge fotogràfica d’una metròpolis cap per avall, una imatge inquietant que s’enfonsarà. Al sermó als ocells repeteix el que el director d’escena ja havia fet al Requiem de Mozart posant la llista de coses que s’han extingit, en aquest cas, les aus que han desaparegut. En aquest moment comencen a caure sobre l’escenari ocells morts. És el que no podia preveure François, però nosaltres, vuit-cents anys després de la seva mort, ja hem sabut.
Per a Castellucci, com abans per al director teatral i teòric Jerzy Grotowski, el cos és un espai de política extrema que en aquest cas té a veure amb el cristianisme. Primer, François s’ha despullat i aquest gest d’humilitat és la seva arma. Després, quan vol experimentar el dolor de la Passió de Crist, Déu es torna violent. És l’escena dels estigmes, d’una gran ferocitat.
La posada en escena ha anat creant un clima emocional que es va tensant. Al final, a la darrera escena, la de la mort del sant, arriba al punt màxim. Apareix aquell vell leprós nu d’una de les primeres escenes que ja ha mort. Ara és ell qui renta François per preparar-lo per al cel. Tanmateix, el sant no és una figura còmode i Castellucci fa que mentre el cor canta la resurrecció dels morts, el cos del sant sigui arraconat a una banda de l’escenari, mentre a l’altra apareix un petit ramat d’ovelles.
Messiaen va escriure aquesta obra monumental per a una orquestra de més de cent músics. El gran desplegament de percussió que reprodueix el cant dels ocells està situat en unes plataformes a banda i banda de l’escenari. Tres ondes Martenot repartides a la sala, a dreta, esquerra i sobre el públic, produeixen un efecte d’elevació que acompanya molt bé les aparicions celestials de L’Àngel.
Escena final de ‘Saint François d’Assise’ amb el sant a un racó, a la dreta, i unes ovelles, a l’esquerra, al Festival de Salzburg. Fotografia de Monika Rittershaus.
El director Maxime Pascal, atent a cadascuna de les seccions, havia treballat molt intensament amb els músics de la Filharmònica, a Viena i a Salzburg. El resultat va ser extraordinari amb una orquestra que era una fàbrica d’emocions ben engreixada. També ho era el cor de la Societat de Concerts de l’Òpera estatal de Viena. Els cent cinquanta membres que reclama la partitura estaven fora de l’escenari i cadascuna de les seves interpretacions eren corprenedores.
PUBLICITAT
El baix baríton Philippe Sly era Saint François, però només va poder cantar el primer acte a causa d’una afecció. El segon i el tercer el va cantar des d’una banda de l’escenari el cubà Antoin Herrera-López Kessel mentre Sly interpretava teatralment el paper que Castellucci ha fet molt exigent per a la figura protagonista. La soprano Lauranne Oliva era una veu realment celestial en el paper de L’Àngel. El del leprós estava desdoblat entre un actor i un cantant. El tenor Sean Pannikkar el va interpretar vocalment amb el cant sempre elegant que el caracteritza. La colla de frares que acompanyen François eren tots de gran nivell començant pel baríton Russell Braun en el paper de Frère Léon. El tenor Léo Vermot-Desroches era Frère Massée. El també tenor Aaron-Casey Gould era Frère Élie i el baix Willard White, encara actiu, era Frère Bernard.
Aquest Saint François s’ha presentat en un moment estrany del Festival de Salzburg, amb el cessament poc explicat el mes de març del que ha estat el seu director artístic durant deu temporades, Markus Hinterhäuser, i amb una directora interina. Al programa de mà de l’òpera de Messiaen, Castellucci explica que aquesta producció ha estat possible gràcies a la imaginació i la visió artística del director cessat. La producció no hauria estat possible, diu el director d’escena, “sense l’ambició artística i el suport de Markus, víctima ara d’una política mesquina que de manera arrogant vol engabiar la cultura sense la capacitat d’entendre’n les conseqüències”.
A més de programar Mozart que és l’essència de Salzburg, i òperes del gran repertori, durant el seu mandat l’exdirector artístic ha proposat obres cabdals del segle XX, però poc representades com són Oedipe de George Enescu, The Greek Passion de Bohuslav Martinu, The idiot de Mieczyslaw Weinberg o Intolleranza 1961 de Luigi Nono, així com la sèrie de concerts aplegats sota el nom d’Ouverture spirituelle. El mes entrant, HInterhäuser rebrà el Gran Premi del Jurat, el màxim guardó dels Premis Austríacs de Teatre Musical per la seva trajectòria com a pianista, director de festival i gestor cultural.
L’actual situació d’interinitat es produeix quan s’està preparant el projecte Festival District 2030 que contempla una renovació completa del gran recinte teatral en dos anys, a partir de 2028, i s’està buscant llocs alternatius mentre durin les obres.
La cara de l’edició d’enguany del festival de Salzburg ha estat aquest magnífic Saint François. La creu, la pessetera i xarona Il viaggio a Reims.
