Les eleccions generals convocades anticipadament estan cridades a definir l’estat de l’opinió a Espanya entre dues propostes que hom titllaria d’antagòniques. El PSOE i els aliats a la seva esquerra pretenen revalidar el rumb que ha seguit el país des que Pedro Sánchez va desallotjar el PP del govern, en aquell estiu llunyà de 2018. Per la seva banda, un PP cada cop més proper a Vox (fins al punt d’haver signat un acord sobre les candidatures al Senat), basa la seva proposta en l’expulsió de Sánchez de la presidència, presentant-lo com l’únic element que explicaria la (a parer seu) deriva declinant del país.

Els primers compassos de la precampanya electoral reforcen aquest xoc a mort entre les dues opcions, amb perspectives incertes sobre el resultat final, per més que la majoria de les empreses demoscòpiques atorga un avantatge als populars. Avantatge, tanmateix, que el PP no podria donar per consolidat, a la vista del que va ocórrer el 2023, un fantasma que sembla perseguir un Feijóo incòmode i malhumorat, un capteniment que contrasta amb els pronòstics aparentment favorables que li donen les enquestes.

Més enllà del debat intern, intens fins a l’histrionisme a estones, l’elecció del 29-N tindrà repercussions molt més enllà de les fronteres d’Espanya. El 29-N no només es decidirà la composició del Congrés dels Diputats i del Senat i, de retruc, el color del govern central, sinó que el resultat d’aquestes eleccions caldrà analitzar-lo en perspectiva europea i fins i tot mundial.

PUBLICITAT

Les eleccions generals a Espanya s’inscriuen en un calendari electoral d’abast europeu, amb les presidencials franceses i les legislatives italianes i poloneses de l’any vinent. Un seguit de comicis que emparenten amb les eleccions federals alemanyes i portugueses de l’any passat i les generals sueques d’aquest any, i que es poden entendre com una continuació de les eleccions al Parlament Europeu de 2024 i les seves conseqüències, un autèntic terratrèmol polític dins la Unió, que ha fet saltar pels aires alguns dels consensos fundacionals del club europeu.

Des d’aleshores Europa viu una nova etapa política dominada pel corriment de forces que ha anat assenyalant pràcticament totes les eleccions, tant en l’àmbit estatal com continental. L’ascens aparentment imparable de les forces de l’extrema dreta, reaccionàries i nacionalistes, ha canviat la fisonomia política del Consell Europeu, malgrat la descavalcada d’Orbán i l’arribada de Tusk al capdavant del govern polonès. Les forces de l’extrema dreta han crescut arreu, governen alguns països i en altres formen part d’executius de coalició amb la dreta tradicional, que en molts indrets ha adoptat parts substancials dels seus idearis, que fins fa no res es consideraven inacceptables per aquests partits.

Al Parlament Europeu des de les eleccions de 2024 funciona un pacte de facto entre la dreta del Partit Popular i algunes forces de l’extrema dreta. És un pacte que ha substituït, sense fer molt soroll, l’aliança tradicional entre populars, socialdemòcrates i liberals que fins fa molt poc havien estat els impulsors de la Unió. El paper impulsor decisiu del president del PPE, l’alemany Manfred Weber, ha estat clau en el gir del seu grup cap a les posicions dels ultres, amb els quals pacta sense problemes.

Aquest nou escenari europeu no és aliè a una nova configuració a escala global, dominada per la política de l’administració Trump a partir del seu retorn al poder. Una política que no té cap problema a donar suport a les formacions d’extrema dreta d’arreu del món i que promou de manera oberta i desvergonyida l’afebliment del projecte europeu. L’onada reaccionària mundial, apadrinada per Trump, s’ha anat fent present arreu, tant a Amèrica Llatina com a l’Orient Mitjà, fent saltar pels aires els consensos que havien definit les relacions internacionals en els darrers vuitanta anys. La victòria contra pronòstic de Lula a Brasil, però, podria ser llegida com un primer vector d’inflexió.

Val a dir que aquesta onada avança sobre el descontentament i la por d’amples capes de les societats, sobretot a les democràcies, descontent i por atiats pels nous canals de comunicació (i de desinformació) que són les xarxes socials, en mans d’aliats de la política trumpista, i que tenen en la propagació de l’odi el nucli del seu model de negoci. Les interferències d’aquestes plataformes d’abast global a favor d’opcions nacionalistes i reaccionàries han estat identificades en multitud d’eleccions arreu del món, sempre afavorint les opcions d’extrema dreta.

Davant d’això, el 29-N no és només una elecció d’abast local. Potser més que mai, les eleccions generals a Espanya tenen un component internacional molt remarcable, especialment europeu, però no només. Al llarg d’aquests últims anys, Pedro Sánchez s’ha erigit en l’últim representant de la socialdemocràcia en un Consell Europeu cada cop més dominat pels conservadors, amb una creixent influència de l’extrema dreta. A més, Sánchez (a diferència dels presidents del PP) ha exercit un lideratge dins del Consell en qüestions vitals per a la Unió com ara els eurobons per combatre els efectes de la pandèmia o les polítiques per fer front al canvi climàtic. El protagonisme de Sánchez, en contra de la majoria i cada cop més aïllat, li ha valgut crítiques, com les expressades a propòsit dels fets de Ceuta aquest estiu. I no només en l’àmbit europeu. Sánchez ha tingut una posició decidida i molt crítica en assumptes internacionals, com ara el compromís d’augmentar la despesa en armament o la denúncia del genocidi perpetrat per l’exèrcit israelià contra la població de Gaza. Aquestes posicions li han valgut més d’una topada amb Donald Trump.

Així doncs, Espanya, en aquestes eleccions del 29-N, està cridada a donar un missatge al conjunt d’Europa (i del món). I aquest missatge pot ser el d’inscriure’s a l’onada reaccionària mundial, obrint la porta a un govern del PP amb una participació determinant de l’extrema dreta, o el d’una defensa tancada de la construcció europea, a favor del dret internacional i de reforçament de l’ideal democràtic, els drets humans i les llibertats. Aquesta segona opció és la que l’entronca amb l’ideari fundacional de política&prosa, tot just ara fa vuit anys, on escrivíem que, «de Catalunya estant, entenem que l’enfortiment de la llibertat política, la promoció del progrés econòmic i la defensa del model social de referència són inseparables de la construcció europea» i on alertàvem: «Si la Unió Europea se n’anés en orris, se’n ressentiria la democràcia espanyola, l’autogovern de Catalunya i la llibertat i el benestar de tots els ciutadans.»