El fitxatge del tinent general Francisco Gan Pampols com a vicepresident per a la Recuperació Econòmica i Social de la Comunitat Valenciana, el passat 19 de novembre, va saltar a la portada de tots els mitjans de comunicació i va aconseguir momentàniament desviar el focus de l’absència escandalosa del president Carlos Mazón durant les hores crítiques de la tràgica riuada del 29 d’octubre. No era un fet banal. Feia més de quatre dècades que un comandament militar no ocupava un càrrec d’aquesta rellevància política a Espanya.
L’últim va ser el tinent general Manuel Gutiérrez Mellado, a qui Adolfo Suárez va nomenar vicepresident per a Assumptes de Defensa el setembre de 1976. I una de les seves primeres mesures va ser, precisament, obligar els militars que volguessin dedicar-se a la política a penjar definitivament l’uniforme. Volia posar fi radicalment a gairebé dos segles d’història d’Espanya en què espases de diferents bàndols es van succeir al capdavant del govern gràcies al suport dels seus companys d’armes i no al suport de les urnes. L’últim, el general Francisco Franco, només va deixar el poder quan el cardiòleg Vital Aza Fernández-Nespral va certificar-ne oficialment la defunció.
La separació radical entre militars i política s’ha anat difuminant en els últims anys, primer amb reformes legals que la van flexibilitzar, per evitar que pilots de l’Exèrcit de l’Aire es presentessin a les eleccions amb l’única finalitat de passar-se a les línies aèries comercials, on rebien millors emoluments. Després, amb un degoteig de transvasaments d’antics professionals de la milícia als partits polítics. A la fornada dels primers anys de democràcia, quan alguns oficials antifranquistes es van incorporar a les Corts democràtiques, com els socialistes Juli Busquets o Carlos Sanjuán, va seguir una segona onada, ja entrat el segle XXI, encapçalada pel general de l’Aire Julio Rodríguez, cap de l’Estat Major de la Defensa amb el president socialista José Luis Rodríguez Zapatero, que va causar sensació en unir-se a Podemos. Encara que hi va haver algun altre fitxatge aïllat, com el del general de divisió Fernando Gutiérrez Díaz de Otazu pel PP, va ser Vox el que va omplir d’uniformats les seves llistes a les eleccions generals i municipals del 2019, amb els generals Alberto Asarta, Agustín Rosety, Manuel Mestre i Fulgencio Coll. Els tres primers van ocupar un escó al Congrés i l’últim va ser regidor de l’Ajuntament de Palma, però no n’hi va haver cap que exercís poder executiu.
En països com els Estats Units (amb el que va ser secretari d’Estat de George W. Bush, Colin Powell) o, encara més, fins i tot Israel (amb l’exprimer ministre Ehud Barak, entre molts altres casos) és habitual que antics militars facin carrera política o siguin contractats com a directius de grans empreses després d’abandonar les forces armades. A Espanya, on gairebé tots els comandaments militars passen a la reserva abans de fer seixanta-cinc anys, molts es dediquen a fer conferències i a intervenir en programes de televisió com a experts (com ho va fer el mateix Gan Pampols les vigílies del seu salt a la política) o fitxen per empreses d’armament, cosa que els exposa a ser acusats de beneficiar-se de les portes giratòries, perquè no és fàcil saber si els contracten per la seva experiència o pels seus contactes amb excompanys que continuen en actiu en òrgans de decisió.
És cert que els alts càrrecs de l’Exèrcit, a més de saber d’estratègia o sistemes d’armes, tenen una experiència molt útil per a la vida civil en camps com la direcció d’organitzacions complexes, la gestió de personal o el suport logístic. Això és el que s’ha dit en el cas de Gan Pampols, el currículum nacional i internacional del qual inclou el comandament del Centre d’Intel·ligència de les Forces Armades (CIFAS) o de la Caserna General d’Alta Disponibilitat de l’OTAN a Bétera (València). Tanmateix, aquest punt ha suscitat equívocs perquè, si bé és cert que va dirigir l’Equip de Reconstrucció Provincial de Badghis, cosa que s’ha esgrimit com a aval per a la seva nova responsabilitat, en realitat la reconstrucció d’aquesta província afganesa va correspondre a l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional i Desenvolupament (AECID) i a l’empresa pública Tragsa, mentre que la tasca del contingent militar se centrava a garantir-ne la seguretat.
El prestigi dels galons
El que és rellevant és si Mazón ha designat com a vicepresident el ciutadà Gan Pampols a causa de les seves capacitats per dur a terme la tasca encomanada, o més aviat ha triat el tinent general Gan Pampols, pel prestigi dels seus galons i el seu uniforme. I hi ha pocs dubtes que ha pesat més el segon argument que el primer.
La nota de premsa oficial de la Generalitat valenciana que anunciava el seu nomenament portava un títol significatiu. «El tinent general Francisco José Gan Pampols assumirà la vicepresidència per a la Recuperació Econòmica i Social», deia. En canvi, el títol del comunicat en el qual es va fer pública la designació d’altres dos consellers era el següent: «Juan Carlos Valderrama Zurián assumirà la Conselleria d’Emergències i Interior, i Nuria Martínez Sanchis serà consellera de Justícia». Calia llegir el text de la nota per assabentar-se de la professió dels nous consellers: Valderrama és doctor en medicina i cirurgia; i Martínez, advocada.
El més sorprenent és que Gan Pampols demanés garanties a Mazón, i aquest les hi donés, que en el seu nou càrrec no rebria «directrius polítiques».
Amb l’elecció del seu vicepresident, Mazón s’ha volgut beneficiar de la bona imatge de les forces armades, a les quals totes les enquestes situen com una de les institucions més ben valorades per la societat espanyola; compensar el malestar que van provocar les seves crítiques públiques al general en cap de la Unitat Militar d’Emergències (UME), Javier Marcos, a qui va retreure que digués que no podia actuar a la zona castigada per la DANA sense autorització de la Generalitat i reconegués després que s’hi havia avançat; i fer l’ullet a l’electorat de Vox, ja que, encara que els seus consellers van abandonar el govern el juliol de 2024, necessita els seus vots per governar.
El més sorprenent és que Gan Pampols demanés garanties a Mazón, i aquest les hi donés, segons les declaracions del primer, que en el seu nou càrrec no rebria «directrius polítiques» i que la reconstrucció de la zona arrasada pels efectes de la DANA quedaria «fora del debat polític». Es tractava d’una promesa impossible de complir perquè, com a vicepresident, haurà de comparèixer davant de les Corts valencianes, donar compte de la seva gestió i respondre a les preguntes de l’oposició. Gan Pampols ha reconegut després que la seva feina s’haurà de sotmetre a «judici polític», però ha insistit en el seu caràcter tècnic, obviant que el pla de reconstrucció es basarà en decisions polítiques: recuperar la situació anterior al 29 d’octubre o partir d’un nou disseny urbanístic; donar prioritat al parc d’habitatges o al teixit productiu, etc.
Blindar-se davant de les crítiques
A més, el president de la Generalitat ha fiat el seu futur polític a l’èxit de la tasca encomanada a Gan Pampols. «Si no soc capaç de liderar la reconstrucció no optaré a la reelecció», va assegurar el passat 15 de novembre durant la seva compareixença davant de les Corts. En posar l’obra de què depèn la seva continuïtat en mans d’un tinent general, Mazón pretén blindar-se davant de les crítiques: si surt malament, en pot prescindir; si surt bé, difícilment li disputarà el primer lloc en la futura llista electoral del PP.
L’arribada del nou vicepresident castrense ha estat polèmica, perquè una de les primeres mesures del remodelat Consell va consistir a eliminar els topalls salarials per als seus consellers. Mazón va al·legar que prenia aquesta mesura perquè «un funcionari que ve a servir [el Govern valencià] en un moment com l’actual no perdi drets retributius». Però Gan Pampols ja estava retirat i cobrava la pensió màxima de jubilació, 44.450 euros l’any. Tot i això, es va introduir en el decret una clàusula ad hominem perquè cobrés el mateix sou que cobrava en la seva última destinació en actiu; és a dir, com si encara fos el cap de la caserna de Bétera, uns 95.000 euros anuals. «Jo tinc una carrera administrativa de quaranta-quatre anys, uns drets retributius consolidats i a l’administració general de l’Estat es respecten sempre», va al·legar el nou vicepresident.
Una de les primeres mesures del remodelat Consell va consistir a eliminar els topalls salarials per als seus consellers.
Gan Pampols va nomenar secretari del seu Gabinet al general de brigada Venancio Aguado de Diego. El vicepresident va demanar a Mazón tenir les mans lliures per triar col·laboradors i va recórrer, com era previsible, a persones de confiança amb les quals va coincidir al llarg de la seva llarga carrera militar: Aguado va ser el seu subordinat com a cap de l’Estat Major del CIFAS quan ell el dirigia.
La imatge de dos generals al capdavant de la reconstrucció de València resulta, com a mínim, inquietant. La gestió de la tragèdia ha generat un fort malestar envers els dos grans partits: el PP, que governa la comunitat autònoma; i el PSOE, l’administració general de l’Estat. El fet que la protecció civil fos responsabilitat de la primera no ha evitat que la indignació s’adreci també contra la segona; a les víctimes d’una emergència no els importa gens ni mica el repartiment competencial. D’aquest caldo de cultiu, n’ha intentat treure profit l’extrema dreta, que ha carregat contra un «estat fallit» que abandonava durant dies els damnificats; i ha atiat amb faules la desesperació dels veïns de les zones afectades i la consternació del conjunt de la societat.
Llegir entre línies
Quan Gan Pampols va declarar que no acceptaria «directrius polítiques» en el seu lloc, tothom va llegir entre línies que es referia a les corrupteles, els tractes de favor i el tràfic d’influències associats amb els escàndols que en els últims anys han sacsejat les principals forces polítiques. Res no garanteix, però, que un tècnic o un militar «apolític» sigui immune a aquests vicis. En realitat, només el control del poder legislatiu, els tribunals i la premsa garanteixen en democràcia que aquestes pràctiques es corregeixin quan són detectades.
Si acaba calant la idea que els partits polítics no estan capacitats per escometre la ingent tasca de reconstrucció, perquè inevitablement acaben posant els seus «interessos partidistes» per sobre de l’interès general, i que, en temps de crisi, és millor encomanar la tasca a un cirurgià de ferro, militar per descomptat, res no impedirà que quan arribi la pròxima crisi, aquesta vegada no limitada a València sinó potser de caràcter nacional, es busqui aplicar la mateixa recepta. Aquest va ser el paper que es va atribuir a ell mateix el general Miguel Primo de Rivera, el primer dictador del segle XX espanyol, que va arribar al poder ara fa cent un anys.






























































































