L’assaig del periodista cultural Sergio Vila-Sanjuán, Cultura española en democracia. Una crónica breve de 50 años (1975-2024), permet il·luminar aquells factors que ajuden a construir i configurar un país, i dona forma a una cultura que, ja en 1975, tenia com a objectiu deixar enrere el franquisme. Es fa a més a més en un moment polític on el desprestigi de les institucions, dels polítics i dels partits a Espanya, així com la destrucció dels consensos per continuar contribuint a la continuïtat cultural del país, s’imposa a aquells que pensen que el paper històric de la Cultura, amb C majúscula, és i ha estat clau per a continuar aprofundint en la democràcia espanyola i definir un futur compartit.
Aquest breu assaig permet advertir la contribució de la cultura a la consolidació de la democràcia a Espanya. El seu valor és observar que una sèrie de fites culturals hi han estat determinants, com l’obertura del Centre d’Art Contemporani Reina Sofia, el MACBA o el Museu Guggenheim, el retorn de l’obra Guernica de Picasso a Espanya, la posada en marxa d’un festival de música com el Sónar, el documental Morir de día, de Laia Manresa, on la directora fa emergir els estralls de l’heroïna, les primeres pel·lícules d’Almodóvar que mostren l’estètica i la mentalitat de la movida madrilenya, la novel·la de Javier Marías Corazón tan Blanco, la creació del Premi Formentor que impulsarà Carlos Barral i que posteriorment Basilio Baltasar recuperarà per a «fomentar el bon gust, l’admiració pel millor, la certesa de l’excel·lent i l’elegància cultural».
Tots, són esdeveniments que han donat forma i empenta a la nostra democràcia. El recorregut que ens ofereix Sergio Vila-Sanjuán mostra l’enorme sincronia que es va donar i se segueix donant entre cultura, política i economia; entre obertura, europeisme i modernitat; entre memòria, perdó i consens. Descriu un viatge en el temps que va des de 1975 fins a l’actualitat, i convida el lector a activar la seva memòria, a contemplar els espais entre un esdeveniment i un altre, a dialogar amb el temps de la transició política, de les primeres eleccions democràtiques, de l’apoteosi política i cultural del 1992 amb els Jocs Olímpics de Barcelona, l’Exposició Universal de Sevilla i la celebració del V Centenari del Descobriment d’Amèrica, de la superació de la crisi econòmica del 2008 i de la pandèmia del 2020.
Una sèrie de fites culturals han estat determinants, com la creació del premi Formentor, que impulsarà Carlos Barral i que Basilio Baltasar recuperarà per a «fomentar el bon gust, l’admiració pel millor, la certesa de l’excel·lent i l’elegància cultural».
L’encertada proposta de Sergio Vila-Sanjuán no només serveix per rememorar i reconstruir alguns moments difícils i significatius que ha hagut de viure la democràcia espanyola, com el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, que perseguia detenir els avenços democràtics per tornar a l’ordre i obediència instaurats pel franquisme durant quaranta anys, o el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 que, en una altra direcció, postulava la independència de Catalunya per separar-se d’Espanya argumentant que posava fre a les aspiracions dels catalans, sinó que convida a interrogar-nos sobre l’important paper que pot jugar la cultura a Espanya per no caure en el populisme i els extremismes.
En interrogar-nos sobre el present i el futur paper que ha de jugar la cultura espanyola per continuar contribuint a la construcció de la democràcia espanyola, cal no confondre literatura, cinema, arts visuals i escèniques amb cultura. L’escriptor i traductor Manuel Arranz, al pròleg de l’assaig Los intelectuales en cuestión de Maurice Blanchot, observa que l’autor «no cau mai en la temptació de confondre literatura amb cultura, confusió aquesta que arruïna la literatura, a canvi de promocionar-la a un estatut sospitós, però sens dubte rendible. Rendible per a tots, autors, lectors, editors, menys per a la mateixa literatura. No es pot pretendre impunement treure profit de la literatura». La qüestió que planteja Blanchot ha de ser considerada per la cultura que es promou des de les institucions, ja que, en un moment polític d’apropiació cultural, impulsar l’erosió del debat públic i estimular el desacord per dividir l’obra d’escriptors, artistes visuals, dramaturgs i cineastes, no haurien de veure’s atrapades en aquesta disputa.
Apropiació política de les obres d’art
Després de cinquanta anys de cultura espanyola en democràcia, hauria de tornar a ser essencial retornar l’espai, ampliar recursos i capacitats polítiques per preservar que els artistes que ja juguen un paper important en la nostra cultura es mantinguin fora de la disputa i de l’apropiació de la seva obra en el discurs polític. Els equipaments culturals del nostre país han de dedicar els seus esforços no sols a establir un nou relat de la història gràcies a les obres d’art, sinó també a posar en relació l’artista i la seva obra, en la seva més absoluta individualitat i egoisme, com a eix central de les seves preocupacions expositives. Un dels grans problemes que haurà d’afrontar la democràcia espanyola, com passa en altres països europeus, és que els extremismes polítics busquen convertir les manifestacions artístiques en plataformes per a la seva propaganda ideològica.
Vivim un moment de profunda apropiació de l’art per a fins polítics, amb la finalitat de modificar el paper de l’obra d’art per incorporar-la al discurs d’un pamflet polític que només pretén activar i mobilitzar els ciutadans. Fins avui, l’aportació de la cultura a la consolidació de la democràcia espanyola ha estat positiva i imprescindible perquè en tots aquests anys es va focalitzar l’esforç a crear les condicions necessàries, a través d’equipaments, programa d’ajudes i estímul a les empreses culturals, perquè els artistes i el públic es poguessin trobar; no obstant això, en els darrers vint anys, ens trobem davant d’una divisió entre el pensament de les idees i la política.




























































































