A l’article «Trump i el despertar d’Europa», publicat a política&prosa el 3 de desembre de 2024, advertíem dels perills que la seva tornada a la Casa Blanca presentava per a Europa i el món. Alguns ja s’han materialitzat, d’altres vindran en decrets que signa a raig i amb ostentació pueril. La majoria dels mitjans, inclosos els més solvents, inquiets, se’n fan ressò i han criticat les decisions. No ens cal doncs repetir-ho. Només els més escorats cap a la dreta gosen reconèixer-li encerts. Sortir d’aquest patró és arriscat, però ja al nostre article opinàvem que els electors nord-americans no haurien perdut el seny; 76,9 milions de vots (Kamala Harris 74,4 milions) reflectien quelcom més que una sobtada inclinació dretana, pensàvem que, presumiblement, hi havia també preocupacions reals, corrents, comunes i generalitzades. Concloíem que calia prendre acte d’una nova realitat i reaccionar a les causes i no als símptomes.

Ara que l’agenda trumpiana es va desplegant i es confirmen molts temors, fem un pas més i ens preguntem: ¿i si Trump, males maneres, estirabots i errors a banda, tingués alguna raó? Som conscients que ens aventurem a ser acusats de proclivitat envers el trumpisme, a sobre, en un moment especialment delicat pels virulents atacs a la nostra Europa, però ens pronunciem perquè creiem que determinades qüestions no s’haurien de deixar tirades als peus dels trumpistes. Proposem aquí una relació de qüestions «trompetejades» per Trump, que són realment problemàtiques, que deuen haver motivat molts vots a favor seu i que també ens preocupen.

 

Els excessos de la ideologia woke

No és massa gosadia suposar que un gruix de la ciutadania de les democràcies occidentals sent certa sintonia amb la crítica de Trump als excessos de les ideologies del «políticament correcte», sense compartir necessàriament les mesures adoptades. La llarga i justificada lluita en defensa dels drets humans, la igualtat i les minories ha donat fruits i encara no s’ha acabat, però els assoliments han dut també excessos de «bonisme» que, al voltant de les noves realitats socials més complexes, alimenten ideològicament als partits de l’extrema dreta. Posem alguns exemples: quan, des del poder, se situen els drets col·lectius aclaparadorament per damunt dels individuals, s’imposa la igualtat de gènere fins a generar altres discriminacions o desigualtats objectives, es tracta la violència de gènere fins a demonitzar els homes o posar en qüestió la igualtat constitucional entre homes i dones, es passa de respectar la llibertat sexual a promoure uns col·lectius en front d’uns altres, es considera el sexe, essencialment, com un fenomen cultural i una opció personal, se   sobre protegeix al menor o al reincident… ho esmentem no com una crítica del programa modernitzador, sinó com una desviació del programa.

PUBLICITAT
Advertisement

 

Els límits de la immigració

Reconèixer els aspectes positius de la immigració en el creixement econòmic, la demografia, la sostenibilitat de les pensions o la fertilització cultural, no vol dir ignorar els problemes addicionals que comporta –sobretot quan és il·legal, incontrolada i (in)assumida– per a l’equilibri social i cultural, la fluïdesa en el funcionament dels serveis públics, la despesa pública o la mateixa convivència. És tan il·lusori pretendre tancar fronteres com tenir les portes obertes de bat a bat. La immigració preocupa a la ciutadania i és absurd ignorar aquesta preocupació. Parlar avui d’immigració és una font de discòrdia ciutadana i de desacord entre els Estats de la UE, però de fàcil consens entre les extremes dretes amigues de Trump, que s’engreixen com més va més amb les inquietuds que genera la immigració. Parlar-ne objectivament és una obligació dels demòcrates, o és que els demòcrates no podem parlar-ne, perquè la ultradreta en té l’exclusiva?

Desmantellar l’administració i eliminar regles és l’ideal dels qui prefereixen actuar econòmicament i políticament en el buit normatiu, com verbigràcia la cort de multimilionaris de què s’ha dotat Trump.

 

La burocràcia paralitzant

Trump ha confiat a Elon Musk, que no té cap legitimitat democràtica, la (des)burocratització de l’administració pública nord-americana amb l’objectiu d’augmentar l’eficiència i reduir la despesa federal en un bilió de dòlars. Tant les retallades com els mètodes emprats han estat criticats d’improvisació, perillosos per a la protecció de dades i oberts a arbitrarietats i ajustament de comptes, però l’alleujament justificat de la càrrega administrativa acumulada és una necessitat  general. A la Unió Europea la simplificació d’estructures i procediments forma part de les recomanacions dels informes Letta i Draghi i és una peça clau de la «Brúixola de la Competitivitat» de la presidenta Ursula von der Leyen, que encara cal explicitar. Si Europa vol guanyar competitivitat i estalviar recursos difícils de mobilitzar via impostos,  li caldrà més fluïdesa, més rapidesa en l’adopció de decisions tant pel Consell Europeu i el Consell com per a un tràmit administratiu al nivell que sigui. Més controls burocràtics no aporten més seguretat jurídica ni resultats més eficients. Ara bé, desmantellar l’administració i eliminar regles és l’ideal dels qui prefereixen actuar econòmicament i políticament en el buit normatiu, com verbigràcia la cort de multimilionaris de què s’ha dotat Trump.

 

Els límits de la sostenibilitat i el Pacte Verd

El Pacte Verd ha estat el projecte estel·lar de  l’anterior Comissió Europea. Trump, que per segon cop retira els Estats Units de  l’Acord de París de 2015 sobre el canvi climàtic, i l’extrema dreta europea, negacionistes del canvi climàtic, menystenen el Pacte, el titllen de capitalisme woke. A Europa, industrials i agricultors mostren preocupació pel seu impacte en la competitivitat. Estar compromès amb la sostenibilitat no vol dir dogmatitzar tots els elements del Pacte ni excloure la simplificació de les obligacions que se’n deriven per als operadors econòmics. Els criteris ESG (environment, sustainability and governance) aplicats a inversions i ajuts, s’hauran de revisar en aquest línia. La pròpia sostenibilitat ha de ser sostenible. Reconèixer la urgència climàtica no vol dir haver d’imposar-se uns terminis que es tradueixen en un cost gairebé tan elevat com els danys que es volen evitar.

 

Els perills de la (des)industrialització

Trump, que va obtenir  molts vots tant a la primera  com a la segona elecció a l’anomenat «cinturó rovellat» del Midwest i el nord-est (des)industrialitzats, coneix la realitat social que se’n deriva i l’aprofita per justificar mesures. Biden igualment ho va tenir en compte en la seva reacció post covid-19 amb l’IRA (Inflation Reduction Act). Europa ha oblidat durant massa temps fer política industrial, ens en vàrem adonar dramàticament quan els primers mesos de la pandèmia no teníem quelcom tan elemental per a la protecció com les màscares ni aparells tan necessaris als hospitals com els respiradors. Els Estats Units i Europa van cometre una greu equivocació estratègica: «Que fabriqui la Xina!», però ja és hora de rectificar.

 

El realisme en política exterior

En l’àmbit de la política exterior Trump és l’exponent màxim del retorn al realisme polític, entès com un joc de relacions de poder basades en els interessos nacionals, que han estat històricament el motor essencial de les relacions internacionals, amorosit per la funció de la diplomàcia. Ara Trump ho vesteix de peace through force per donar-hi un caire més respectable. Però l’experiència europea ha estat justament la contrària: el joc dels interessos i l’ús de la força ens han conduit a les guerres amb les conseqüències més catastròfiques. La construcció europea és el gran projecte que supera aquesta situació per la via del diàleg, la sobirania compartida, el mercat entès com a motor dels intercanvis i les regles compartides, sense oblidar l’ordre jurídic  internacional, el multilateralisme i l’Organització de les Nacions Unides. Però Trump ens obre els ulls en recordar-nos que el món –àdhuc a Occident– ja no funciona així, o almenys no només així. Una lliçó difícil d’assumir quan els europeus anem sovint  amb el lliri a la mà, potser una actitud moralment reconfortant però perdedora per enfrontar-nos a personatges com Trump i Putin i llurs pràctiques disruptives.

Trump l’encerta quan insisteix que Europa no pot seguir vivint a despesa dels Estats Units en matèria de defensa, encara  que això s’acabi traduint en la compra d’armes a les empreses americanes

 

La necessitat imperiosa d’una defensa europea

Aquesta és una de les conseqüències del punt anterior i no pas la menor en termes de recursos i de seguretat, en especial vista la situació internacional. Trump l’encerta quan insisteix que Europa no pot seguir vivint a despesa dels Estats Units en matèria de defensa, encara  que això s’acabi traduint en la compra d’armes a les empreses americanes en la mesura que Europa  no sigui capaç de desenvolupar i integrar la seva pròpia industria armamentista. Cal recordar, per exemple, que la despesa espanyola en defensa en relació al PIB és la més minsa entre els països de l’OTAN, 1,3 %, molt lluny de l’objectiu acordat del 3%, que Trump i altres encara consideren insuficient. Mentre no arribem a un nivell de seguretat col·lectiva per la via de tractats internacions i el desarmament progressiu ens toca invertir en defensa, encara que no ens agradi. Anar amb ell lliri a la mà en aquest terreny és existencialment molt perillós.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

 

La importància de la intel·ligència artificial

Trump ha anunciat un programa massiu d’inversió en IA (500 mil milions de dòlars). A la recent cimera celebrada a París sobre la matèria s’han vist senyals que Europa és conscient de la importància cabdal d’aquesta tecnologia per al futur, però no està gens clar d’on sortiran els 200 mil milions d’euros  que Von der Leyen diu que Europa invertirà. Si haguéssim de dependre dels Estats Units i de la Xina en aquest domini, perdríem no sols competitivitat, sinó també seguretat i independència, ens asservirien l’un o l’altre o els dos.

 

Algunes conclusions

La llista anterior no és exhaustiva ni de bon tros, però ja mostra   prou la capacitat de Trump per marcar l’agenda i aquesta conté problemes reals; sense  que Trump ofereixi solucions vàlides, car apunta només les que creu que convenen al seu America first o que li poden servir per a la negociació amb tercers; exemple de tot plegat la imposició d’aranzels del 25% a Mèxic i Canadà i pocs dies després la suspensió durant un mes de les ordres executives.

Arraconem el MEGA perquè comporta la mateixa equivocació estratègica que el MAGA i substituïm-lo per un MEAL: ‘Make Europe at Last’: «Acabem Europa d’una vegada» en lloc de permetre que les extremes dretes acabin amb Europa.

A la reunió del grup d’extrema dreta Patriotes d’Europa (tercer grup del Parlament Europeu), celebrada a Madrid a primers de febrer sota els auspicis de Vox, s’ha subscrit l’agenda trumpiana i les seves «solucions», que van obertament contra els interessos d’Europa. El MAGA de Trump s’ha traduït, en una humiliant imitació, per MEGA (Make Europe Great Again) donant com a recepta la devolució de «sobirania» als Estats, la qual cosa és d’una absoluta contradicció, car la solució és justament la contrària: completar la construcció europea, bo i cedint els Estats membres a la Unió les competències sobiranes que aquesta necessita per poder respondre eficaçment a la agenda trumpiana i, afegim, a l’agressivitat putinista.

Arraconem el MEGA perquè comporta el mateix aïllament, la mateixa equivocació estratègica que el MAGA i substituïm-lo per un MEAL: Make Europe at Last: «Acabem Europa d’una vegada» en lloc de permetre que les extremes dretes d’Europa i d’Amèrica acabin amb Europa.

Per aconseguir-ho cal que les forces centrals i vertebradores d’Europa assumeixin la contra-agenda a Trump que en síntesi hem apuntat i treballin plegats per donar-hi solucions europees.  No és casual que Abascal afirmi que la seva condició per pactar amb el PP és que aquest deixi de fer-ho amb el grup socialista a Europa. O que el vicepresident J.D. Vance pretengui alliçonar a la UE sobre valors democràtics mentre fa obertament campanya a favor de l’extrema dreta poc abans de les eleccions legislatives federals.