La soprano Louise Alder ha tornat al Life Victoria amb un canvi de parella d’última hora. El programa preveia la interpretació de l’Italienisches Liederbuch (El cançoner italià) d’Hugo Wolf amb el tenor Mauro Peter i el pianista Joseph Middleton. Una indisposició del cantant la nit abans va portar a Barcelona gairebé per art de màgia al baríton Konstantin Krimmel que va ocupar el seu lloc. No podem saber com hagués anat la interpretació de les quaranta-sis cançons de què consta el cicle amb Peter. El que sí sabem és que Alder i Krimmel van fer una parella vocalment ideal per a aquest llarg recull de peces per a veu i piano.
El Cançoner italià compost a partir d’una antologia de cançons italianes seleccionades per Paul Heyse, va ser una de les darreres obres que Wolf (1860-1903) va compondre. Una primera part la va escriure entre 1890 i 1891, i una segona, el 1896, en un moment d’intensa creativitat abans de caure en la insània.
La seva vida i la seva relació amb les dones va ser molt agitada, la qual cosa es demostra en aquesta col·lecció en què les cançons són molt expressives i plantegen moltes situacions, no sempre amoroses, entre homes i dones. S’acostumen a interpretar alternant una veu femenina i una de masculina. Les lletres marquen una diferència entre una i altra. Mentre l’home enamorat té una visió idealitzada de la dona alabant la seva bellesa i les seves virtuts, ella toca de peus a terra, coneix on porten l’amor i la vida, i sap que les lloances se les emporta el vent.
Música i textos són ideals per a una soprano com Louise Alder, plena d’esperit teatral en tots els sentits, el vocal amb un instrument sempre ben controlat i molt expressiu, i l’actoral amb molta gràcia interpretativa en el seu, a vegades diàleg, a vegades oposició, amb Krimmel. Per la seva banda el baríton, es va prestar plenament al joc que marcava Alder, amb el seu posat aparentment distant, amb el qual demostrava el seu caràcter enamoradís. La química entre els dos cantants va funcionar de meravella. Insinuació i seducció anaven de bracet. Van acabar el recital amb una primera propina, el lied de Schumann, In der Nacht, i el van tancar amb el duo de l’òpera Don Giovanni entre aquest i Zerlina Là ci darem la mano, un altre exercici de seducció. Joseph Middleton al piano, ben conegut al Life Victoria, ha treballat moltes vegades amb Alder. Això es notava en la seguretat d’ambdós, en el diàleg sense necessitat de mirades entre soprano i pianista. Tanmateix, la cancel·lació del tenor previst li va donar una mica de feina en haver de transposar la part a la tessitura de baríton amb un resultat excel·lent.
Aquest 2025 es commemora el centenari del naixement del baríton Dietrich Fischer-Dieskau, protagonista amb la soprano Elisabeth Schwarzkopf i el pianista Gerald Moore, d’un enregistrament de referència del Cançoner italià. Bons amics els tres de Victoria de los Ángeles, la interpretació del cicle de Wolf es presentava com un homenatge al gran baríton.
Abans del concert, i sempre a la Sala Domènech i Montaner del Sant Pau Recinte Modernista, el jove pianista portuguès António Areal va oferir un recital que va començar amb la Sonata en mi bemoll major n. 62, de Joseph Haydn. Va continuar amb dues obres creades sota la influència de l’enamorament dels seus autors, la Fantasia en do major op. 17, de Robert Schumann, i ‘Liebestod’ de Tristan und Isolde, de Richard Wagner, en l’adaptació al piano de Franz Liszt. Tot i la seva joventut el pianista va posar en relleu la seva maduresa interpretativa, sobretot en la darrera obra.




























































































