No sabem quan va llegir per primera vegada Minima moralia de Theodor W. Adorno. Si Gabriel Ferrater hagués acabat la traducció d’aquell assaig, potser el filòsof alemany seria un més dels satèl·lits culturals que fem orbitar al seu voltant. Si Ferrater va ser el primer que va traduir Kafka al català, segurament també hauríem valorat que fos el primer que va traduir Adorno. Però ni va acabar ni tampoc s’han publicat els pocs fragments que va traduir, malgrat que aquí en reproduirem alguns. I potser ni publicats hauríem buscat les dues mencions secundàries que es poden rastrejar a Noticias de libros. La primera, el 1963 en un informe redactat per a Rowohlt; la segona, en un informe adreçat al seu germà Joan que va escriure poques setmanes abans de suïcidar-se. Si ara imagino un sentit per a la seva traducció d’Adorno és perquè he llegit Gabriel Ferrater i la política, un dels dos assaigs que integren el volum que acaba de publicar Jordi Ibáñez Fanés. Paga la pena comentar-lo.

El segon informe de lectura, el de 1972, és sobre Literatur und Veränderung d’un tal Dieter Wellershoff. Ni idea. Ferrater no recomana traduir-lo perquè tot allò que diu sobre la ideologia de la literatura popular i el sistema literari ja hauria estat dit. Ho ha dit Eco, ho havia dit Orwell i també Adorno. «Ja Adorno ens havia explicat que cada dia és més difícil d’ésser d’avantguarda perquè el burgès ha descobert la tàctica d’aplaudir sempre.» Allò que vol dir, em sembla, és que l’avantguarda no pot exercir la seva funció disruptiva quan ha quedat integrada al sistema cultural capitalista. La primera menció a Adorno de què tenim constància la va fer a Hamburg, informant sobre l’assaig Black ship to hell de l’escriptora Brigid Brophy. El llibre importa poc. «Está lejos de ser un libro ameno, y sus posibilidades de obtener un éxito de ventas son nulas.» Però ara que llegeixo l’informe amb Adorno al cap, el resum de Ferrater se’m fa més interessant.

Aquell setembre de 1963 Ferrater va informar sobre tres llibres de Brophy. Aquest assaig i dues novel·les. A la solapa de la novel·la Flesh va trobar una caracterització sintètica de Black ship to hell: «una psicoanàlisi de la guerra». Ferrater no ho veu clar. A l’Enciclopèdia Britànica es descriu com un tractat que examina els instints humans destructius i autodestructius, sobretot des de l’òptica de la psicoanàlisi. S’acosta a la síntesi de Ferrater, que cito per la traducció castellana de l’informe. «Intenta ni más ni menos que analizar el fundamento de la moralidad social de nuestro tiempo, desvelar que está desesperanzadamente equivocado y reemplazarlo por otro.» De l’intent no se’n sortia, raonava Ferrater, però el discurs sovint era el d’una extravagant enginyosa i intel·ligent –un prototip anglès, com un Shaw o un Graves, diu. Ho exemplificava amb la domesticació que la cultura nord-americana havia fet del freudisme, que havia convertit l’inconscient en un «aconsellable semiconscient». Explicava que es feia el mateix en un llibre acabat de publicar i que ell ja havia llegit: Eingriffe, d’Adorno.

 

Aforismes i meditacions

Que Ferrater havia llegit Adorno en alemany i l’havia interioritzat queda clar. No ho és gens saber els motius pels quals es va posar a traduir Minima moralia. En castellà es va començar a publicar a la primera meitat dels 60, traduït per Manuel Sacristán –Notas de literatura i Prismas, a Ariel– i Jesús Aguirre –Justificación de la filosofia, a Taurus. Ferrater gairebé sempre traduïa per guanyar-se la vida, però se’m fa estrany pensar que aleshores una editorial catalana el contractés per fer una traducció de Minima moralia. Sigui com sigui, fos durant unes hores o fos durant uns dies, es va posar a treballar aquell text que pensa la condició humana sota les circumstàncies del feixisme i el capitalisme.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Aquí unes mostres. Tradueix un aforisme com aquest: «el burgès és tolerant. S’estima la gent tal com són, perquè odia les bones persones». Tradueix una meditació com aquesta: «Quan s’ha ensorrat la família mentre que el sistema perdura, no ha caigut només la més efectiva agència de la burgesia: se n’ha anat també la resistència que certament oprimia l’individu, però que també l’enrobustia, i fins potser es pot dir que el produïa.» O aquesta altra meditació: «Per a l’intel·lectual, la intangible solitud és encara l’única forma amb què potser podrà preservar una mica de solidaritat. Tota col·laboració, tota humanitat de tracte i de participació, no són sinó màscares de la tàcita acceptació de l’inhumà. Cal que ens unim al sofriment de les persones, però el més petit pas que ens n’acosta al goig ens acosta també a l’enduriment del sofriment.»

El fragment encadena sil·logismes morals sense solució automàtica, aquella mecànica recurrent a la poesia de Ferrater. També podria ser un mirall per descobrir el lloc que volia ocupar Ferrater com a intel·lectual. De fet, delimita la mena de relacions que un intel·lectual estableix amb la seva societat. Aquest, més que cap altre, és el tema que, aplicat al cas que ens ocupa, desenvolupa Ibáñez a Gabriel Ferrater i la política i que acaba fent desembocar a Adorno. A Adorno i la funció política de la cultura en una societat com la nostra. Ja hi arribarem.

«A darrera hora, per a l’escriptor, les ideologies polítiques tenen molta menys importància (com a escriptor, s’entén) del que la gent d’ara tendeix a creure’s.» És un fragment d’una de les sessions del Curs de literatura catalana contemporània de Ferrater que Ibáñez reprodueix en el seu llibre. M’hi ressona aquell rebuig a les ideologies de la darrera pàgina de Da nuces pueris o la resposta provocadora a l’enquesta sobre la poesia social de Serra d’Or. La cagada seria resoldre-ho pensant que la provocació és un estirabot. I no.

 

«Una màquina de tortura»

Segons la lectura que Ibáñez proposa, allò que Ferrater faria al Curs seria desenvolupar el rebuig a les ideologies i, en el cas de la ideologia a la Catalunya dels escriptors que analitzava, la ideologia dominant era el catalanisme. No entès tal com ho fem avui, sinó segons la versió que a mitjan anys 60 s’anava consolidant sobre el catalanisme burgès –aquella ideologia burgesa, capitalista que Adorno abordava en el seu assaig. Aleshores estereotipava el catalanisme com «una màquina de tortura» contra la qual, com feia Pere Quart parodiant «La vaca cega», els escriptors catalans hi estaven en rebel·lia. Ell també.

Però aquesta rebel·lia no era pas contra la catalanitat ni a favor ni en contra de cap altra ideologia, com podrien estar temptats d’imaginar els qui llegeixen la literatura com una mercaderia per alimentar lúbriques passions polítiques. No fem el préssec. És la rebel·lia de qui impugna les ideologies perquè, com l’Adorno que ha passat per la tragèdia del nazisme i la Segona Guerra Mundial, les entén com un mecanisme de dominació, que, entre altres perversions, impossibiliten la projecció social d’una cultura sobre la seva societat. O, per acostar-nos encara més a Minima Moralia, les detesta i les descodifica perquè dificulten el desenvolupament de la condició humana.

Així s’explica, diu Ibáñez de Ferrater, «la seva repugnància o l’extraordinari escepticisme davant de determinades accions col·lectives.» Perquè no entén la política com a ideologia. Ho diu a l’inrevés. «La política de Ferrater és feta de pell ciutadana, d’honestedat, de llibertat». I aquesta llibertat i honestedat, és a dir, aquesta humanitat, el porta a reflexionar sobre el fonament de la moral social del nostre temps (parafrasejo el Ferrater de l’informe) subratllant detalls il·luminadors de les obres de grans escriptors catalans. Així arribem al final de l’assaig d’Ibáñez, el moment en el qual, a través de Sánchez Ferlosio, convoca a Adorno.

 

Jordi Ibáñez Fanés Gabriel Ferrater i la política. Les veus que canten La Pobla de Claramunt: Edicions del Molí de Dalt, 2022 193 pàg.
Jordi Ibáñez Fanés. Gabriel Ferrater i la política. Les veus que canten. La Pobla de Claramunt: Edicions del Molí de Dalt, 2022. 193 pàg.

 

Viure com «un bon animal»

Qui estigui familiaritzat amb el Curs, comprovarà de seguida que Ibáñez se n’ha sortit reproduint el registre col·loquial de les conferències que van originar el llibre de Ferrater. Qui hagi llegit a fons el Curs descobrirà que el punt d’arribada és un lloc que reconeix: la meditació de Ferrater sobre el Salvatge cor, l’admiració per aquella plenitud intel·lectual de Riba perquè tanca la seva trajectòria com a home essencial descobrint la humanitat, una certa forma d’animalitat. «Posa Riba en el centre d’aquesta atenció al substrat animal, que és com dir la capacitat de comprendre intel·ligentment què són pulsions i què són passions, què és instint i què és contenció –o repressió–, que són òrgans i cos i què és cultura i societat.»

En aquest punt apareix Adorno perquè el filòsof, a Dialèctica negativa, afirma que a l’home li és impossible viure moralment perquè no viu en una societat alliberada. La millor opció, aleshores, és intentar viure com «un bon animal». Com Ferrater entenia Riba. Com Ferrater, políticament, va proposar i Ibáñez ens explica. Com dir-ho? Una mínima moral.