Qui podia pensar que Gene Hackman i Jean-Luc Godard tinguessin alguna cosa en comú? El febrer del 2025, quan es va trobar el cos sense vida de Hackman a casa seva, al costat del cadàver de la seva esposa Betsy Arakawa i el d’un dels seus gossos, es van desfermar les especulacions. Havia estat un accident? És cert que es va trobar una pistola a prop del cos de l’actor? I, què passa amb les píndoles que envoltaven els cadàvers, segons altres fonts? O simplement, com sembla ser la versió oficial, tot es pot explicar per l’Alzheimer que patia Hackman i que l’hauria desorientat i confós fins al punt d’oblidar-se no solament de menjar, sinó també que la seva dona havia mort uns dies abans?

Sigui com sigui, el fantasma del doble suïcidi encara és present i, d’aquesta manera, la presumpta decisió de Hackman i Arakawa es podria situar al costat de la que va prendre Godard, el setembre de 2022, quan va recórrer a la mort assistida per posar fi als seus dies, per evitar el deteriorament definitiu.

Al capdavall, Hackman havia decidit passar els últims anys pràcticament tancat a casa, lluny dels luxes de Hollywood, de la mateixa manera que Godard havia optat per la solitud i el silenci més absoluts, pel que fa a la vida pública, des de feia molt de temps. Hi ha una escena a Caras y lugares (2017), l’últim llargmetratge dirigit per Agnès Varda, en què la cineasta, vella amiga de Godard, es dirigeix a casa d’ell, on tots dos han concertat una cita, i la troba tancada i barrada. Els fans de Varda han interpretat aquest moment com un menyspreu del «geni» envanit i fatu. Jo prefereixo veure-ho com un gest de coherència: si Godard s’havia volgut aïllar del món exterior, no podia fer una excepció ni tan sols amb l’animosa Agnès, per molt que fos amiga seva.

Veig una fotografia de Gene Hackman dels últims anys, presa a l’atzar al carrer, i tinc una sensació semblant: la mirada fugissera, el gest sorrut, no són signes de desafecció respecte als seus semblants, sinó de compromís amb ell mateix. Hackman no tenia res a veure amb Godard, per descomptat, però en les seves actituds es pot endevinar la mateixa obsessió per l’autoexigència, idèntica tendència al perfeccionisme.

PUBLICITAT
Advertisement

Dic tot això no per morbositat, ni per devoció cap a les cròniques de successos, ni menys encara per atorgar prestigi intel·lectual a la figura de Gene Hackman amb l’esment de Godard, cosa que no necessita en absolut. Ho dic perquè em sembla pertinent si es vol entendre la filmografia de l’actor i el seu estil interpretatiu. A diferència de molts dels seus col·legues i companys de generació, Hackman no va treballar mai en el cinema europeu. Encara més, l’únic esment sobre aquest tema que es pot trobar en la seva filmografia és més aviat despectiu. A La nit es mou (1975), el personatge al qual interpreta es veu interpel·lat sobre Éric Rohmer i diu que només ha vist una de les seves pel·lícules: «Era com veure assecar-se la pintura en una paret.»

 

Contenció i sobrietat

No obstant això, les maneres interpretatives de Hackman tenen alguna cosa d’europees, una interiorització relacionada amb el mètode de l’Actor’s Studio, és clar, però també amb una certa contenció, amb una sobrietat que no solen tenir els integrants de l’escola fundada per Lee Strasberg i Elia Kazan. Diguem que Hackman actuava cap endins i, quan explotava, el primer perjudicat era ell mateix. Diguem que Hackman interpretava els seus papers a porta tancada, tal com va morir.

Obre la dècada dels 90 amb ‘Sense perdó’, el western inoblidable de Clint Eastwood que li val un Oscar al millor actor de repartiment.

Si els actors es poden considerar també autors, Gene Hackman hauria d’encapçalar els exemples d’aquesta possible nòmina. Robert De Niro o Al Pacino –posem per cas– tenen un currículum enlluernador durant els anys 70 i principis dels 80, però, més enllà d’això, la carrera de tots dos és erràtica i empitjora a mesura que va avançant. En canvi, Hackman presenta una filmografia desbordant en els 70, i després, encara que no arriba a aquesta altura, va alternant amb dignitat papers secundaris i rols protagonistes en films gairebé sempre meritoris.

Mentre De Niro i Pacino, o Diane Keaton i Faye Dunaway, van malgastant a poc a poc el seu talent en comèdies de pa sucat amb oli o projectes simplement absurds, Hackman es manté durant dècades sense fer gaire el ridícul. En els 80, treballa ni més ni menys que amb Richard Lester (Superman II, 1980), Warren Beatty (Rojos, 1981), Nicolas Roeg (Eureka, 1983), Arthur Penn (Agente doble en Berlín, 1985), Sidney Lumet (Poder, 1986), Woody Allen (Una altra dona, 1988) o Alan Parker (Crema Mississipi, 1988), entre d’altres. I obre la dècada següent amb Sense perdó (1992), el western inoblidable de Clint Eastwood que li val un Oscar al millor actor de repartiment, per continuar amb films de Walter Hill, Sam Raimi, Kevin Costner, Tony Scott o Robert Benton…

De nou, el secret és la discreció: Hackman mai no va voler sobresortir o destacar, romandre en primera línia o participar en les produccions que es preveien més taquilleres. Per contra, va preferir passar desapercebut, fins i tot renunciar als papers protagonistes que havien consolidat la seva popularitat en els 70 i refugiar-se en la segona línia dels repartiments, allà on el seu treball no fos mai el focus principal d’atenció, però que, tanmateix, tampoc passés desapercebut. Enfront de la violència explícita, a vegades fins i tot exhibicionista, que en el cinema americà de la segona meitat del segle passat van fer visible col·legues seus com De Niro o Pacino, per tornar als exemples d’abans, Hackman va oposar una violència subterrània, insidiosa, sovint autodestructiva, que sorgeix del rerefons de la pel·lícula, i de la seva interpretació, per incendiar de sobte la superfície.

 

Gene Hackman (1930 – 2025) a una escena de la pel·lícula ‘The French Connection’ (William Friedkin, 1973). 20th Century Studios. EFE

Gene Hackman (1930 – 2025) a una escena de la pel·lícula The French Connection (William Friedkin, 1973). 20th Century Studios. EFE

 

Un malestar

La primera vegada que vaig veure La conversa (1973), l’admirable film de Francis Ford Coppola, ja em va intrigar el to que l’actuació de Hackman atorgava al relat, i no a l’inrevés. Vull dir que, en lloc de partir de la trama, la incomoditat i la inquietud que la pel·lícula em provocava emergien d’un lloc menys predictible: no solament del personatge de Hackman, un tècnic de so dedicat a l’espionatge i turmentat pels dilemes morals que això li provoca, sinó sobretot de la seva interpretació, de manera que amb un altre actor no hauria pogut ser mai el mateix.

La manera com portava una gavardina de disseny atroç, com es posava i es treia les ulleres, com s’adreçava als altres gairebé sense mirar-los als ulls o com manejava els objectes i els escenaris propis de la seva professió –posar en marxa un magnetòfon, comprovar l’existència de restes o petjades en un desguàs, caminar per paisatges urbans desolats…– provocava un malestar que, lluny d’acabar en la mirada de l’espectador, tornava a la pantalla per destruir a poc a poc el personatge. Quan, al final, Hackman apareix només, a casa seva, en un col·lapse mental absolut, sabem que aquest home ha interioritzat fins a tal punt la seva angoixa que li ha acabat provocant una implosió irreversible.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

Aquesta brutalitat a penes percebuda, però que va creixent com una deformitat al cor mateix del film, apareix igualment, en diferents graus, en les seves altres interpretacions de l’època. Per citar-ne només algunes, a French Connection (William Friedkin, 1971), els mètodes expeditius i sense contemplacions del policia al qual dona vida Hackman serien la demostració flagrant de la catàstrofe que poden causar aquests sismes íntims quan s’exterioritzen, mentre que el detectiu privat al qual incorpora a La nit es mou (Arthur Penn, 1975), atrapat en la seva pròpia deriva, no pot fer altra cosa que rondar, donar voltes sobre si mateix, conversar amb personatges en el fons insubstancials, per acabar-se dissolvent en una trama que ni tan sols admet una resolució.

 

Amb això basta

I què podem dir de L’espantaocells (1973)? En aquesta pel·lícula de Jerry Schatzberg, que va obtenir la Palma d’Or al Festival de Canes, Hackman interpreta un rodamon especialment malhumorat i conflictiu que en coneix un altre als antípodes del seu caràcter: expansiu, sempre obert a l’exterior, totalment extravertit. Al Pacino, en el paper d’aquest últim, va de la ganyota a la cabriola sense transició, es mou sense parar, es peta de riure, interactua desinhibidament amb qualsevol que es creui en el seu camí… En canvi, Hackman no fa gairebé res més que rosegar un cigar i mirar de reüll i amb desconfiança a tothom que se li acosta. I, tanmateix, amb això basta.

Va freqüentar també una comicitat incòmoda i agressiva que va acabar de delinear, paradoxalment, el seu estil adust i descarnat.

Al final, quan obre amb una navalla el taló de la bota i en treu un feix de bitllets, no solament comprovem que no era tan pobre com pretenia, sinó que queda revelat l’últim detall de la seva personalitat: en ell tot roman ocult, tan interioritzat que resulta gairebé impossible fer-ho a veure en la superfície. És aquest el secret de l’art interpretatiu de Gene Hackman?

Hackman es va retirar de la interpretació en la primera dècada del nou segle, després de protagonitzar Benvingut a Mooseport (2005), una comèdia modesta que culminava una llarga relació amb el gènere. En efecte, des de la hilarant intervenció a El jove Frankenstein (1974) fins al paper que fa a L’olla de grills (1996), passant per la memorable interpretació de Lex Luthor en diverses pel·lícules de la saga de Superman, Hackman va freqüentar també una comicitat incòmoda, agressiva, que va acabar de delinear, paradoxalment, el seu estil adust i descarnat. En un dels seus últims films, Los Tenenbaums (2001), el llavors jove director Wes Anderson el va filmar en una escena en què confessa a la seva exdona que s’està morint. Ella (Anjelica Huston) comença plorant i acaba pegant-li, mentre ell es manté immòbil a la part dreta de l’enquadrament, com si assistir a la seva pròpia agonia li produís una gran indiferència.

 

Corrent elèctric continu

Anderson, gran coneixedor de la tradició de Hollywood, va proporcionar així a Hackman l’excusa perfecta perquè deixés imprès, en aquesta imatge indeleble, el seu propi testament, molt abans de la defunció real de l’actor. Mantenint-se dret i tibant en un extrem del pla, va demostrar que la seva maniera interpretativa, més enllà d’aquella estranya barreja entre impassibilitat i acritud, intentava mostrar una espècie de corrent elèctric continu que semblava recórrer-li el cos, a vegades sense provocar-li cap moviment, cada vegada que se situava davant d’una càmera.

Fa poques setmanes, quan vaig tornar a veure aquesta escena, vaig recordar-ne una altra de L’aventura del Posidó (1972) en la qual Hackman, que interpreta un sacerdot que intenta guiar un grup de passatgers per l’interior d’un vaixell després del naufragi, se sacrifica per tots ells en aconseguir tancar una gegantesca clau de pas penjant-s’hi en el buit i després deixant-se anar. El cos tibant del capellà, el seu rostre amarat de suor, enrogit per les flames que rugeixen als seus peus, constitueix una de les imatges més representatives de la filmografia de Gene Hackman. I –ara que ho penso– aquesta imatge no solament explica el seu estil com cap altra, sinó que prefigura la seva misteriosa mort amb una precisió estranya.