El 1942, William Henry Beveridge, un economista liberal britànic, va redactar un informe que va establir les bases de l’Estat del Benestar, amb una focalització en l’àmbit sanitari: la tesi d’universalització de les prestacions mèdiques. Al text en va seguir un altre el 1944 sobre la seguretat social i les seves aplicacions (en malaltia, atur i jubilació). Aquests dos importants documents tenien com a objectiu central facilitar un nivell de vida acceptable al conjunt de la població, des del naixement fins a la vellesa, i fer front —segons s’indicava— a la pobresa, la malaltia, la ignorància, la brutícia i la desocupació.

La participació pública era important. Beveridge justificava aquest plantejament, que entroncava amb els arguments que emanaven de la teoria keynesiana, en el sentit que la base financera per emprendre aquests objectius provenia del pressupost públic. En paral·lel, la indústria nacional en sortiria reforçada i beneficiada per previsibles increments en la productivitat i la competitivitat. Clement Attlee, laborista, va posar en pràctica, sobretot, el primer dels documents de Beveridge després de guanyar les eleccions a Winston Churchill, en acabar la guerra.

Aquest fonament ideologicoeconòmic ha constituït —i encara constitueix— el gran motor del benestar en les societats arrasades després de la Segona Guerra Mundial (incloent-hi, no ho oblidem, els Estats Units amb el New Deal des de 1933, amb l’impuls de polítiques públiques en diferents camps, que van persistir a partir de 1945) i ha suposat una guia. El projecte no eludia un aspecte crucial: desplegar una fiscalitat progressiva, un factor clau per obtenir els recursos peremptoris per a desenvolupar el programa economicosocial.

Tot el que suposa despesa social és considerat ineficient i, per tant, s’ha de retallar al màxim.

La seva aplicació, observable amb dades oficials entre el 1945 i el 1980, va millorar el creixement econòmic, la productivitat, la competitivitat —tal com intuïa Beveridge— i va significar una fase econòmica en què es va reduir la desigualtat i es van consolidar millores salarials i socials, juntament amb l’obertura comercial dels països. Aquest concepte potent de la significació del que és públic, del paper de l’Estat en l’economia i en la contribució al benestar comú, al marge de la seva intervenció per corregir els errors del mercat, és el que tracta de dinamitar el neoconservadorisme amb fonaments neofeixistes, encara que alguns experts discuteixin aquestes terminologies per referir-se, sobretot, al que es desprèn de l’Administració del president Donald Trump, el principal promotor.

PUBLICITAT
Advertisement

 

L’avantsala d’una dictadura
En efecte, l’arribada al poder de Donald Trump està accelerant un canvi involucionista, reaccionari en els terrenys polític i cultural, amb una translació directa a l’esfera econòmica: el desmantellament del que és públic d’una manera radical. Tot el que suposa despesa social —essencialment— és considerat ineficient i, per tant, s’ha de retallar al màxim. La derivada política és immediata: tancar departaments d’educació, de sanitat, de serveis socials, de preocupació pel medi ambient, d’ajudes a nacions pobres i col·lectius socials vulnerables, retirar institucions internacionals de referència —com l’Organització Mundial de la Salut—, el menyspreu sever cap al multilateralisme, conformen alguns ingredients que tenen com a resultat final la pèrdua dels valors democràtics.

És l’entrada en un camp inquietant d’autocràcia i de vulneració continuada de normes i legislacions, deliberadament ignorades per consolidar un poder omnímode en mans d’un sol home i la seva guàrdia pretoriana: l’avantsala d’una dictadura. El que es persegueix amb aquesta agenda de motoserra, tal com s’ha popularitzat, és treure l’Estat del Benestar; és el retorn a un capitalisme desfermat, més propi de l’època del patró-or, on el guanyador serà sempre qui tingui més diners. És la condemna de la classe mitjana i de la classe treballadora, a part del desistiment absolut cap a les capes més desafavorides de la població, l’estat de la qual s’explica, segons els defensors d’aquest darwinisme econòmic i social, per la manca de capacitat i esforç.

Estem davant d’una altra revolució conservadora que perllonga la iniciada a la dècada de 1980 per Ronald Reagan i Margaret Thatcher, però la present amb més profunditat que té recordatoris gens menyspreables amb l’economia d’entreguerres i l’ascens del feixisme i del nazisme. Ho han explicat amb clarividència Siegmund Ginzberg (Síndrome 1933, Gatopardo Ediciones, 2024) i Federico Finchelstein (The Wannabe Fascists: A Guide to Understanding the Greatest Threat to Democracy, University of California Press, 2024). Aquesta nova onada —que es va estenent igualment a la Unió Europea— actua amb absolut desvergonyiment: exposa les seves apetències sense cap filtre; utilitza un llenguatge estudiat amb idees simples, però hàbilment construïdes; toca fibres íntimes de determinats segments de la població; preconitza el retorn a un passat gloriós; invoca la necessitat de nous «espais vitals»; exposa exemples estrambòtics però que calen per la seva simplicitat perquè no contemplen cap matís.

És una revolució neofeixista, en prendre signes clars d’identitat del feixisme dels anys 1920 i 1930 —com exposen Ginzberg i Finchelstein—, amb un altre element comú: el domini polític d’una oligarquia econòmica molt vinculada als règims nazi i feixista, protagonista de l’expansió de l’acer, del motor d’explosió, de la química, de l’electricitat, i de tot el que emanava dels combustibles fòssils en la Segona Revolució Industrial; fins als tecnomagnats oligarques de la robòtica, l’automatització, la nanotecnologia i la IA, en la conjuntura actual de la Quarta Revolució Industrial (o Indústria 4.0).

 

El fre de l’economia
Tot i això, la situació econòmica i social dels anys 1920-1930 no s’assembla tant a l’actual. Aleshores se sortia d’una guerra mundial amb conseqüències inferides pel Tractat de Versalles, que van ser letals, sobretot per a Alemanya; el creixement econòmic s’havia enfonsat, amb caigudes del PIB que anaven del 25 % al 33 % (Estats Units i Alemanya, respectivament); la deflació s’assentava —després d’episodis dramàtics d’hiperinflació— per l’estrepitosa caiguda de la demanda agregada; els retrocessos econòmics impulsaven la promulgació de gravàmens aranzelaris; les taxes d’atur superaven el 25 %; l’obertura comercial s’anava reduint…

El brou de cultiu era propici per a l’aparició de lideratges dictatorials i la transgressió envers el sistema establert. Weimar dona lliçons per no oblidar. Ara, per centrar-se en els Estats Units el 2025, l’herència macroeconòmica rebuda per Trump ha estat positiva: un país amb creixement econòmic superior al 2 %, la inflació controlada, plena ocupació, connexions comercials dinàmiques amb tot el món, fortalesa del dòlar com a moneda refugi, horitzó de retallades en els tipus d’interès. Un panorama de més estabilitat.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

Victimisme econòmic amb transcendència corrosiva cap a tot el que és públic i, igualment, cap al que es considera «intel·lectualitat».

Però s’ha enfortit des de Trump una narrativa política, cultural i econòmica que condueix al desballestament social, la gènesi d’una crisi autoinduïda: aranzels que erròniament persegueixen equilibrar els dèficits comercials (càrregues que ataquen aliats històrics), la ruptura de la multilateralitat, la paralització de les decisions d’inversió, la pèrdua possible de l’autonomia de la Reserva Federal, l’acomiadament de milers de funcionaris. Tot aquest procés, però, s’alimenta amb un relat fictici de recuperació d’una industrialització que s’ha perdut –es defensa– per l’actuació de la resta del món.

Victimisme econòmic amb transcendència corrosiva cap a tot el que és públic i, igualment, cap al que es considera «intel·lectualitat»: s’indica que al sector públic existeixen paràsits que consumeixen recursos que es detreuen per a altres objectius; mentre professors, investigadors, pensadors formen part d’una elit universitària que ha tolerat en excés molts dels elements que defineixen un progressisme social i cultural. Aquí sí que es coincideix amb l’analitzat a la dècada de 1930, segons Ginzsberg i Finchelstein. S’ha convençut moltíssima població dels «cinturons de l’òxid» que es llançaran nous plans industrials darrere de les conseqüències dels aranzels. I Amèrica serà gran de nou, segons diu la consigna MAGA.

Trencar les democràcies i orientar-les cap a governs autocràtics representa una distopia dissenyada per ‘think tanks’ poderosos de les dretes més conservadores.

Però els indicadors concrets no mostren aquesta via: inici ja clar de recessió en l’economia nord-americana (-0,3 % el primer trimestre del 2025), alguns problemes d’abastaments, paràlisi als ports que reben moltes menys mercaderies, elevació dels preus al consumidor en un 2,3 %, expectatives d’inflació al voltant del 3,3 % (el nivell més alt des de juny del 2008), increment d’impostos d’uns 1.240 dòlars per llar amb reducció d’ingressos de l’ordre de l’1,2 % (dades de Tax Foundation), caiguda de les borses de valors, pèrdues importants de grans empresaris. L’Administració Trump intenta contrarestar aquesta allau de dades negatives amb una andanada: es tracta de costos de transició, ja que per arribar a l’escenari ideal (el MAGA) s’ha de passar per etapes dures, però que, finalment, obriran aquest context positiu preconitzat pels republicans nord-americans. Però mantenir aquest discurs amb dades tendencialment negatives és difícil a mitjà termini.

 

Conclusió
La involució ideològica és un fet; involució en un sentit concret: la negació de qualsevol avenç econòmic, social, ambiental, cultural, en el marc de la multilateralitat; i la irrupció d’un relat presidit per un ultranacionalisme supremacista. Una tendència cap a una revolució en el pensament que retalla la capacitat i la possibilitat de dissentir, l’odi cap a l’estranger, la recerca de la ruïna dels veïns, la submissió total cap a un lideratge d’un país que se sap ferit (el declivi dels Estats Units és apreciable des dels inicis del segle XXI, en paral·lel a l’ascens imparable de la Xina). Es busca la incertesa, la crispació, la calúmnia, la mentida institucionalitzada, el disbarat. En aquestes coordenades d’inseguretat i de missatges incendiaris i abundants –que bloquegen la immediatesa de reaccions–, sempre s’han mogut amb comoditat els règims autoritaris. Aquests són signes actuals d’involució, semblants innegables amb el viscut en altres fases de la història econòmica, en particular durant les dècades de 1920 i 1930.

Tornem al patró or, però sense l’or. Beveridge, liberal, economista inquiet per assolir més benestar social, es regira a la tomba.

L’objectiu actual d’aquest programa d’actuació agressiu sembla cada cop més evident: la desqualificació de tot allò que és públic i el seu desmantellament, amb la idea de la seva manca d’eficàcia i eficiència. La política aranzelària és un instrument més. I, per tant, la reducció dels impostos, amb el propòsit d’evitar càrregues tributàries que seran innecessàries davant de la contracció del sector públic. Aquest debat, que sempre ha estat present en la teoria econòmica i en la política econòmica, en diferents escales, torna a emergir amb força inusitada per part de l’Administració Trump. Això arriba a Europa per mitjà de formacions de dreta i ultradreta, que enarboren un discurs molt similar.

Trencar les democràcies i orientar-les cap a governs autocràtics representa una distopia dissenyada per think tanks poderosos de les dretes més conservadores, en un vessant netament ideologitzat, creient que les pèrdues actuals —que estan provocant les mesures de Trump— es transmutaran en beneficis futurs. Seran privats, indiscutiblement. Tot el que és públic es pretén rendit i exhaust a les cunetes. Tornem al patró or, però sense l’or. Beveridge, liberal, economista inquiet per assolir més benestar social, es regira a la tomba: el seu llegat pot estar en perill. Reforçar, desenvolupar, activar, impulsar tot el que Beveridge va proposar constitueix un bon antídot davant del neoconservadorisme desbocat.