L’any 2004 estava preparant l’exposició «Literatures de l’exili» per al CCCB i no havia estat mai a Mèxic. De manera que quan Xavier Folch, director de l’Institut Ramon Llull, em va dir si volia participar en un acte de la FIL de Guadalajara, de seguida vaig dir que sí. Seria un primer contacte amb el país, a l’espera de poder-hi fer un viatge de recerca, que en aquells moments no estava clar que es pogués fer. Jo insistia molt que si havíem de parlar de Mèxic i Xile, hi havíem d’anar.

Conèixer els fills i els nets d’exiliats que s’hi havien quedat, recuperar fons personals, fer recerca d’arxiu, ajudaria a fer interessant el discurs i introduir una dimensió que fins en aquells moments no s’havia estudiat: la segona i la tercera generació dels qui no havien tornat a Catalunya. No tothom havia viscut l’exili de la mateixa manera i era diferent el que en podrien dir Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener Tísner, Vicenç Riera Llorca, Francesc Trabal o Xavier Benguerel (que quan van haver de marxar eren escriptors coneguts), que els seus fills i nebots, molts dels quals, el 2005, encara vivien.

Del viatge d’anada, en un avió atapeït, en tinc un record borrós. Veig l’Enric Casassas a l’aeroport de Madrid que parlava en català als cambrers que no ho trobaven gens estrany i que l’entenien. No sé si és un fals record perquè també em sembla veure l’avió aterrant a Frankfurt. Potser d’anada hi vam anar per Madrid i de tornada per Frankfurt. La Generalitat no tenia gaires diners i buscaven els millors preus.

D’anada vaig seure al costat d’Empar Moliner, a qui coneixia molt poc i em va sorprendre positivament veure que en el viatge llegia el volum de contes de l’Emili Vilanova de la MOLC. Vaig pensar: quina noia tan assenyada, vol fer una literatura costumista i llegeix el mestre del costumisme del segle XIX. La primera nit no podia dormir i me la vaig passar llegint L’enquesta del canal 4 (1973) d’Avel·lí Artís-Gener, que havia escrit a partir de les seves experiències com a escenògraf del Canal XHTV de la televisió mexicana. Mira si érem de bona fe.

La FIL va servir perquè una colla d’escriptors catalans que a Barcelona no ens vèiem mai, convisquéssim uns dies, ens coneguéssim les gràcies i les tares.

L’endemà, a l’esmorzar de l’hotel, Sergio Vila-Sanjuan em va venir a trobar amb un gran somriure irònic: «a veure com va, en aquest país segresten la gent als taxis». Jaume Coll va venir amb la neta de Josep Carner, i amb l’anell, amb una gran pedrota, que Carner es va fer fer, no sé si per Rafael Masó. Érem una colla en la qual hi havia Jordi Galves i Toni Sala i tots vam sospesar l’anell de Carner i ens el vam posar al dit.

PUBLICITAT
Advertisement

A Maria Barbal li havien perdut la maleta i anava pel món amb la samarreta negra amb les lletres carbasses amb un gargot de Tàpies que es regalava als escriptors de l’expedició oficial. Érem a la part del lobby de l’hotel on hi havia els ordinadors, i fèiem torns per mirar el correu i els diaris de Barcelona. Jo havia publicat una crítica molt positiva de Rodalies, de Toni Sala, que va llegir, en obert, per internet i em va sorprendre veure que s’ho prenia amb tanta flegma. Em vaig adonar que tenia un punt depressiu.

 

 

El mercat de Sant Joan

En Sala volia allargar l’estada i anar uns dies a Ciutat de Mèxic –en aquella època tothom en deia el DF. Va demanar a un auxiliar de vol de l’avió que ens va dur a Guadalajara si la ciutat era perillosa i l’auxiliar de vol li va dir, fotent-se’n: «i tant: s’hi mengen la gent». Amb en Sala vam anar al mercat de Sant Joan. Faltaven pocs dies per Nadal i vam comprar un munt de figuretes de pessebre. Jo vaig comprar dos dimonis, figueres de moro i atzavares de paper envernissat, un peix que sembla una carpa i l’estrella: una tortillera. És a dir, una senyora que prepara tortillas de blat de moro, amb tot de potets amb carnitas i rajas.

Cada any quan la poso al pessebre recordo aquella gran foto de l’exili: un vaixell que arriba a Veracruz i unes dones que els reben amb una gran pancarta: «El sindicato de tortilleras saluda a los refugiados españoles.» També vaig comprar uns guarniments preciosos, fets amb fulla de palma, tenyits de verd i vermell. Josep M. Fonalleras estava molt content perquè havia comprat una samarreta del Club Deportivo Guadalajara –els populars chivas– per al seu fill que jugava al Girona, que era un equip de segona i encara duia els pantalons blaus amb la samarreta de ratlles vermelles i blaves, com els chivas.

Abans o després Toni Sala va parlar del mestratge de Carner i va explicar
que tenia una mena de taules de la llei, amb recomanacions del mestre, al despatx on treballava.

Amb Enric Casasses vam anar en taxi al poble de Zapopan, on hi havia una comunitat huitxol important. Em vaig firar una samarreta amb un cérvol sagrat, amb flames i uns ulls desorbitats, obra de l’artista Santos Daniel Carrillo. Quan vaig començar a estudiar la relació dels cactus amb la cultura em vaig adonar que les rodonetes que tenia a dins el cos eren cactus del peiot. En Casasses va adquirir un violí recobert de boletes de plàstics de colors, per regalar a una promesa que tenia. Anys després li vaig preguntar si el regal havia tingut èxit. Es veu que era com una joguina i que no es podia tocar. En el camí de tornada a Guadalajara vam parlar de Vinyoli.

 

Xavier Folch, director de l’Institut Ramón Llull, assegut entre Diana Garrigosa, esposa de Pasqual Maragall, i Caterina Mieras, consellera de Cultura de la Generalitat, durant el concert de María de la Mar Bonet en el marc de la XVIII Fira Internacional del Llibre de Guadalajara de 2004. Fotografia de Etzel Espinosa. EFA.

 

Una copa amb Anna Maria Moix

Una tarda vaig anar al centre per comprar-me uns pantalons i em vaig adonar de la popularitat de la fira. Els amos o de pendents de la botiga van identificar de seguida que jo era un senyor que havia vingut a la FIL. Quan els ho vaig confirmar van estar contentíssims. «¡Bienvenido! ¡Bienvenido!», repetien sense parar.

Recordo una copa, de nit, amb Anna Maria Moix que estava molt contenta que l’haguessin convidada i que no només hi haguéssim anat escriptors en català. El seu germà Terenci i jo teníem una relació complicada. Hi havia llibres seus que m’agradaven molt i ho havia dit sense embuts. A La Vanguardia el consideraven un autor català i quan va començar a publicar els volums de memòries, que estan molt bé, les crítiques me les feien fer a mi, que els elogiava.

També parlava de les novel·les satíriques que, després d’un començament espectacular –Garras de astracán (1991)– havien caigut en una certa repetició (que bé que titulava en Terenci, Garras de astracán i El peso de la paja són insuperables). Ho vaig dir –a propòsit de Chulas y famosas (1999)–, no li va agradar, i en una entrevista al Magazine de La Vanguardia s’hi va tornar, sense dir el nom però parlant de mi –deia que tenia tantes idees i una imaginació desbordant i que no necessitava repetir-se com havia escrit algun crític.

No sé si Anna María Moix n’estava al cas, d’aquest incident. Em va tractar amb respecte, però amb distància, com em passava sovint amb gent de la seva generació que em veien com un incontrolat que no respectava les jerarquies barcelonines. Va dir que és important que un crític escrigui sovint, cada setmana si pot ser, perquè d’aquesta manera el lector de crítiques es pot situar. «Si en Guillamon diu això deu ser aixà». No hi havia cap malícia –en el sentit de: «del que digui en Guillamon, jo penso tot el contrari»–, em va semblar que tenia raó i em vaig sentir afalagat de pensar que Anna María Moix considerava que era un crític que s’havia de llegir o que es podia llegir.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

Cada Nadal recordo aquella foto de l’exili: un vaixell arriba a Veracruz i
unes dones el reben amb una gran pancarta: «El sindicato de tortilleras saluda a los refugiados españoles.»

A Jaume Vallcorba li feien un homenatge al marge dels actes de Catalunya com a país convidat a la Fira. Ens va portar a dinar, a Empar Moliner, a una noia de l’editorial que l’acompanyava i a mi. També tenia por dels robatoris i, seguint, les indicacions dels seus amics mexicans – anava a Guadalajara cada any– portava un rellotge de plàstic senzillíssim perquè no li estiressin del braç. No li agradava gens el logotip d’en Tàpies de les lletres carbasses, que li semblava antic i tronat. No era gens partidari d’en Tàpies, en general, i recordo un cop que vaig anar-lo a veure a casa seva a la plaça Boston, que tenia una litografia que li havia regalat en Tàpies, amagada darrere d’una porta.

 

 

L’atreviment d’editar

Mentre estàvem dinant en una pèrgola amb flors va venir un colibrí, que va estar saltant d’una flor a l’altra molta estona.

L’homenatge a Vallcorba i a l’editorial Sexto Piso va ser un exitàs, amb la sala pleníssima. Acantilado tenia molts seguidors a Mèxic i Vallcorba hi era molt estimat. Les dues editorials tenien com a símbol un senyor que es llença –d’un sisè pis o d’un penya-segat, com Elvis Presley a Acapulco– i aquest va ser un dels leitmotivs de la conversa: l’atreviment d’editar. Hi vaig trobar Jorge Carrión, que havia anat a Guadalajara pel seu compte –en aquella època estava fent un llarg viatge de formació a l’Amèrica Llatina– i que estava escandalitzat de veure que érem els únics catalans que havíem anat a l’homenatge a Vallcorba.

Setmanes abans de la Fira vam fer un dinar de preparació en un restaurant que hi havia a l’antic edifici d’El Noticiero Universal. Hi recordo Isabel-Clara Simó i Emili Teixidor, que va parlar molt bé –cosa molt excepcional en el món dels escriptors– d’una novel·la de Jordi Coca que acabava de sortir, Àngel. La idea era crear l’ambient al voltant de la fira. Jo vaig participar en una taula rodona en la qual hi havia Biel Mesquida, que portava el text escrit en uns fulls DIN A3. Es va asseure en un esglaó i va fer una gran performance –una mica llarga– llegint poèticament els textos i fent passar escenogràficament els fulls.

 

 

Els grans temes del segle XX

Els altres ponents van ser Isabel-Clara Simó, Emili Teixidor i Jaume Cabré, amb qui vaig fer un viatge en taxi de màxima tensió, perquè estava molt dolgut per una crítica que li havia fet. Vaig explicar –era una de les primeres vegades que feia aquest discurs– que la cultura catalana era singular al món, que tot i ser una cultura sense estat tenia vocació de cultura de masses, que l’exili va interrompre un moment brillantíssim, però que va permetre als escriptors exiliats incorporar els grans temes del segle XX.

En Xavier Folch, entusiasta i charmant, em va dir que li havia agradat molt el que havia dit i que des de l’Institut Ramon Llull ens ajudarien en tot el que poguessin, en l’exposició, com va ser. En aquestes sessions de sèrie B a penes hi havia públic mexicà i, en general, els ponents d’una taula eren el públic de l’altra. Passa sovint en aquesta mena de trobades. Abans o després Toni Sala va parlar del mestratge de Carner i va explicar que tenia una mena de taules de la llei, amb recomanacions del mestre, al despatx on treballava. Recordo, Narcís Comadira i Dolors Oller, amb acritud papal, assentint satisfets les observacions de Toni Sala que era el seu protegidíssim i que tractaven com un fill.

A Jaume Vallcorba no li agradava gens el logotip de la FIL de Tàpies de 2004, de lletres carbasses; li semblava antic i tronat.

No vaig fer cap contacte amb el món de l’exili. Josep M. Murià, el cosí d’Anna Murià, era un capitost a Guadalajara, vinculat al PRI. El vaig veure i vaig pensar, a la mexicana manera: «no me late». Hi eren Carlos Guzmán Moncada i Marta Noguer, que havien estudiat a la UAB amb Jordi Castellanos i Maria Campillo i que intentaven obrir-se camí, infructuosament, com a estudiosos de la literatura catalana a Mèxic. A Marta Noguer, que havia treballat a l’hostal de casa, la coneixia d’Arbúcies. Van fer un gran treball preparatori per a Literatures de l’exili: van visitar i documentar tots els llocs on havia transcorregut la història, amb rigor i sensibilitat.

En aquella època, la consellera de Cultura era Caterina Mieras, que generava molta conyeta perquè era dermatòloga d’ofici i no s’acaba d’entendre que una dermatòloga fos consellera de cultura. Es veu que hi va haver una roda de premsa, amb en Murià, i s’havia anunciat que es crearia un centre dedicat als estudis catalans sobre l’exili, pagat, és clar, des de Catalunya. Carlos Guzmán va anar a l’acte aquest i va sentir com, immediatament després d’anunciar-ho, Mieras va dir, per darrere d’en Murià: «això no ho farem».

 

 

Llibreries de vell

Una tarda vaig anar a seguir llibreries de vell buscant llibres de l’exili: naturalment no en vaig trobar cap perquè se’n tiraven molt pocs, a Guadalajara no hi va haver mai una gran comunitat catalana, havien passat molts anys i gairebé tots aquells llibres orbitaven al voltant de l’Orfeó Català del DF on, cada cop que es moria un dels socis, hi deixava els llibres, que es venien per 10 pesos el dia de Sant Jordi. El 23 d’abril de 2005 en vaig comprar un centenar. Va ser una carambola única que em permet tenir una biblioteca excepcional de l’exili català del 1939. Hi havia anat a filmar el documental Literatures de l’exili, que es va presentar en l’exposició del CCCB amb Joaquim Jordà i un petit equip de cinema. Quan s’ha de fer una pel·lícula es troben els diners, hotels i avions que no apareixen per enlloc quan vas a investigar o a fer una conferència. En aquell segon viatge vaig entrar a fons en el món de l’exili, vaig conèixer fills i nets i va ser el començament de moltes coses.

La FIL va servir perquè una colla d’escriptors catalans que a Barcelona no ens vèiem mai, convisquéssim uns dies, ens coneguéssim les gràcies i les tares. També va ser un cop publicitari efímer. A Mèxic miren els catalans amb simpatia, mentre que a Espanya desperten una malfiança, que remunta als temps de la conquesta. L’endemà de la inauguració amb Carlos Fuentes, Gabriel García Márquez i Juan Goytisolo, Xavi Ayén va publicar a La Vanguardia un article titulat «Catalunya no te rajes», que jugava amb el títol d’una ranxera de Jorge Negrete. Eva Gimeno era la coordinadora de l’exposició del CCCB. Li vaig portar una figureta d’un jaguar de color fúcsia, amb taques negres, molt bonica. Quan la vaig a veure al despatx, m’agrada trobar-hi el jaguar: «mira, de la FIL!»