A principis dels anys 70 del segle passat, el soroll de sabres a les casernes era un secret de domini públic. La vida de Franco s’estava apagant i l’Exèrcit, monolíticament franquista, fortament ideologitzat, amb uns alts comandaments que havien participat en la Guerra Civil, no estava disposat a permetre que la victòria de 1939 se li escapés de les mans. Percebien encertadament que el règim perdia bases socials i que l’ascens de la tecnocràcia dels anys anteriors havia dissolt parcialment els principis del 18 de juliol, cosa que es reflectia en un augment considerable de les activitats opositores. Per tot això, en les diferents capitanies generals s’havien estudiat plans per, arribat el moment de la mort de Franco, prendre el poder i perpetuar el règim. Indubtablement, l’Exèrcit era el gran obstacle per a una transició democràtica i una amenaça seriosa per als opositors.
No obstant això, a les Forces Armades hi havia petites esquerdes. Oficials que, ja en els anys 60, i fruit de la seva honestedat intel·lectual i les seves inquietuds religioses, havien evolucionat des d’una adhesió inicial al règim, pròpia de la seva joventut i les seves famílies, cap a postures crítiques. Les injustícies socials evidents i la corrupció que hi havia sota el franquisme els va fer virar cap a opcions clarament democràtiques. Lluny de tancar-se en la monòtona vida casernària, s’havien obert al món civil, havien estudiat carreres universitàries, participat en la docència i entrat en contacte amb sectors dissidents del règim.
L’agost de 1974 naixia la Unió Militar Democràtica al pis que tenia el capità d’Artilleria Guillermo Reinlein (fill d’un voluntari de la División Azul) al passeig de Sant Joan de Barcelona.
El comandant d’Enginyers i Estat Major Juli Busquets era el pioner d’aquest petit sector, i havia publicat el 1967 l’obra El militar de carrera en España, que va significar un toc d’alerta en el món castrense que el va portar a patir sancions i arrestos. El 1970 i arran del judici de Burgos contra terroristes d’ETA, va encapçalar, juntament amb altres deu oficials destinats a Catalunya, una carta adreçada al cap d’Estat Major, Luis Díez-Alegría, i a l’aleshores príncep Joan Carles, fent costat al govern i apel·lant a la disciplina per tractar de contrarestar l’escrit de 150 comandaments de cavalleria que demanaven la pena de mort contra tots els encausats i el final de qualsevol política de moderació. Els crits d’«Exèrcit al poder» ressonaven cada vegada més a totes les casernes i eren ovacionats en molts mitjans de comunicació de l’extrema dreta, sobretot des de la mort de Carrero Blanco a les acaballes de 1973. Malgrat això, aquests militars demòcrates van triar lluitar perquè l’Exèrcit no fos un fre per a una transició democràtica que tard o d’hora havia d’arribar.
Els col·legues portuguesos
Les seves inquietuds es van veure catalitzades per la Revolució dels Clavells de Portugal de l’abril de 1974, que va significar el derrocament de la dictadura lusitana i on les Forces Armades van ser les principals protagonistes. Aquell estiu, els comandants Juli Busquets i Luis Otero van viatjar a Lisboa per posar-se en contacte amb els col·legues portuguesos. Alhora, també ho van fer amb polítics de l’oposició moderada com Ruiz Jiménez, Joan Reventós, Rafael Arias-Salgado, Enrique Tierno Galván, Joaquín Satrústegui, etc. per tal d’informar-los de la intenció d’organitzar-se. Poc després, el 30 d’agost de 1974, naixia la Unió Militar Democràtica al pis que tenia el capità d’artilleria Guillermo Reinlein (fill d’un voluntari de la División Azul) al passeig de Sant Joan de Barcelona.
PUBLICITAT
Al costat de Luis Otero i Juli Busquets hi havia els capitans Jesús Martín Consuegra, Gabriel Cardona (fill també de divisionista), Juan Diego, Julián Delgado, Arturo Gurriarán, José Julve, Santiago Perinat, Antonio Miralles i Enrique López Amor (fill d’un oficial afusellat el 18 de juliol per revoltar-se). Eren dotze oficials representants de les quatre armes entre els quals hi havia cinc dels que havien signat la carta de 1970. Durant tres dies van redactar un ideari basat en l’objectiu de treballar per una Espanya democràtica que les Forces Armades no poguessin sabotejar. Del seu programa va quedar totalment exclosa qualsevol acció conspiradora destinada a executar un cop d’Estat que pogués provocar un enfrontament civil, així com la vinculació amb cap partit polític.
Immediatament, van començar la seva tasca proselitista amb camarades i amics, estenent la seva influència a l’Armada, l’Aviació, la Policia Armada i la Guàrdia Civil. En pocs mesos van arribar a ser uns cent cinquanta, encara que només una tercera part hi participava de manera activa. Eren pocs, però immersos en una activitat febril. El desembre es va organitzar, amb grans mesures de clandestinitat, una primera assemblea a Madrid d’on va sortir la petició a l’oposició que s’unís per formar un govern provisional de transició. En una segona assemblea es va decidir vigilar aquelles unitats militars que podien ser utilitzades pels «ultres» en un possible cop d’Estat o en accions sagnants contra l’oposició, per alertar els mitjans de comunicació i tractar d’avortar-lo.
Però la seva intensa tasca de captació va fer inevitable que els serveis d’informació se n’assabentessin, tot i que amb una incredulitat total. No concebien que dins del baluard més ferm del règim sorgís aquesta oposició i que no hi fossin al darrere els dimonis tradicionals del règim: la maçoneria i el comunisme. Davant de l’evidència de la seva existència, el generalat va haver de reaccionar. El juliol de 1975, en una reunió de generals, el capità general de Valladolid va proposar assassinar la cúpula de la UMD que es reunia a casa del capità Restituto Valero, àlies «el niño de Alcázar» (havia nascut a l’Alcàsser de Toledo durant el setge), camuflant-ho com una operació de l’ETA.
Nou oficials detinguts
Afortunadament, la idea es va rebutjar i la cúpula militar va decidir detenir-los, la qual cosa es va fer a esquena del govern, que preferia la discreció, per deixar en evidència la feblesa amb la qual aquest actuava enfront de la subversió. Van ser detinguts nou oficials amb Otero al capdavant, escapçant l’organització de Madrid. En resposta, la resta de la direcció, amb Busquets al capdavant (s’havia estalviat la detenció en estar arrestat a Ceuta), va intensificar els contactes amb l’oposició, sectors del règim com Fraga i el príncep Joan Carles per demanar-los suport.
El capità d’Aviació José Ignacio Domínguez va presentar la UMD a París exagerant la xifra d’afiliats, la qual cosa va tenir una repercussió internacional important.
Però amb les detencions, la UMD va sortir a la llum, cosa que va provocar un gran desprestigi per al règim. L’Exèrcit ja no era un bloc monolític i les idees democràtiques també hi havien penetrat. El capità d’aviació José Ignacio Domínguez va presentar l’organització a París exagerant la xifra d’afiliats, la qual cosa va tenir una repercussió internacional important. La mort de Franco no va canviar res i l’Exèrcit es va voler venjar, per la qual cosa les condicions de presó dels detinguts van ser vexatòries. Davant la proximitat del consell de guerra es va impedir que cap militar actués com a defensor i se’ls va obligar a demanar advocats civils, però això també va ser rebutjat. Finalment, se’ls van designar advocats d’ofici, però que eren dels serveis d’informació, fet que va convertir el judici en una pantomima.
L’arribada al govern d’Adolfo Suárez i l’amnistia van permetre que els militars condemnats sortissin de la presó, tot i que sense recuperar la condició militar.
Mentrestant, la UMD continuava advertint l’oposició dels riscos colpistes i proposava una sèrie de reformes que s’havien d’implantar urgentment a les Forces Armades per a bandejar qualsevol temptació i capacitat colpista. No obstant això, els polítics de l’oposició tenien molta por de les postures involucionistes de l’Exèrcit i preferien ignorar les seves propostes per no enervar-lo més. Al llarg de 1976 la persecució contra els militars demòcrates encara es va aguditzar i el març va tenir lloc el consell de guerra contra els detinguts. Es va produir una gran quantitat d’irregularitats processals contra els nou detinguts, que van sofrir tota mena d’insults.
Per si no fos prou, l’acusació va aconseguir que tres exmembres de la UMD traïssin i acusessin els seus companys. Les sentències els van condemnar a penes d’entre quatre i vuit anys de presó i a l’expulsió de la carrera militar. Com a reacció, desenes d’oficials van sortir clandestinament en defensa seva, cosa que va provocar que des de les altes esferes militars s’iniciés una cacera en tota regla contra qualsevol militar sospitós de demòcrata.
Després dels inicis convulsos de 1977 van arribar les primeres eleccions democràtiques i la UMD va decidir dissoldre’s, però advertien que el conjunt de l’Exèrcit continuava sent colpista.
L’arribada al govern d’Adolfo Suárez i l’amnistia van permetre que els militars condemnats sortissin de la presó, tot i que sense recuperar la condició militar. La transició era encara incerta i la UMD, amb Busquets al capdavant, es va entrevistar en secret amb el rei i amb Gutiérrez Mellado per donar-los suport en el procés democràtic, demanar la reincorporació dels companys expulsats i informar-los que es dissoldrien una vegada instaurada la democràcia.
Informació a polítics i periodistes
El nou ambient polític va impedir que es fessin noves detencions, però l’amenaça colpista persistia i els seus membres van continuar conjurats a tractar d’evitar per tots els mitjans que es materialitzés, i van informar de qualsevol activitat sospitosa a polítics i a periodistes. Igualment, van continuar tractant d’estendre les idees democràtiques a l’Exèrcit i suggerir reformes, a més de proposar companys de tarannà democràtic per als futurs comandaments que haurien d’assumir les prefectures militars que no van ser ateses.
PUBLICITAT
No va ser fins al 2010, amb Carme Chacón com a ministra de Defensa, que es va lliurar a catorze membres de la UMD la Creu del Mèrit Militar pel seu valor en la lluita per la democràcia.
Després dels inicis convulsos del 1977 van arribar les primeres eleccions democràtiques, i la UMD va decidir dissoldre’s. No obstant això, advertien que el conjunt de l’Exèrcit continuava sent colpista. Amb la dissolució confiaven que els companys expulsats poguessin tornar a l’Exèrcit. En aquell moment, Julio Busquets i el comandant jurídic de l’Armada, Carlos San Juan, ja havien estat elegits diputats socialistes i es van esforçar a aconseguir, infructuosament, la reincorporació malgrat la por dels polítics a «provocar» l’Exèrcit. Amb la democràcia instaurada, els governs van oblidar el sacrifici dels oficials demòcrates per no enemistar-se amb unes Forces Armades encara carregades de tints franquistes.
Creu del Mèrit Militar
No va ser fins al 1986 sota el mandat del PSOE, una vegada silenciats definitivament els sorolls colpistes, que es va dictar la possibilitat de reincorporació dels militars expulsats, tot i que als que ho van demanar se’ls va negar destinació i se’ls va mantenir en l’ostracisme casernari, cosa que els va obligar finalment a demanar la baixa de les Forces Armades. No va ser fins al 2010, amb Carme Chacón com a ministra de Defensa, que es va lliurar a catorze membres de la UMD la Creu del Mèrit Militar en reconeixement del seu valor en la lluita per la democràcia.
La importància de la UMD va ser més qualitativa que quantitativa, va trencar el caràcter monolític de l’Exèrcit franquista i va animar l’oposició democràtica. Els franquistes més durs temien que en cas que hi hagués un cop, la força dels oficials demòcrates pogués avortar-lo, pensant que, gràcies a l’abundant propaganda i l’activitat que va dur a terme l’organització, podia ser més forta del que era en realitat. La història de la UMD reflecteix aquella dita que mai tants —el poble espanyol— han degut tantes coses a un grup tan petit d’homes que se la van jugar i que anys enrere, probablement, haurien estat afusellats. És indubtable que la culminació positiva de la transició democràtica va ser deguda, en bon grau, a la seva existència.
