Les universitats podrien ser una forma de definir Europa. A més del seu lligam històric, cap iniciativa no ha tingut tant èxit a l’hora de generar «europeïtat» com el programa Erasmus, fundat el 1987 per promoure l’intercanvi en la formació superior dins de l’espai de la Comunitat Econòmica Europea, primer, i de la Unió Europea (UE) després. Segons dades oficials, a finals de 2023, la xifra d’universitaris participants (d’estudiants a docents, passant per personal de serveis) havia superat els 15 milions.

El precedent d’aquest exitós programa és, sens dubte, el molt més selecte Institut Universitari Europeu. Amb seu a Florència, les seves instal·lacions han acollit des de 1976 estudiants de doctorat i postgrau de tot Europa. No és estrany que The Economist l’hagi batejat com el Hogwarts de la UE i, de fet, en una entrevista concedida recentment a Agenda Pública, la seva presidenta, l’alemanya Patrizia Nanz, recordava l’estret lligam entre el projecte europeu i les seves institucions universitàries. Per a aquesta Dumbledore de carn i ossos, l’atac contra les Universitats respon a l’actual setge mundial contra el coneixement per part del populisme i els extremismes, però també té una derivada pròpia per aquesta identificació entre els valors del projecte europeu i el seu espai d’educació superior.

Arran d’aquesta rellevància i significació, les universitats han generat la seva pròpia historiografia sobre els seus orígens i desenvolupament, tant a partir de treballs d’iniciativa institucional i esperit hagiogràfic com d’escoles historiogràfiques de prestigi com la valenciana –de Marc Baldó i Mariano Peset a Maria Fernanda Mancebo i Yolanda Blasco– i la madrilenya –del grup encapçalat per Luis Enrique Otero-Carvajal a CIAN-Revista de Historia de las Universidades. Ara bé, també hi ha les aportacions des de la ficció en allò que la crítica ha qualificat com a «novel·la de Campus».

PUBLICITAT
Advertisement

‘Se acabó el recreo’, de Dario Ferrari, s’ha convertit en un fenomen literari al seu país.

La «novel·la de Campus» situa la seva acció en l’espai universitari. A partir d’aquesta ubicació, la trama pot derivar del gènere negre al rosa, del plantejament filosòfic al roman à clef, i del consum intern per a erudits al best-seller juvenil. En el món anglosaxó, tot i que en trobaríem algun precedent, és a partir dels anys cinquanta del segle XX que en vivim una constant presència. Pràcticament, no hi ha cap gran autor que no l’hagi treballat: Kingsley Amis, Vladimir Nabokov, Tom Sharpe, David Lodge, Malcolm Bradbury, Philip Roth, Robertson Davies, Don DeLillo, Bret Easton Ellis, Donna Tartt, J. M. Coetzee, Tom Wolfe, Paul Auster, Jeffrey Eugenides, Sally Rooney, entre d’altres.

Aquesta fascinació també ha arribat a casa nostra. Ho comprovem en la recent publicació de l’estudi col·lectiu La novela de campus en España, 1980-2020, coeditat per César Ferrera i Esther Sánchez-Couto (Albatros, 2025). Entre els molts exemples possibles, sobresurten firmes ben reconegudes com Javier Marías i el seu Todas las almas (1989) –malgrat que en altres obres hi apareix el món universitari com a la trilogia Tu rostro mañana (2002- 2007)–, Javier Cercas i bona part de les seves primeres novel·les –d’El inquilino (1989) a La velocidad de la luz (2005), passant per El vientre de la ballena (1997)–, o Antonio Orejudo i el seu Un momento de descanso (2011). Aquesta darrera, a més, té la curiositat d’enllaçar ficció i realitat en ocupar-se, entre d’altres qüestions, de la recerca i els recercaires sobre «el atroz desmoche» practicat pel franquisme contra la universitat. En català també hi ha alguns exemples a assenyalar. Pel seu renom, sobresurt Carme Riera autora de Natura quasi morta (Edicions 62, 2011) i, per la seva exigència i ambició, Borja Bagunyà amb Els angles morts (Periscopi, 2022).

 

 

Una aproximació humorística

A tots aquests títols s’hi han sumat darrerament dues traduccions que comparteixen una aproximació humorística al món universitari, no exempta tant de mala llet com d’una certa voluntat de denúncia de la derivada burocràtica i mercantilista que l’escomet. L’italià Dario Ferrari és l’autor de Se acabó el recreo (Libros del Asteroide, 2025, traducció de Carlos Gumpert) on Marcello, etern procrastinador i doctorand per accident, es converteix en el seu alter ego per esventrar les misèries de la vida acadèmica: el catedràtic dictador, l’ajudant llepa, el becari perenne… Tant els absurds institucionals com els pòsits de crueltat dels departaments són objectius de l’escalpel de la sàtira. Ja ho va deixar dit Ernest Lluch quan un periodista li va preguntar sobre la duresa de la política: «Escolti, que jo vinc del món universitari». O, en paraules del mateix narrador: «La universidad es un mundo psicótico afectado por una grave carencia de percepción de la realidad, poblado por individuos con una fama extremadamente acotada».

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

Se acabó el recreo ha acumulat merescudament guardons com els italians Premi Flaiano i el Satira Politica Forte dei Marmi i s’ha convertit en un fenomen literari al seu país. Segurament perquè, a la qualitat literària d’aquesta novel·la de campus exemplar, s’hi suma, també, la recerca de Marcello sobre un desconegut escriptor-terrorista anomenat Tito Sella. Aquest fil permet a Ferrari enllaçar amb els anys de plom del terrorisme d’extrema-esquerra, just quan aquesta qüestió ha tornat a ser present en novel·les com Salir de la noche de Mario Calabresi (Libros del Asteroide, 2023, també traduït per Gumpert) o en minisèries de televisió com la corprenedora Esterno Notte de Marco Bellocchio (2022) sobre el magnicidi del dirigent democratacristià Aldo Moro.

 

Dario Ferrari. Se acabó el recreo. Traducció de Carlos Gumpert | Barcelona: Libros del Asteroide |400 pàg. Madrid: Catarata, 2025 | 352 pàg.
Julie Schumacher. Queridos miembros de la Junta. Traducció d’Alberto Moyano | Barcelona: Piel de Zapa, 2024 | 206 pàg.

 

La crítica de l’ultratge

Per la seva banda, l’estatunidenca Julie Schumacher va merèixer el 2014 el Premi Thurber –la primera dona a rebre el màxim guardó concedit a novel·les humorístiques– pel magnífic Queridos miembros de la Junta (Piel de Zapa, 2024, traducció d’Alberto Moyano). Tot i els deu anys de decalatge, el llibre manté tota la seva vigència: «Tanto tú como yo nos dedicamos profesionalmente a creer en, y promocionar, cosas que no existen todavía. El salto de fe: está hecho a partes iguales de ilusiones, ambiciones indirectas y patrañas, y sin embargo…»

Formalment, la trama es desenvolupa de forma epistolar a partir de cartes, missatges electrònics i notes que Jason Fitger, professor de literatura anglesa, fa arribar a diferents destinataris. En aquestes epístoles, el protagonista combina el relat de les seves desventures professionals i personals amb cartes de recomanació, advertències diverses, súpliques i amenaces amb una gradació d’ironia càustica creixent. Com va dir una de les moltes ressenyes elogioses, la novel·la «deftly mixes comedy with social criticism and righteous outrage. By the end, you may well find yourself laughing so hard it hurts».

Tot i la seva extensió, no em puc resistir de reproduir un dels post scriptum amb què Fitger posa el dit a la llaga sobre l’alienació laboral: «Se me ocurre a destiempo que algunos miembros de su comité de Recursos Humanos, unas cuantas almas escépticas, podrían estar retorciéndose las manos de preocupación y preguntándose en voz alta qué tiene de práctico o útil un grado en Estudios Ingleses frente a uno en, digamos, Informática. Se lo aseguro: el estudiante de Literatura ha aprendido a analizar, a cuestionar, a interpretar, a criticar, a comparar, a investigar, a argumentar, a filtrar, a analizar, a formular, a expresar. Su intelecto puede servir a un amplio abanico de propósitos. El graduado en Informática es, en cambio, un técnico: un fontanero aferrado a una sola caja de herramientas, por reluciente que esta pueda ser».