La núvia venuda, de Bedrich Smetana (1824-1884), l’òpera fundacional del nacionalisme musical txec, és rara de veure. El Liceu i el Real la van estrenar el 1924. De llavors ençà, a Barcelona s’ha representat en quatre temporades i a Madrid no hi havia tornat fins ara. Ho ha fet amb una producció joiosa, plena de vida, firmada per Laurent Pelly la qual defuig tot folklorisme, amb unes veus impecables, amb Gustavo Gimeno a la batuta, insuflant una gran energia i vivacitat a l’orquestra, i amb un cor que ho sap fer tot.
L’òpera, amb llibret de Karel Sabina, és una comèdia romàntica amb un bon embolic. Pinta la vida rural de Bohèmia a través d’uns personatges que són prototips d’aquell món. Els pares d’una noia, Marenka, li busquen un bon partit; uns altres pares, rics, volen casar Vasek, un fill curt de gambals; un matrimonier vol arranjar el casori entre l’una i l’altre. Però la noia està enamorada d’un rodamon, de Jenik, amb un passat misteriós. Ella, espavilada, enreda la troca perquè Vasek desisteixi del casament, mentre Jenik munta un estratagema plena d’astúcia per poder casar-se amb Marenka, que consisteix a ‘vendre’ a la noia. Resulta que és el germà gran de Vasek, fill del primer matrimoni del pare, a qui la madrastra, seguint un costum tradicional, segons s’explica al programa de mà, ha fet fora de casa. I encara hi ha un altre personatge, i és el poble, un poble feliç, molt amant de la ballaruga i de la cervesa. No és casualitat aquesta afició perquè Pilsen, la ciutat que dona nom a un cèlebre tipus de cervesa, es troba a Bohèmia.
Després d’escoltar l’obertura amb unes cordes disparant a tota velocitat unes salves plenes de corxeres i semicorxeres ben marcades per Gimeno, quedava la sensació que la interpretació no podia anar malament, com així va ser. L’orquestra desprenia una energia encomanadissa. Aquesta producció de La núvia venuda té dos repartiments i aquesta vegada, no es pot parlar de primer o segon, perquè a tots dos hi ha veus de primera fila. Aquesta crònica fa referència al que la cronologia situa com a segon.
Marenka era la soprano moldava Natalia Tanasii, amb una veu molt bonica, de molts colors, i amb uns aguts enlluernadors. I també molt expressiva a l’hora de definir la noia enamorada, la llesta a l’hora d’enredar a un pobre noi i l’enfurismada quan pensa que el seu enamorat l’ha venuda. Al costat seu, una veu que va brillar en tot moment, la del tenor estatunidenc Sean Panikkar, amb una emissió neta i molta potència ben domada. El baix-baríton Martin Winkler, que havia triomfat al Real fa tres anys protagonitzant El nas, de Dmitri Xostakóvitx, és aquí el mitjancer matrimonial, un paper còmic que broda teatralment, tot i que en alguns moments la veu no arribava a l’excel·lència.

El cor del Teatro Real, a ‘La núvia venuda’, en la posada en escena de Laurent Pelly. Fotografia de Javier del Real.
El Vasek del tenor Moisés Marín va sorprendre molt favorablement. És un paper no massa llarg, però que té les seves dificultats. A més d’interpretar a un noi innocent i bonifaci, ha de quequejar, i fer-ho en txec, l’idioma de l’obra. Marín se’n va sortir molt bé. Va saber donar dignitat vocal sense perdre l’afinació i presència, al personatge, i sense caure en excessos còmics. Manel Esteve i María Rey-Joly, en el paper de pares de Marenka; Toni Marsol i Monica Bacelli, en el de pares del noi, i Jaroslav Brezina, Rocío Pérez i Ihor Voievodin, en el dels comediants d’un circ, van estar tots a gran nivell.
Menció especial mereix el cor, molt nombrós, i amb moltes intervencions, moments, simbolitzant els valors de la comunitat rural. És un cor que no només canta. En una òpera plena de referències a les danses folklòriques de la regió, com la polca o el galop, la direcció escènica de Pelly els fa saltar, córrer i ballar. Aquest moviment molt continuat en cap moment fa perdre el fiato i l’afinació als cantaires, la qual cosa demostra la qualitat musical de la formació que dirigeix José Luis Basso.
El món rústec que descriu l’obra de Smetana, Pelly el transforma en un món de conte, sense referències reals, inspirat en els dibuixos animats txecs entre els anys quaranta i seixanta. El director d’escena, que també firma el vestuari, ha creat un moviment d’actors que fusiona la mètrica de la partitura amb la prosòdia del txec. Amb escenografia de Caroline Ginet, l’escenari està buit. Tots els estris i andròmines reals, com ara cadires, llums, bicicletes o finestres (reciclades d’altres obres seguint la política de sostenibilitat del Real), formen una mena de núvol enorme que penja del sostre. Així, queda un gran espai escènic pel moviment del cor i dels solistes. Només al segon acte, a l’escena de la taverna, apareix una caseta de cartó (també reciclada, en aquest cas de l’anterior producció de Pelly al Real, Die Meistersinger von Nurnberg). La il·luminació que reflecteix el món irreal de la producció és d’Urs Schönebaum.
En aquesta Núvia venuda, la complicitat entre el director musical i el d’escena saltava a la vista, fent possible l’èxit de la producció. Gimeno és el nou director del teatre, succeint a Ivor Bolton al capdavant de l’orquestra titular, i el Real i Pelly han teixit una bona entesa, sent aquesta la setena producció del francès que ha pujat a l’escenari de la plaça d’Isabel II.




























































































