El cinema que es desborda

No m’ha interessat mai gaire el cinema de Steven Spielberg. El dels principis –des d’El diablo sobre ruedas (1971) fins a Encontres a la tercera fase (1977), passant per Boja evasió (1974) i Tauró (1975)– em sembla agosarat narrativament, fins i tot altament sofisticat en les seves maneres d’abordar el relat postmodern des d’un lloc enèrgic i apassionat, però poc més. I després, quan es dedica a reforçar la seva faceta més «d’autor», no aconsegueixo veure-hi més que un sentimentalisme potser excessiu al servei d’una visió del cinema progressivament limitada. A la recerca de l’arca perduda (1979) és la primera pedra d’aquest projecte faraònic que troba la culminació provisional amb E.T. (1982) i després va pujant de to fins a abastar pràcticament tots els àmbits del cinema de prestigi hollywoodià.

Drames racials, intrigues polítiques, proclames pacifistes, reflexions sobre la història del seu país, fins i tot blockbusters sobre l’holocaust l’eficàcia ideològica dels quals es considera avui més aviat dubtosa (em refereixo, és clar, a La llista de Schindler): cada pel·lícula de Spielberg no solament pretén ser un gran èxit de taquilla, sinó també l’última paraula sobre el tema triat per a l’ocasió. Un dels seus preferits, el debat sobre l’existència de vida extraterrestre, recorre la seva filmografia de punta a punta, des de les esmentades Encontres a la tercera fase i E.T. fins a El día de la revelación (2026), el seu últim film fins ara i el que més m’ha interessat d’aquest últim tram de la seva carrera. Per què? Potser perquè, mentre en aquells prevalia el discurs i el missatge, aquí el que compta és, simplement, el cinema.

M’entendran millor si els confesso que el cinema, per a mi, és el que es fa present, de manera més o menys espontània, mentre algunes pel·lícules intenten explicar històries o embastar discursos. Recorden allò que la vida és el que ens passa mentre fem altres plans? Perquè una cosa semblant em passa a mi amb el cinema, que és diferent de les pel·lícules, perquè les habita i travessa, però no s’hi queda. Molts cineastes estan tan preocupats per aconseguir trames perfectes, o per comunicar missatges tan transcendents, que s’obliden del cinema: dels actors i de les actrius, dels plans o del muntatge, i d’aconseguir fer, amb tot això, alguna cosa que s’assembli tant a la vida que se n’acaba allunyant radicalment, situant-se en un punt cec que li permet surar buscant sempre alguna cosa més.

Explicar el món contemporani

Les pel·lícules són limitades; el cinema no té fi, va d’un film a un altre a la recerca d’un retrobament infinit amb la nostra mirada. Per això, moltes vegades, troba el seu lloc en els gèneres menys prestigiosos, de la ciència-ficció al musical. I per això em sento tan incòmode amb aquelles pel·lícules de terror recents que pretenen ni més ni menys que explicar el món contemporani, donar fe de com han canviat les relacions i els afectes, fins i tot explicar-nos –a nosaltres, que l’últim que volem veure al cinema són explicacions– com és el nou capitalisme hipertecnològic per mitjà d’artefactes i dispositius fílmics en aparença molt sofisticats, en el fons portadors d’una sola idea, com més simple millor. En aquest sentit, el fet que films com Backrooms (2026) o Obsession (2025) trenquin taquilles –i també ments de crítics i acadèmics– mentre escric aquestes línies, diu molt sobre el nostre temps. Encara no sé ben bé què, però ho diu.

Delaney Anne Cuthbert a El día de la revelación, darrer film de Steven Spielberg. Fotografia promocional de Universal Pictures.

El día de la revelación actua a l’inrevés, a contrapel, i per això em sembla molt més suggeridora (cosa que no creia que podria arribar a dir mai sobre una pel·lícula de Spielberg). El millor de tot és com fingeix ser un film de tesi que es podria resumir de la manera següent: els extraterrestres no solament existeixen, sinó que ja ens han visitat i fins i tot han intentat traslladar-nos un sentit de l’«empatia» com a solució a tots els mals del món, cosa a la qual hem respost ignorant-los, torturant-los, assassinant-los. O dit d’una altra manera: els extraterrestres existeixen, l’exèrcit estatunidenc ho sabia i ho ha ocultat, i per això ha arribat el moment de la «revelació», de dir-ho al món.

El film de Spielberg seria així una pel·lícula clarament a favor d’una hipòtesi polèmica abordada des d’una perspectiva pretesament humanista i progressista. Un al·legat per la pau no solament mundial, sinó també intergalàctica. I una invectiva contra les institucions, els polítics i els militars estatunidencs, sempre disposats a ocultar informació, per transcendental que sigui, amb la condició de salvaguardar els seus interessos.

Reunir imatges

Deixant de banda l’ambigüitat d’aquestes «denúncies» –sobretot en una època en què el sistema s’apropia del lèxic d’una esquerra esgotada per disfressar-se del que no és–, el que més m’inquieta de les intencions de Spielberg són aquestes altres paraules: al·legat, invectiva, fins i tot revelació. Com si el cinema les necessités per justificar-se. Com si el film de Spielberg les necessités quan, precisament, els seus millors moments transcorren en allunyar-se’n. Durant bona part del metratge d’El día de la revelación, la vida extraterrestre i la maldat governamental només existeixen en un fora de camp discret, com si es tractés d’un maliciós macguffin hitchcockià. Al seu lloc, veiem dos personatges que semblen buscar-se, però no es troben, que s’han d’enfrontar a situacions paroxismals, incomprensibles fins i tot per a ells mateixos, i superar-les amb èxit per poder reunir-se, que no és cap altre l’objectiu del cinema: reunir imatges per compartir-les.

Steven Spielberg, gairebé octogenari, aconsegueix arribar a la medul·la de l’assumpte: tota pel·lícula parla, sobretot, del cinema mateix.

La pel·lícula es podria interpretar com la història d’aquesta trobada. Margaret Fairchild (Emily Blunt, segurament la millor actriu de la seva generació) és una dona del temps que treballa en una cadena de televisió local i comença a sentir la ment envaïda per pensaments que no havia experimentat mai, per sensacions inèdites per a ella. Daniel Kellner (Josh O’Connor, també esplèndid) és un científic que ha descobert la trama conspiradora en qüestió i és perseguit pel govern, personificat al seu torn en un personatge sinistre que acaba constituint el tercer costat d’aquest triangle peculiar (Colin Firth).

Emily Blunt i Josh O’Connor a Disclosure Day, darrer film d’Steven Spielberg. Fotografia promocional de Universal Pictures

El que interessa a la pel·lícula –no sé si a Spielberg, però aquesta és una altra història– és la manera com aquestes trajectòries s’entrecreuen i donen lloc a interseccions variables entre imatges i sons les textures dels quals canvien a cada frec. I no és això una història d’amor, entre cossos que s’atreuen, entre imatges que es criden les unes a les altres? I no és això el cinema? L’escena de la trobada entre Margaret i Daniel, en una habitació mínima i envoltats d’altres personatges, es resol en un parell de mirades fulgurants que es creuen. Vet aquí l’anagnòrisi, l’únic sentit possible d’aquesta pel·lícula. El pompós discurs final es queda en res davant del poder d’aquest instant que –aquesta vegada sí– aconsegueix que l’empatia es faci imatge.

Res més que una pel·lícula

El día de la revelación acaba amb una seqüència alhora apoteòsica i ridícula, però també emocionant. Margaret i Daniel aconsegueixen que s’emetin en directe les imatges dels extraterrestres que fa dècades van arribar a la Terra. Nosaltres, com a espectadors, les contemplem a través d’una gran instal·lació de monitors en un estudi televisiu. No obstant això, el que veiem és una pel·lícula i res més que una pel·lícula. Tots els altres formats són a dins. El cinema, així, és capaç de creuar-se amb aquests altres llenguatges audiovisuals sense deixar de ser cinema.

I vet aquí com Steven Spielberg, gairebé octogenari, aconsegueix arribar a la medul·la de l’assumpte: tota pel·lícula parla, sobretot, del cinema mateix. Malgrat les seves malapteses, malgrat el discurs totxo i enganxós, alguns fragments aïllats d’El día de la revelación –la persecució al tren, Margaret mirant un pit-roig al costat de la finestra, Daniel intentant protegir la seva parella (Eve Hewson) en una casa aïllada– delaten que potser ha estat sempre un cineasta molt més modern del que han demostrat les seves pel·lícules.