Retratista d’una època

Ignacio Martínez de Pisón (Saragossa, 1960) va perdre la seva mare el 2018. I llavors es va activar la memòria. El resultat és Ropa de casa, el seu últim llibre, on revisa el nen que va ser, la mort del pare, el lector jove, l’arribada a Barcelona, els primers passos com a escriptor. Però Ropa de casa és també el retrat d’una època, una peça més de l’univers literari de Martínez de Pisón, obstinat a donar testimoni de la realitat. Ja ho va fer així en altres obres, com Castillos de fuego, millor novel·la del 2023, en la qual l’escriptor aragonès aborda la postguerra espanyola, o La buena reputación, que va obtenir el Premi Nacional de Narrativa del 2015, un retrat del món judeoespanyol a Melilla en l’època del Protectorat. En la redacció de política&prosa, al voltant d’una taula circular i resguardats d’un dia calorós, Martínez de Pisón respon a la primera pregunta amb l’afabilitat de sempre.

Sí. Em va semblar que havia d’ordenar no solament el meu passat, sinó també el dels meus pares. De fet, no m’havia passat mai pel cap mirar en què havia consistit la carrera militar del meu pare, si havia fet alguna cosa de la qual jo no em pogués sentir orgullós. En fi, quan mor algú important de la teva vida, alguna cosa es desferma: el record, la història familiar…

No obstant això, a Ropa de casa, la mirada al passat no solament es limita a l’àmbit familiar, sinó que incorpora el retrat d’una època i d’una generació, la seva, la que estava instal·lada en el marc de la Transició.

A diferència de la generació anterior, més polititzada, la meva no ho estava tant; potser, es va polititzar una mica arran del 23-F, però el que volíem era impugnar aquella generació que havia anteposat la política a tota la resta. Al cap i a la fi, quan Franco va morir, nosaltres rondàvem els quinze anys, i en el referèndum de la Constitució, jo ja estava a punt de complir els divuit. Llavors, el 77, hi va haver una desmobilització molt ràpida, just quan es va concedir l’amnistia. El curiós és que havíem crescut en una època en què la política era molt important, i això, en certa manera, no es va acabar de perdre. Per exemple, encara que gaudia escoltant Ràdio Futura i la movida ja enterrava els cantautors, a mi em continuava agradant Paco Ibáñez.

I, després, a mesura que el país avançava?

Després, semblava que la política funcionava en pilot automàtic, com si el món rodés més estructurat; una etapa en la qual governaria el PSOE durant uns anys per modernitzar el país i, posteriorment, es donaria pas a una alternança bastant raonable del PP i el PSOE. Ja hem vist, més tard, que la cosa ha estat molt més complicada, sí, però, en aquells anys de joventut, el futur es veia de manera bastant estructurada, i la política, com un acte que ja no mereixia tanta dedicació. Tanmateix, anys després, em vaig polititzar una mica a causa del procés, que em va deixar fora de lloc. No havia imaginat mai que, a Catalunya, on tots els catalans tenen un avi andalús o extremeny o aragonès, de sobte, se’ns obligués a triar quina identitat volíem ser, com si haguéssim de tenir una identitat unívoca. Abans de l’any 2010 era tan important la identitat? No, no ho era. Però quan, finalment, Catalunya es tranquil·litza, Espanya i el món es tornen histèrics.

Aquesta nova etapa que obria la Transició demanava una nova generació d’escriptors? Com va ser aquell moment?

D’un dia per l’altre, el lector espanyol deixa d’interessar-se pel pensament polític i torna a la narrativa. Jorge Herralde ho va ensumar a temps i va posar en marxa una col·lecció de narrativa estrangera traduïda que va començar a funcionar molt bé, adaptant aquest model a la literatura espanyola i a la llatinoamericana. I llavors arribem alguns i emplenem aquest buit tan gran que s’havia d’ocupar; i se’ns va acollir amb alegria, perquè els nous temps demanaven escriptors que representessin aquesta nova societat que emergia. I com jo, en van arribar molts altres: Enrique Vila-Matas, Muñoz Molina, Julio Llamazares, Cristina Fernández Cubas…

PUBLICITAT

Escriptors que van començar al voltant dels anys 80 i 85.

Sí, i que ens vam veure convertits en portaveus d’una nova sensibilitat que havia de respondre a un temps nou. Aquí es va produir certa injustícia, perquè es va esborrar d’un cop de ploma tot el que s’havia fet abans de bo. En certa manera, es pretenia cancel·lar el passat i mostrar una imatge d’una Espanya moderna, quan, en realitat, acabàvem d’entrar a Europa i tot just fèiem els primers passos cap a la democràcia. En fi, hi va haver un gran canvi sociològic que va produir una massa de lectors que va permetre professionalitzar-nos. I així vam començar a obrir un territori nou, malgrat que ja teníem precedents ben clars, com Mendoza, que ja havia obert una porta que vam travessar tants de nosaltres.

Parla de Mendoza que, enfront de l’experimentalisme d’aquells anys, retorna la novel·la a la via del realisme. Però, voldria preguntar-li si, avui dia, en l’era digital, quan la realitat està tan devaluada, el realisme continua sent vigent.

Crec que sí. La literatura explora l’època que ens toca viure i seria trist pensar que vivim en una societat que no mereix ser explicada. L’Espanya de la Transició i la posterior em semblen prou interessants perquè puguem inspirar-nos-hi i explicar les nostres vides. Hi ha una tradició d’escriptors que no ens limitem a la introspecció, sinó que recollim una tradició vuitcentista per explicar la vida dels altres. Galdós no va escriure mai sobre ell mateix, per exemple.

Ni Delibes ni Josep Pla.

Ni Almudena Grandes, una altra escriptora de tradició realista. De fet, jo, de jove, no em considerava realista, però, vaig descobrir que sí, que m’agradava el realisme. Llegia amb entusiasme Raymond Carver, que m’explicava com era la societat nord-americana, o John Cheever, i tants d’altres. I si ho penses, el realisme, tantes vegades donat per mort, està més viu que mai. No faig apostolat, no, però em sembla necessari un tipus de novel·la que doni testimoniatge d’una època i d’una societat.

Per tant, la novel·la no ha mort?

No solament no ha mort, sinó que a més com a gènere continua tenint molt més èxit que qualsevol altre. El cinema, per exemple, podria haver estat poesia, assaig o qualsevol altra cosa, i, tanmateix, en un moment donat, el cinema decideix adoptar les estructures de la vella novel·la vuitcentista.

«En aquells anys de joventut, el futur es veia com una cosa bastant estructurada, i la política, com un acte que ja no mereixia tanta dedicació.»

Potser, perquè el nostre cap funciona narrativament, amb inici, nus i desenllaç.

Sí, és la manera d’interpretar la realitat, de posar en ordre la vida i de buscar-li un sentit, i això continua bategant en la novel·la.

Encara que el gènere formalment hagi canviat tant des dels seus inicis.

Sí, per descomptat, perquè encara manté els trets comuns bàsics, com l’entreteniment, el fet de fer-te pensar, la cerca de la complexitat de l’ànima humana, la identificació del lector… Moltes vegades el lector llegeix no per saber què els passa als personatges, sinó per saber què li passa a ell mateix. Ens reconeixem en els llibres, en les històries dels altres, i, llavors, t’adones que formes part d’una cosa més gran que es diu humanitat.

Tornant a la Transició, creu que s’ha parlat prou a les noves generacions d’aquell moment?

No gaire. La meva família era de dretes i a casa parlàvem poc de la Guerra Civil. I en altres cases de famílies republicanes, també se’n parlava poc, encara que fos per altres motius. Al capdavall, evitem recordar els mals moments. De la Transició tampoc no se’n parlava gaire fins que va arribar Podemos i va obrir la discussió sobre si s’havia fet bé o no. La Transició ha de ser discutida, com tot, i ara que ja han passat prou anys per adquirir una perspectiva, ha de ser jutjada en termes històrics. Jo em sento més orgullós de la generació que va saber solucionar els problemes negociant en una taula que aquella del 36 que es va matar a trets. Que la Constitució és millorable? És clar que ho és. Que es va fer tot amb lentitud i malaptesa? Sí, i també amb un preu en sang i violència que tendim a oblidar; però també sabem que no hi ha hagut un període tan prolongat de pau, de llibertat i de convivència pacífica. I amb la sort de ser a Europa.

«Es va arribar a l’absurd de tenir un president legitimista a l’exili, encara que ja ningú no sap què fer-ne. Espero que torni i que faci una vida normal.»

De fet, comenta que l’entrada a Europa va ser un dels grans esdeveniments de la seva vida.

Sí, ho va ser. En pocs anys, va avançar la condició de la dona, l’extensió de drets, la generalització de l’educació gratuïta, de la sanitat… De sobte, ens vam convertir en un país europeu homologable a tots els altres. En fi, que un espanyol de la meva generació no va saber què era l’Estat del Benestar fins que ja tenia 30 anys. I m’adono del que ha costat arribar fins aquí, sí.

Ha parlat de Podemos i de la Transició, i a l’inici de la conversa, del procés. El procés va ser una impugnació del sistema del 1978?

Es va vendre aquest relat, però Catalunya sempre va ser una defensora de tots els avanços constitucionals. El referèndum aquí va tenir un suport gegantesc. Estic segur que Artur Mas va votar a favor de la Constitució. En aparença, Catalunya era una comunitat bastant ben encaixada, sí, i rica, sense motius de queixa. Però, quan comença la sala de màquines del procés, s’infla l’inventari de greuges. El catalanisme s’havia pensat com un esperit reformador, fins que va venir el procés. A Catalunya se l’admirava, com si els catalans fossin els més llestos de la classe, però després es va veure que no ho eren tant perquè, si muntes una cosa tan potinera com el procés, potser resulta que no estàs capacitat per gestionar gaires coses, no? Fins i tot, es va arribar a l’absurd de tenir un president legitimista a l’exili, encara que ja ningú no sap què fer-ne. Espero que torni i que faci una vida normal. El prestigi de Catalunya es va dilapidar amb aquest narcisisme propi del nacionalisme identitari.

Alguns ho justificaran argumentant que ja es parla català al Congrés dels Diputats.

Mentre el debat consisteixi a defensar la llengua, no hi haurà debat, perquè tots estem a favor de defensar-la. Una de les coses bones va ser la immersió, l’escolarització en català, sí. Després resulta que si una fornera parla en espanyol algú s’enfada, doncs, què hem de dir. En fi, si ho analitzes en perspectiva, el català no havia tingut mai una defensa institucional i política com l’actual, amb tants mitjans de comunicació públics i privats.

L’escriptor Ignacio Martínez de Pisón a Barcelona. Fotografia de José A. Santos Cardosa

Parli’m d’aquella Barcelona a la qual vostè arriba des de Saragossa. La retrata en el llibre. Parla de la relació entre escriptors, de la sala Zeleste…

Érem joves, volíem menjar-nos el món, anàvem tots en el mateix vaixell i es vivia amb celebració. Al final, més que a Zeleste, acabàvem la nit a la Sala Bikini. Van ser anys de descobriment.

Quan van tancar la Sala Bikini?

Jo encara no tenia ni 30 anys. Em sembla que en el 90 o 91. Jo no li dono la culpa als Jocs Olímpics, no. Van ser anys gloriosos. Des dels Jocs Olímpics, Barcelona és una ciutat més ben urbanitzada i desenvolupada, amb problemes nous que llavors no existien. Al final, el que trobem a faltar no és tant aquella ciutat com la nostra joventut.

«Hi ha l’altra Barcelona, més real, la de barri, la de Juan Marsé, on ningú no va al Liceu i la vida passa pel Guinardó.»

Diu que anaven en el mateix vaixell. Potser es va perdre certa companyonia?

És un procés natural. A partir dels 90, alguns escriptors comencem a veure’ns menys. Alguna vegada, si ens trobem pel carrer, parlem una estoneta i ja està. Amb qui vaig tenir més relació i la mantinc va ser amb Vila-Matas.

PUBLICITAT

On es continua trobant l’encant de Barcelona? Va passar la Barcelona del boom, la del 92, la postolímpica, la del procés…

Si tanta gent vol continuar vivint a Barcelona, deu ser per alguna cosa, no? Aquí, la vida és amable i suau, sense gaire estrès; no és una ciutat exageradament gran, l’entorn és bo… Jo hi vaig arribar el 82 i m’hi vaig sentir a gust de seguida. Madrid és més frenètica, i Saragossa, més provinciana. Al final, Barcelona va ser la ciutat que em va agradar. Només durant el procés vaig estar a punt d’anar-me’n. Com era possible que, després de trenta anys vivint aquí, tingués ganes de marxar? Vaig pensar, primer, que em convertiria en un ciutadà de segona; i, després, que no m’hauria agradat una Catalunya sorgida de tot aquell fanatisme i narcisisme.

Barcelona, els seus equilibris amb la resta del territori, les tradicions que la configuren…

Sí, perquè totes dues llengües i tradicions culturals han estat sempre unides. El que passa és que Barcelona és una cosa i la resta de Catalunya, una altra de molt diferent. Hi ha un territori comú entre Josep Maria de Sagarra i Ignacio Agustí, malgrat que l’un escrivia en català i l’altre, en castellà. De fet, hi ha una mena d’acord tàcit a crear una Barcelona literària el resultat de la qual és una ciutat postissa, com de revista de viatges. I després hi ha l’altra Barcelona, més real, la de barri, la de Juan Marsé, on ningú no va al Liceu i la vida passa pel Guinardó. I a mi m’agraden totes dues. La ciutat no és només el que va dir Juan Benet: Barcelona són dos senyors saludant-se per la Rambla, no; sinó que hi ha més horitzó, molt més, que Marsé i altres escriptors van ajudar a ampliar.

PUBLICITAT

Aquí sorgeix el debat dels escriptors en català que escriuen en castellà.

Sí, hi va haver aquell debat sobre qui eren els escriptors catalans; però un autor que escriu en castellà, però és català, i fins i tot, encara que escrigui sobre temes catalans o barcelonins, si l’exclous, de quina cultura forma part? De la cultura magribina?, o de què? És que a mi m’agradaria que féssim com els francesos, que tot ho volen per a ells. Hi va haver algun escriptor que va dir, «no, no, jo vull considerar català Roberto Bolaño». I és veritat, té raó, perquè, la major part de la seva carrera i de la seva vida es va desenvolupar a Catalunya. Vet aquí un català integrador, sí, que no solament no expulsa, sinó que integra els que tenen trets poc recognoscibles.

«Barcelona és la porta d’entrada a Europa del millor que ha donat la literatura en espanyol dels últims setanta anys.»

El que sorprèn de Barcelona és la capitalitat editorial: Jorge Herralde, Tusquets, Carmen Balcells… La manté encara?

Sí, potser una mica menys, però la continua tenint. Quan va començar el procés, Lara deia, «bé, és que seria absurd tenir la capitalitat editorial en una llengua, i viure en un país que exclogués el castellà. En aquest cas, me n’hauria d’anar». I hauria estat realment un contrasentit, sens dubte. Barcelona encara manté tot el prestigi de ser la ciutat que ha fet de pont entre Llatinoamèrica i Espanya. És a dir, que Barcelona és la porta d’entrada a Europa del millor que ha donat la literatura en espanyol dels últims setanta anys.

Parli’m de Carlos Barral i de Jorge Herralde. Els dedica algunes pàgines a Ropa de casa.

Per a mi, Carlos Barral és un personatge mític. El vaig tractar algunes vegades a L’Espineta, a Calafell. Amb Jorge Herralde, en canvi, vaig tenir molta relació, des del 84, quan va acceptar publicar els meus contes; fins i tot, després d’anar-me’n d’Anagrama, el 2005, vam mantenir l’amistat. Per a mi continua sent un referent. El que va fer Jorge Herralde… Si ell no hagués existit com a editor, ens adonaríem de l’enorme buit que hi hauria. Una persona molt sagaç, ben informada, atenta a les novetats i al que interessava; i així ell anava formant el gust del públic, com si els digués als lectors «si voleu ser cultes i estupends, heu de llegir Anagrama. Ho fareu, oi?» I Anagrama va aconseguir convertir-se en la bandera del futur.

«Si Herralde no hagués existit com a editor, ens adonaríem de l’enorme buit que hi hauria. Anagrama va aconseguir convertir-se en la bandera del futur.»

Per acabar, és evident que hi ha cert grup aragonès en el panorama cultural, alguns de molt reconeguts en el paisatge de Barcelona, no? Des del pare Blecua i els fills, José Manuel i Alberto, fins a Irene Vallejo, Gabriel Sopeña, Martínez de Pisón, Javier Tomeo…

Aragó només és un 3 % d’Espanya, però té una cosa curiosa, que és molt urbana, perquè Saragossa ho concentra tot. Potser ajuda a explicar això del grup aragonès. És a dir, Aragó és una regió deserta amb un nucli al mig que té vuit-cents mil habitants, i diverses generacions de gent han viscut a Saragossa. En comparació amb els pobles, on habiten potser vuitanta persones, la capital és gran. Hi ha una universitat molt bona, per on han passat grans figures, com Aurora Egido, entre altres. Jo em vaig sentir un privilegiat de rebre classes dels meus professors, sí, i imagino que Irene Vallejo, Sara Barquinera i altres han passat per aquestes aules. Els Blecua i José-Carlos Mainer ja eren savis d’una cultura antiga.