Antonio Monegal: «El pacifisme és una aspiració, similar a l’abolició de l’esclavitud»

Premi Nacional d’Assaig

Llicenciat en Filosofia a la Universitat de Barcelona i doctor a la Universitat Harvard, Antonio Monegal ha estat professor de la Universitat Cornell i ha impartit classes a Harvard i Princeton. Actualment coordina el màster d’Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament a la Universitat Pompeu Fabra. Entre les seves principals publicacions destaquen Luis Buñuel: De la literatura al cine. Una poética del objeto (Anthropos, 1993) i En los límites de la diferencia: Poesía e imagen en las vanguardias hispánicas (Tecnos, 1998). Ha editat les obres de García Lorca El público i El sueño de la vida (Alianza, 2000), com també Viaje a la luna (Pre-Textos, 1994), i va coordinar l’antologia Literatura y pintura (Arco/Libros, 2000). A més, va compilar Política i (po)ética de las imágenes de guerra (Paidós, 2007) i és autor de l’assaig Como el aire que respiramos. El sentido de la cultura (Acantilado, 2022), guardonat amb el Premi Nacional d’Assaig 2023 per la seva reivindicació de la cultura com a activitat política i bé comú essencial enfront dels reptes de l’existència. La seva obra més recent, El silencio de la guerra (Acantilado, 2024), analitza la representació dels conflictes bèl·lics en la literatura, les arts visuals i els mitjans de comunicació, tant al llarg de la història com en l’actualitat.

Aquest mes de juliol ha estat marcat per l’atemptat contra Donald Trump. Voldria començar aquí, tenint en compte l’àmplia difusió de la fotografia que ha immortalitzat el moment, carregada d’«èpica», un concepte que vostè analitza en el seu últim assaig, El silencio de la guerra (Acantilado). Trump encarna l’epítom d’aquests strong men, és un tipus de líder que sembla desmantellar el sistema des de dins, utilitzant la confrontació com a eina. Són personatges que divideixen en comptes d’unir, que aviven les flames en comptes d’extingir-les.

Això és un exemple clar del que entenem per polarització: un sistema d’antagonistes on cada costat percep l’altre com un enemic amb el qual no hi ha diàleg ni possibilitat d’acord. La retòrica de l’èpica i la força, arrelada en la societat estatunidenca, juntament amb el victimisme, serveixen com a excuses per atacar l’altre basant-se únicament en percepcions personals. Si alguna cosa se sent com una amenaça, aquesta sensació es converteix en motiu suficient per passar a l’ofensiva.

El victimisme és un mecanisme poderós de justificació…

Aquí hi ha Putin, que va iniciar una invasió contra un país molt més petit i menys armat que el seu, basant-se en un discurs victimista. Israel va ser atacat l’octubre passat i, sota aquesta condició de víctima, ha justificat totes les accions que han seguit. Hamàs, anteriorment, va fer el mateix, emprant aquesta mateixa narrativa per justificar assassinats i agressions. La construcció de l’enemic és un component essencial en el cicle de la violència. Sense un enemic, no hi ha guerra.

Això es constata a les xarxes socials. Poc abans de la invasió russa, es va produir un augment de continguts en línia que deshumanitzaven els ucraïnesos i els identificaven amb el nazisme. Aquest tipus de narrativa es pot dirigir tant cap a l’exterior com cap a l’interior, i serveix per justificar la persecució de la dissidència, la restricció de llibertats fonamentals o la classificació d’organitzacions civils com a «enemics del poble».

El que és peculiar en el cas dels Estats Units és l’acceptació de la normalitat amb la qual cada individu pot tenir un arsenal a casa. Han atemptat contra Trump, abans ho van fer contra Reagan o Kennedy. Als Estats Units hi ha una desproporció notable entre l’estatus democràtic i la violència quotidiana. Quan Trump proposa recórrer a l’exèrcit per reprimir les manifestacions de Black Lives Matter, forma part del mateix cicle de confrontació, igual que l’assalt al Capitoli. Què hauria passat si els assaltants haguessin capturat el vicepresident d’aquell moment, Mike Pence, a qui acusaven de traïdor? No ho sabem, però la violència i la confrontació estan íntimament lligades.

Quina opinió li mereix la interpretació que va fer Trump de l’atemptat, presentant-lo com si hagués sobreviscut gràcies a una intervenció divina? Penetra aquest messianisme als Estats Units que coneix?

Una cosa són els seguidors incondicionals de Trump i una altra, aquells que finalment el voten. Si depengués només dels seus fidels, no guanyaria eleccions. Si hi ha la possibilitat que aconsegueixi la reelecció, és perquè molta gent que no forma part de la seva base més lleial l’acabarà votant, i dubto que ho facin pel fet que fos víctima d’un atemptat o per considerar-lo portador d’un missatge diví. Els votants indecisos, que oscil·len entre demòcrates i republicans, no es mouen en aquesta lògica. A més, la commoció inicial provocada per l’atemptat ha quedat en gran part eclipsada per la seva nova oponent, Kamala Harris.

En el seu assaig cita Glucksmann: «La guerra no té sentit, té una funció. Per ella, les individualitats històriques (pobles, cultures) i les persones (consciències) es comuniquen». Aquest plantejament em va interessar molt com a traductora, ja que la guerra es pot entendre com un error de comunicació, quan en realitat és comunicació… per altres mitjans.

Així és, la violència és una forma de comunicació, i la guerra és part intrínseca de la nostra cultura. La diplomàcia no gaudeix de gaire bona reputació. Sovint es percep com un grup de senyors que es distreuen prenent copes, una mena de superestructura decorativa dels governs. Però és crucial deixar espai a la diplomàcia, aquella forma de comunicació verbal en la qual es negocia, es discrepa i s’intenta comprendre el punt de vista de l’altre. Quan aquesta via fracassa, es desencadena l’enfrontament violent.

Quan preparava l’exposició «En guerra» (CCCB, Barcelona, 2004) al costat de Francesc Torres i José María Ridao, vam decidir no seguir una cronologia, sinó enfocar-nos en els processos recurrents que fan possible les guerres: el que passa abans, durant i després. Aquesta seqüència comença aviat, amb les joguines infantils que socialitzen la violència, però el pas següent ja és la construcció de l’enemic, en la qual la paraula exerceix un paper fonamental. Els recursos visuals donen pas als sonors: les emissions de Radio des Mil Collines, a Ruanda, incitant les matances de tutsis, els discursos nazis, les arengues de Queipo de Llano… Tot això que solem considerar part del registre innocent de la paraula precedeix els trets.

El títol del seu assaig, El silencio de la guerra, fusiona en un oxímoron dues idees centrals: l’estrèpit de la guerra, que suggereix l’esfera èpica, i el silenci (de la mort, del dol, del que és indicible), que evoca l’esfera elegíaca. En el primer capítol dialoga amb El quartet d’Alexandria. Durrell, a través del personatge Stanley Keats, diu que la guerra és allò que «instal·la la mort en el veritable present», davant la nostra incapacitat de «visualitzar la mort, i menys encara de conviure-hi alegrement». Vostè assenyala que «no hi ha un temps del tot aliè a la guerra, en què la guerra no formi part de la cultura en la qual ens movem».

Originalment, el llibre s’havia de titular La cultura de la guerra, i deixava El silencio de la guerra com a títol per a l’últim capítol, com ho és ara. Sempre he tingut al cap aquesta idea com una manera de sintetitzar la dificultat de parlar sobre el que no es pot transmetre ni expressar, sigui pel dolor o per la censura. No obstant això, a l’editorial, amb bon criteri, em van indicar que «cultura» ja apareixia en el subtítol del meu llibre anterior, Como el aire que respiramos: El sentido de la cultura. D’altra banda, la tetralogia de Durrell m’ha acompanyat tota la vida. La primera vegada que vaig llegir un dels seus títols va ser quan va caure a les meves mans una traducció de Justine, i en el pròxim viatge que vaig fer a Anglaterra me’n vaig comprar l’edició en un sol volum. Estava tan gastat de rellegir-lo tantes vegades que en vaig haver de comprar un altre exemplar.

Quan esclata la Segona Guerra Mundial, Durrell es refugia a Corfú i, més tard, a Egipte, des d’on seguirà el conflicte des d’una posició perifèrica.

Encara que El quartet d’Alexandria no és una novel·la centrada en la guerra, l’acció transcorre durant aquest mateix període. Cada volum presenta els mateixos fets, però des de diferents perspectives, la qual cosa reflecteix la idea que no hi ha una única veritat, sinó múltiples versions. Un estiu, mentre acabava de preparar aquest llibre, vaig trobar aquest fragment que esmenta, que situa en el mateix pla la guerra i la nostra confrontació amb la mortalitat d’una forma profundament filosòfica.

Durrell suggereix que la veritable qüestió és si la guerra és una resposta biològica de l’ésser humà, si l’agressivitat i la violència són instintives, o si són un fenomen cultural. Crec que la violència no és inherent a tots, per dues raons: primer, perquè no es manifesta de la mateixa manera en totes les persones; i, segon, perquè hi ha una diferència de gènere significativa. Svetlana Aleksiévitx ens mostra que les dones lluiten, i han lluitat, no per un impuls èpic, sinó per motius molt diferents. No és l’èpica el que les mobilitza.

A La guerra no té cara de dona, ens adonem que les dones recorden la guerra d’una manera diferent, parant esment en detalls que la mirada masculina sol passar per alt. Quan Aleksiévitx es pregunta sobre què tractarà el seu llibre, reflexiona que ja hi ha molts llibres sobre la guerra, però tots escrits per homes i sobre homes, mentre que les dones «guarden silenci, fins i tot aquelles que han participat en la guerra»… En fi, com ha resolt la dicotomia que planteja Durrell?

Crec, en realitat, que es tracta d’una dicotomia falsa, ja que la cultura també és biològica; no es pot separar de com estem constituïts com a espècie.

Antonio Monegal i Marta Rebón. Fotografia de José A. Santos

Presenta una visió més holística de la guerra. Fins i tot la cultura allunyada del front no és aliena a la guerra. A La senyora Dalloway de Virgínia Woolf, hi ha el personatge del veterà amb estrès posttraumàtic que s’acaba suïcidant, en una nova manera de narrar el trauma.

Woolf utilitza el discurs indirecte lliure —i la quequesa— per revelar la fràgil condició psicològica de Septimus Warren, possiblement inspirat en el seu cunyat, que també va tornar profundament afectat per la guerra. És interessant veure com Woolf trenca un altre silenci: el que imposa una societat que prefereix oblidar la guerra i els veterans, que considera incòmodes. La senyora Dalloway es va escriure després de la Primera Guerra Mundial, un moment en què la reflexió freudiana sobre l’Eros i el Tànatos també va sorgir com a resposta a la violència de la guerra. No era una reflexió abstracta o centrada en casos aïllats, sinó que responia a un context històric determinat. Woolf va emprendre la seva exploració justament quan la psicoanàlisi va formular la idea que el llenguatge racional no és del tot confiable.

«El desenvolupament europeu i la cultura que tant valorem s’han construït, en gran manera, sobre l’explotació d’altres pobles.»

En el meu assaig també esmento William Rivers, el psiquiatre britànic que es va oposar a la idea que la millor manera de superar el trauma era el silenci o la repressió dels records. La referència a Freud és pertinent aquí. En el seu debat amb Einstein, Freud es va mostrar una mica escèptic davant del pacifisme, ateses les evidències del comportament humà, però va reconèixer que la guerra és un fenomen cultural i, com a tal, es podia transformar. Encara que les guerres persisteixen des que hi ha societats civilitzades, és cert que l’actitud cap a elles ha canviat radicalment, sobretot en l’últim segle. Ja no existeix aquest consens generalitzat de glorificació bèl·lica. Els valors socials han evolucionat.

El que Tolstoi anomena a Guerra i pau el «caràcter de l’època»…

Un dels motors del canvi és, precisament, la narrativa que construeixen la literatura, el cinema i altres mitjans. Jane Austen, per exemple (m’agrada plantejar-ho així), és un agent de canvi. Explica històries de dones independents que, contra tot pronòstic, tenen un final feliç, cosa que, per als homes del seu temps, hauria estat vist com a potencialment subversiu i perillós.

Costa d’entendre com, amb les imatges de les guerres que veiem avui, encara hi hagi qui les glorifiqui. Penso en el cinisme de Putin al principi de la invasió, mentre ja condecorava soldats russos amputats com si haguessin protagonitzat una gran gesta. Aquesta glorificació de la guerra (i de la mort), de la qual també parla Aleksiévitx, continua molt present en l’educació russa.

Aquí s’entrellacen actituds individuals de tall imperialista i la persistència de certes inèrcies. Des d’una perspectiva històrica, fins al segle XVIII la guerra tenia sentit en la construcció de l’estat, en societats on la classe guerrera o militar era la classe dirigent. El poder es basava en la capacitat de fer la guerra: si no hi havia guerra, qui necessitava guerrers? Aquesta mentalitat de justificar el poder per mitjà de la guerra persisteix en alguns líders actuals, juntament amb la tossuderia de veure-la com una solució als problemes, malgrat que la història demostra com n’és de fàcil iniciar una guerra i com de difícil posar-hi fi.

«L’antimilitarisme europeu és un fet cultural de societats benestants, nascut de la memòria històrica de les guerres sofertes.»

En èpoques anteriors, fins a les guerres napoleòniques, els conflictes es decidien al camp de batalla: el que en sortia més malparat perdia. Avui dia, les guerres solen escapar del control dels qui les inicien, perquè els objectius polítics són superats pels militars. Es declara una guerra amb una finalitat, però aquest objectiu rares vegades es compleix, ja que s’acciona un mecanisme destructiu que adquireix vida pròpia. S’acumulen les baixes, i la lluita continua perquè detenir-la significaria admetre que aquestes morts han estat en va.

Tenim diversos exemples contemporanis de grans desplegaments militars que han fracassat a causa d’errors greus en la gestió posterior, principalment perquè no es planifica adequadament el panorama postbèl·lic.

George W. Bush va decidir que la resposta a l’11-S no solament havia d’incloure la intervenció a l’Afganistan, sinó que va desviar recursos que podrien haver ajudat a reconstruir el país per obrir un altre front a l’Iraq, sota la premissa d’una victòria ràpida. En comptes d’això, un efecte dominó va desestabilitzar la regió, i les conseqüències encara les patim avui. Washington va cometre un error en creure que la solució havia de ser militar, de la mateixa manera que Netanyahu s’equivoca amb Palestina, ja que aquests conflictes no es resoldran mai per aquesta via. Si fins i tot els Estats Units van tenir enormes dificultats per controlar o estabilitzar països amb capacitats militars molt més limitades, com l’Iraq, Somàlia o l’Afganistan, el pensament del Kremlin que podia ocupar Ucraïna com si res és una fantasia.

Mentre la guerra continuï sent una opció, podem considerar el pacifisme com un ideal?

Si entenem la cultura com una caixa d’eines i pautes de conducta per sortir-se’n en el món, com planteja el professor Itamar Even-Zohar, el nostre objectiu final hauria de ser eliminar la guerra d’aquest repertori, fer-la inacceptable. No penso en termes d’un pacifisme absolut, ja que no és sostenible en tots els contextos; per exemple, davant d’una guerra d’agressió com la d’Ucraïna, difícilment es pot mantenir aquesta postura. El pacifisme és una aspiració, similar a l’abolició de l’esclavitud. Ningú no diu que en la caixa de la cultura només hi hagi eines positives o respectuoses; tant el que és bo com el que és dolent en formen part. El racisme i l’homofòbia, per exemple, també són productes culturals.

Així, doncs, fins que aconseguim aquest ideal, continua vigent el «si vols la pau, prepara’t per a la guerra»?

L’antimilitarisme europeu és un fet cultural de societats benestants, nascut de la memòria històrica de les guerres sofertes. És positiu que hi hagi una resistència a considerar la violència i la guerra com a opcions vàlides. No obstant això, també cal admetre certa ingenuïtat en la idea que es pot ser pacifista unilateralment. En qualsevol cas, no sembla una solució lògica invertir en armament si la població no està disposada a empunyar un fusell.

Tret que l’exèrcit actuï com un ascensor social, com passa als Estats Units o a Rússia…

El fet de no estar en aquesta situació és una virtut europea, encara que també és una feblesa de la qual es poden aprofitar enemics potencials. Parteix de la premissa que el desenvolupament europeu i la cultura que tant valorem —com exposa George Steiner a En el castillo de Barba Azul— s’han construït, en gran manera, sobre l’explotació d’altres pobles. Tanmateix, hem de reconèixer que hi ha valors i raons per les quals val la pena lluitar. Estem en un moment de transició, i fins que no aconseguim aquest pacifisme sistèmic, cal que estiguem preparats, malgrat la meva nul·la inclinació al militarisme (no vaig fer el servei militar) i a la idea que els meus fills vagin al front.

«Un tret distintiu de la literatura escrita en rus és que molts dels seus autors van lluitar al front o van servir a l’exèrcit.»

Recordo que un dels meus mestres, Claudio Guillén, fill del poeta, la família del qual es va exiliar als Estats Units, es va allistar més tard com a voluntari a les forces de De Gaulle juntament amb el seu amic Jaime Salinas, un, a intel·ligència i l’altre, en una unitat d’ambulàncies. Quan a Espanya es va suspendre el servei militar obligatori, Guillén va escriure una carta, que es va publicar a El País, advertint que, quan els exèrcits es professionalitzen, és més fàcil que els estats entrin en guerres, ja que els ciutadans no s’hi senten implicats. Això és el que passa als Estats Units. El que no és desitjable és que la raó per no involucrar-s’hi sigui l’apatia.

Simone Weil, una altra autora amb la qual vostè dialoga, deia que en les guerres amb objectius clars hi ha espai per a la negociació, però les més terribles són aquelles que no tenen un propòsit definible i «enarboren com a causa conceptes abstractes». Putin i el seu consell de seguretat han ofert diferents «causes» per a la invasió segons convingués, parlant indistintament d’Ucraïna i d’Occident, i acusant la víctima d’escalar el conflicte. És difícil trobar una lògica mínima en aquest discurs.

Un tret distintiu de la literatura escrita en rus és que molts dels seus autors van lluitar al front o van servir a l’exèrcit. La funció de la novel·la (i de l’art en general) és ajudar-nos a comprendre el que no hem viscut, i en això les tradicions literàries transcendeixen fronteres. Quan Tolstoi va ser a Crimea, tot el que sabia sobre la guerra ho havia après de Stendhal, i en escriure Guerra i pau, a més de basar-se en la seva pròpia experiència, tenia al cap La cartoixa de Parma. Els escriptors es basen tant en el que han viscut com en la tradició que els precedeix, i decideixen si seguir un model establert o prendre un camí diferent. Som el que hem viscut de primera mà i el que coneixem a través dels altres. Per això, Episodios nacionales de Galdós no assoleix la sofisticació de Guerra i pau de Tolstoi o de La cartoixa de Parma de Stendhal.

«Els escriptors es basen tant en el que han viscut com en la tradició que els precedeix, i decideixen si seguir un model establert o prendre un camí diferent.»

A El silencio de la guerra tracto aquest tema: què aprenem dels relats dels que han experimentat la guerra, com Tolstoi, Vonnegut, Primo Levi o Semprún? Però també d’aquells que, en generacions posteriors, com Wajdi Mouawad, escriuen i creen sense haver viscut aquesta experiència directament.

Fan ús de la imaginació…

…això ho explica Semprún a El llarg viatge, de manera similar al que diu Proust: el temps perdut no es recupera, i l’experiència viscuda no es pot transmetre tal com es va experimentar. Semprún troba una resposta pròpia a la qüestió que planteja Primo Levi sobre com donar testimoniatge. Opta per la literatura, per l’artifici, com una via per transmetre al lector una experiència que no ha viscut. És, en qualsevol cas, una equivalència, no la mateixa experiència.

Això és el que fan autors com Cercas, Goytisolo o Mouawad, però també els testimonis directes que ens deixen relats memorables, com Tim O’Brien amb la seva experiència al Vietnam. «Ni tan sols t’és possible explicar una autèntica història de guerra», afirma O’Brien, perquè els que no hi han estat no l’entendrien. «En una autèntica història de guerra no hi ha mai res que sigui absolutament cert», afegeix. És a dir, ha de barrejar la veritat amb el que inventa, o el que no va succeir exactament com ho explica. Matadero 5 és un altre exemple d’artifici literari que ens mostra que la guerra, en última instància, no té sentit.

Serveix per a alguna cosa explicar la guerra a partir de la literatura?

Els mitjans de comunicació ens informen, però les notícies només abasten una part del relat. És a través dels recursos literaris que s’aconsegueix transmetre l’experiència viscuda. Per això és lògic que Svetlana Aleksiévitx hagi rebut el Nobel de Literatura; el que ella fa és literatura, no periodisme. Construeix un artefacte literari que permet al lector acostar-se a una experiència que no li pertany directament.

Ella escolta i després recrea, i es pren llicències pròpies de la literatura. Quan va publicar Els nois de zinc, algunes de les entrevistades la van portar a judici. El llibre inclou un informe pericial encarregat pel PEN de Bielorússia per distingir entre narrativa documental —on es debat si l’autor té dret a seleccionar el material, elaborar una redacció literària dels testimonis o introduir el seu propi punt de vista— i una peça periodística. Va guanyar el judici la Premi Nobel.

El compromís de l’escriptor és amb el lector, no amb una veritat objectiva. La seva tasca és construir un text que funcioni i que aconsegueixi transmetre alguna cosa de manera eficaç. Si ets completament fidel als fets, però no aconsegueixes arribar al lector, has fallat com a escriptor. Perquè podem tenir experiències a partir dels relats, mitjançades, que és també experiència. Ens passa amb la lectura, amb el teatre… És la catarsi grega, aquest cop de puny a l’estómac quan el que veus en escena et sacseja per dins.

He vist més d’un muntatge d’Incendis de Wajdi Mouawad. En conec el text, n’he vist diferents posades en escena… sé com acaba. I, així i tot, m’he tornat a commoure cada vegada que l’he vist, perquè l’obra continua funcionant. La manera d’explicar la guerra ha canviat a mesura que han canviat els nostres valors. Ja no és tan comuna l’èpica de les «gestes bèl·liques»; no copta tant la punteria d’un avió en llançar una bomba com el que senten els que en pateixen l’impacte. La nostra perspectiva ha canviat del tot.