La producció de L’anell del nibelung, la tetralogia de Richard Wagner que la Bayerische Staatsoper de Munich va encetar la temporada passada amb una direcció escènica de Tobias Kratzer i musical de Vladimir Jurowski, va fent el seu recorregut, ara amb La valquíria, representada amb un nivell altíssim des de tots els punts de vista. L’orquestra del teatre, esplendorosa; les veus, impecables, i una posada en escena que ho explica tot i bé. Coproduïda amb el teatre del Liceu on es veurà a partir de la temporada vinent, permet augurar un gran èxit artístic.
A L’or del Rin, el pròleg de L’anell del nibelung estrenat a la capital bàvara l’any passat, els deus afermaven el seu poder construint una església, un Valhalla des d’on imposar les seves regles i pactes. A La valquíria, programada ara dins del festival d’òpera d’aquell teatre, els deus han instaurat la seva religió creant una comunitat de fidels estrictes. Aquell altar barroc monumental amb què acabava L’or del Rin és ara una capelleta domèstica com aquelles sagrades famílies portàtils que no fa tants anys circulaven pel veïnat de fidels catòlics de casa nostra per presidir temporalment i de manera rotatòria els menjadors. En aquest cas, el menjador és el de la casa de Hunding, un fidel radicalitzat de la religió dels déus, amb una devoció molt particular a Fricka, la defensora de la família i el matrimoni a la qual venera amb una altra capelleta al jardí i a qui fa ofrena d’un moltó, animal que la simbolitza.
PUBLICITAT
A La valquíria Kratzer manté dos trets fonamentals de la seva manera de posar en escena una òpera, el caràcter juganer i desmitificador, i la claredat expositiva reforçada amb l’ús intel·ligent del vídeo com ja havia fet a una altra òpera de Wagner, Tannhäuser a Bayreuth. Un dels eixos de la producció és el desig d’humanitat de Wotan en contraposició a la seva immortalitat. Wagner sempre explica les coses moltes vegades. Aquí, Kratzer visualitza aquestes explicacions de manera molt entenedora. Mostra la felicitat viscuda pel déu Wotan amb la mare, mortal, i els fills Siegmund i Sieglinde. Ho fa amb unes imatges en blanc i negre que expliquen qui són i d’on venen.
Mina-Liisa Värelä (Brünnhilde) i Nicholas Brownlee (Wotan), al segon acte de ‘La valquíria’, a la Bayerische Staatsoper de Munich. Fotografia de Monika Rittershaus
L’aspiració de Wotan a la humanitat es fa palesa després de confessar a Brünnhilde, la seva filla i valquíria predilecta, tots els pactes que ha trencat i totes les trapelleries que ha fet. Aquesta confessió, acabada amb la invocació al final, a Das Ende, el porta a voler renunciar a la seva divinitat suïcidant-se, però, ai las, l’intent de tallar-se les venes o clavar-se el ganivet al ventre no funciona. La seva immortalitat li ho impedeix.
Hi ha moments d’una gran tendresa, per exemple, també al segon acte, quan la jove parella s’adona que el bosc on morirà Siegmund és on hi havia la cabana on havien estat feliços de petits amb la mare i el pare Wotan, cabana que les flames havien consumit i separat a la família donant així origen a les vicissituds que s’expliquen a La valquíria.
La disputa entre Wotan i Fricka al final d’aquest segon acte, presentada masses vegades com una disputa matrimonial sobre la fidelitat conjugal, pren aquí una dimensió de major profunditat. Evidentment, el text és el mateix, però el que queda ben ressaltat és l’ensorrament del deu sota les normes que ell mateix ha creat i que ara són el patrimoni defensiu de la deessa Fricka, personatge que en aquesta producció queda revestit d’un caràcter pervers que va més enllà del de defensora de la institució familiar.
Per al tercer acte, Kratzer ha preparat una d’aquelles idees juganeres que tenen l’acceptació del públic assegurada. La cavalcada de les valquíries és una filmació que comença amb Brünnhilde en helicòpter en una picada d’ull al cèlebre film Apocalypse now, mentre les altres companyes surten a cavall del Teatre Nacional de Munich a la recerca d’herois caiguts pels carrers i parcs de la ciutat davant els ulls atònits de la gent. La filmació acaba amb les dones i els herois a l’escenari convertit en el gran saló del mateix teatre on en lloc de conduir-los a l’eternitat als joves morts, els transformen en uns guerrers del futur.
En aquest saló Wotan executa el càstig a Brünnhilde per haver desobeït les seves ordres després dels seus llargs i emocionants adeus. La roca on ha de dormir la noia fins que un heroi la desperti és un matalàs blanc en un racó del saló. Amb la condemna del pare, la noia s’ha fet humana i sagna. El foc que l’ha d’envoltar és aquí una trista xinxeta de llum. Un anticlímax. Però Kratzer reserva una escena de traca final. En un vídeo apareixen les imatges de l’incendi de la cabana on els germans incestuosos havien passat la seva infància feliç. La càmera es va allunyant per mostrar als autors de la crema, Fricka i el semideu Loge, el mestre del foc. Kratzer ha mostrat l’origen de tot plegat i també ha anunciat el futur. En començar del tercer acte apareix molt breument a la plaça davant del teatre un home de negre amb un nadó. El director d’escena ens acaba de presentar a Hagen que serà l’antagonista de Siegfried.
Fotografia de Monika Rittershaus. Fotografia de Monika Rittershaus
Tota la producció, amb escenografia i vestuari de Rainer Sellmaier, demostra el gran coneixement teatral de Kratzer que fa servir tota mena de trucs, fins i tot els més senzills com el de fer caminar als cantants sense moure’s de lloc per indicar una transició d’escena. La direcció d’actors és en tot moment treballadíssima.
Aquesta Valquíria torna a tenir al baix-baríton Nicholas Brownlee interpretant al Wotan que busca la seva humanitat. El posat una mica despenjat, la manca absoluta d’encarcarament o cerimoniositat en els seus moviments el fan un deu molt proper, molt poc diví. A aquesta presència física l’acompanya una veu que no defalleix mai, una veu potent que enfronta el paper del deu superant la barrera orquestral. I amb una dicció ben clara. La soprano Mina-Liise Värelä debutava el paper de Brünnhilde amb un resultat impecable, sobretot al tercer acte. La seva veu és bonica, plena i ben timbrada la qual va lluir molt al tercer acte.
PUBLICITAT
Tanmateix, la gran revelació d’aquesta Valquíria va ser el tenor suec Joachim Bäckström en el paper de Siegmund, paper que va interpretar amb una entrega total. Amb la seva capacitat vocal i actoral va donar al personatge els molts matisos que el paper reclama. Al costat seu no desmereixia la mezzosoprano Irene Roberts. Incorporava a la seva Sieglinde una credibilitat total amb una veu sense falles. El baix Ain Anger era un eficaç Hunding i la mezzosoprano Ekaterina Gubanova va defensar molt bé el paper d’una altiva Fricka. Les valquíries eren una formació compacta en general.
A la llarga història de l’orquestra de la Bayerische Staatsoper hi ha l’estrena absoluta de La valquíria l’any 1870 i això marca. Així doncs, Vladimir Jurowski, director titular, estava al capdavant d’una formació que porta aquesta obra al seu ADN. La lectura era clara amb molta flexibilitat als tempos.
És d’esperar que quan aquesta primera jornada de L’anell del nibelung arribi a Barcelona la temporada 2027-2028 les valquíries surtin del Liceu i cavalquin Rambla amunt a la recerca d’herois morts en combat.
