La fi d’una era intel·lectual: Edgar Morin i el darrer sospir del ‘Maître à Penser’

El passat 29 de maig d’enguany Edgar Morin va morir a París a l’edat de 104 anys. El seu traspàs és doblement rellevant. De primer perquè desapareix un dels principals referents de la sociologia i de la filosofia de l’Europa sorgida després de la Segona Guerra Mundial, però la seva desaparició també implica la fi d’un llarg període històric de la modernitat en el què la presència dels intel·lectuals definia una part molt rellevant del pensament social i de l’opinió pública.

Probablement ha estat Radio France, entre tots els mitjans de comunicació francesos i internacionals, la que millor ha sabut titular la notícia de la seva mort: «Edgar Morin: avec lui meurt le siècle des intellectuels». Els que tenim una certa edat, i molt especialment els que vàrem fer estudis universitaris a l’acadèmia francesa després de les nostres llicenciatures, hem assistit a l’apogeu de la societat intel·lectual tradicional i a la posterior fase d’esvaïment i dissipació que s’inicià als anys vuitanta amb la desaparició de Jean-Paul Sartre, Roland Barthes i Jean Piaget l’any 1980, Jacques Lacan l’any 1981, Raymond Aron l’any 1983, Michel Foucault el 1984, Simone de Beauvoir l’any 1986 i a Itàlia amb la mort d’Italo Calvino l’any 1985, Eugenio Montale l’any 1981 i Primo Levi l’any 1987.

La mort d’Edgar Morin ha significat la desaparició del darrer dels grans Maître à Penser. En d’altres paraules, els pensadors amb voluntat de ser una consciència crítica de la seva època; creadors d’escoles de pensament o de doctrines socials, filosòfiques i acadèmiques amb una ferma voluntat d’influir i d’orientar la societat del seu moment històric. Només des d’aquesta perspectiva s’entén l’obra i el llegat de Morin, un pensador capaç d’abastar la totalitat de les ciències i de les humanitats i d’oferir-nos una proposta per a comprendre de forma ètica un món i una Europa en transformació i decadència històrica.

Des de l’acadèmia ha representat un proposta enfrontada a l’especialització extrema i a les urgències de les demandes de coneixement que impulsen les institucions universitàries i científiques, el publish or perish de les institucions acadèmiques i editorials actuals. La seva vida i obra són un testimoni de resistència, curiositat insaciable i un rebuig absolut a les fronteres artificials del coneixement. En el sisè volum de la seva colossal obra La Méthode dedicada a l’ Ètica del 2004 ens advertia de que «en sacrificar constantment allò essencial pel que és urgent, acabem oblidant la urgència del que és essencial» .

Nascut a París l’any 1921 com Edgar Nahoum en el sí d’una família jueva sefardita la seva biografia es desenvolupà molt vinculada als grans esdeveniments del segle XX. Tots ells van ser decisius per a la formació del seu pensament. Només podrem interpretar la seva obra si resseguim com Morin analitza i crea pensament a partir de donar resposta als reptes que es plantegen en aquests grans esdeveniments: l’ascens i l’esfondrament del feixisme, l’holocaust, l’estalinisme, la guerra freda, l’hegemonia nord-americana, els processos de descolonització, Europa i la construcció de la seva unitat, la caiguda del comunisme, la globalització i la irrupció de l’economia en el centre de l’esdevenir de la humanitat, la crisi ecològica, la fragmentació del coneixement humà i la consolidació d’un pensament científic sobre especialitzat. Probablement ben pocs pensadors han travessat tantes tempestes històriques mantenint intacte, fins a l’últim sospir, el compromís de qüestionar el destí que compartim.

Sistemes de pensament oberts

Amb dinou anys la Tercera República francesa cau sota l’ocupació alemanya. En aquell moment de crisi i abatiment s’unirà activament a la Resistència. Com a militant clandestí rebrà el pseudònim de Morin que ell mateix escull inspirat en la novel·la La Condició Humana d’André Malraux, guanyadora del Goncourt el 1933, i que tingué tanta influència en el seu període de formació juvenil. Després de la desfeta del feixisme va adoptar el cognom de Morin com a homenatge a aquells anys de lluita i dels caiguts per la llibertat. En el nou sistema polític sorgit de la fi de la guerra s’afilià al Partit Comunista. Després de deu anys fou expulsat per les seves crítiques a l’estalinisme i al pensament dogmàtic. Aquesta experiència serà decisiva tal i com ens ho confessa en el seu llibre Autocritique publicat el 1959. Per a Morin cap sistema de pensament tancat serà acceptable a partir d’aquell moment. En el decurs de la seva vida treballarà sempre amb sistemes de pensament oberts i empàtics sempre del costat de la realitat de la gent sovint contradictòria, però lliure.

Probablement ben pocs pensadors han travessat tantes tempestes històriques mantenint intacte, fins a l’últim sospir, el compromís de qüestionar el destí que compartim.

A les dècades dels cinquanta i dels seixanta incorpora a la seva obra els estudis sobre cultura de masses i la transformació de les produccions culturals provocades pels mèdia en les societats que ell anomena multicultural. Les Stars i sobretot L’Ésprit du temps son les seves obres de referència d’aquells anys. En paraules de Morin: «Les societats modernes són multiculturals. Els centres culturals de diferents tipus són actius: la religió (o religions), l’estat-nació i les tradicions de les humanitats confronten o combinen la seva moral, mites i models tant dins com fora de l’escola. A aquestes diferents cultures, cal afegir-hi la cultura de masses. El mateix individu pot ser cristià a la missa del matí, francès al monument als caiguts, abans d’anar a veure Le Cid al Théâtre National Populaire i llegir France-Soir i Paris Match. La cultura de masses al mateix temps s’integra i i forma part d’una realitat multicultural».

Però el nucli de la seva obra es consolidà a partir del anys setanta amb una proposta descomunal que desenvoluparà en les tres properes dècades: la teoria del pensament complex. A l’obra general titulada El Mètode de sis volums publicats entre 1977 i 2004 ens proposa aplicar el terme de complexitat a l’estudi de les ciències socials i humanes que havia estat desenvolupat prèviament en estudis de la física, la biologia i la informàtica. No es tracta d’un pensament complex como a sinònim de dificultat o de complicació extrema, sinó a partir de la seva arrel etimològica llatina complexus, com allò que ha estat el resultat de teixir elements constitutius heterogenis, però inseparablement associats (Introduction à la pensée complexe).

«El mateix individu pot ser cristià a la missa del matí, francès al monument als caiguts, abans d’anar a veure ‘Le Cid’ al Théâtre National Populaire i llegir ‘France-Soir’ i ‘Paris Match’.»

De forma més precisa Morin ens proposa que la teoria del pensament complex té com a finalitat entendre la realitat com un tot interconnectat. Es rebutja la idea de segmentar les realitat social en parts simples. En comptes d’això, proposa integrar diferents disciplines i assumir una nova perspectiva: acceptar la incertesa i comprendre que tot està relacionat. Per a Morin tota realitat simple observada per un pensament simple és un engany, una falsa percepció donat que «els modes de coneixement simplificadors mutilen més del que expressen les realitats o els fenòmens que descriuen» (Introduction à la pensée complexe). Només un pensament complex que pretén conèixer una realitat necessàriament complexa és la via de coneixement fiable.

Actiu a les xarxes socials

Fins els darrers dies de la seva vida ha estat un intel·lectual actiu i molt present a les xarxes socials (Twitter, preferentment) i als mitjans de comunicació tradicionals i digitals. Per a Morin internet, les xarxes socials i la digitalització són fenòmens ben abastables per la teoria del pensament complex. La seva posició sobre la innovació tecnològica que ha transformat la nostra societat ha estat ambigua, però en cap cas contrària o aferrada a un temps passat imaginat sempre com a un món millor. Però cal contextualitzar la innovació tecnològica i les seves transformacions globals en l’actual procés de crisi generalitzada de la societat dels nostres dies sotmesa a diverses crisis del model social i mediambientals que no sabem resoldre.

En el cas de la transformació digital, per a Morin estem davant una gran oportunitat que ens ofereix aquesta nova eina, però que està generant grans perills. Un bon exemple d’aquesta ambigüitat la trobem a l’entrevista de Mauro Ceruti per al Corriere della Sera publicada el 3 d’agost de 2025 pel diari El Mundo. Morin ens adverteix que el problema és el pensament simple i fragmentat que ens impossibilita donar respostes efectives als grans reptes plantejats per la transformació tecnològica. Per a Morin cal recuperar l’empatia, ser conscients que és necessari impulsar un coneixement apte per a un context complex d’alt risc pel nostre futur i sobretot capaç d’enfocar les transformacions cap les necessitats de les persones. Només aquests tres factors permetran guiar la tecnologia cap a una dimensió social que garanteixi la continuïtat de la humanitat.

Internet ens dona accés a tot el coneixement del món al moment. Però això actualment té un cost. Ens fa mandrosos a l’hora de pensar. En aquest sentit, cal ser conscients que la informació fragmentada no vol dir coneixement. I tampoc la manca de profunditat en el pensament que ens ofereixen les xarxes socials i internet impliquen saviesa individual i col·lectiva. Així doncs el repte actual és enorme. Una proposta final que trobem a l’entrevista: «La barbàrie del pensament està en la simplificació, en la dissociació, en la separació, en la racionalització… en detriment de la complexitat, dels vincles inseparables i també del somni i de la poesia. El pensament ha esdevingut un apèndix del càlcul, quan originalment el càlcul havia de ser un apèndix del pensament. La intel·ligència artificial pot fer por, però jo temo sobretot la intel·ligència humana superficial».

No resignar-se al pensament simplista

El president Emmanuel Macron en el seu Discurs del President de la República en l’Homenatge nacional a Edgar Morin del 3 de juny de 2026 va expressar de forma brillant què ha representat Edgar Morin en el pensament francès i europeu dels darrers anys: «Per a Edgar Morin, això significava entendre per què, després de la caiguda del Mur de Berlín i l’auge de la globalització, el model occidental estava entrant en crisi. En el moment mateix de la seva victòria política i econòmica, s’estava corroint pels seus excessos i èxits. Aquesta era la crisi ecològica que Edgar Morin havia discernit ja el 1972. Era, al cor mateix de la modernitat política, el retorn del fonamentalisme religiós. Era la crisi de l’ordre internacional amb l’aparició de guerres, conflictes i massacres a gran escala. Era, en el moment mateix del triomf del pensament humà a través del progrés material i tecnològic, l’amenaça de la seva esclavització per part de les màquines i la seva colonització pels imperis digitals. Així, fins al final, Edgar Morin va ensenyar a milions de ments arreu del món a no resignar-se mai al pensament simplista. Per a ell, la veritat mai no provenia d’un sol costat, d’un sol dogma. El compromís no podia ser adoctrinament, i el futur estava destinat al caos si hom cedia a la desesperació o a la inacció.»