L’entrada massiva a la ciutat de Ceuta des del Marroc d’un contingent d’unes 80.000 persones a finals de juliol és la demostració de diversos elements que van des de l’esfera més propera (la convivència a la mateixa ciutat autònoma) fins a la més general (les implicacions geopolítiques de la crisi), passant per l’esfera mateixa de la política general a Espanya. Ceuta no és una crisi qualsevol, no és un episodi dramàtic més, comparable als que s’han anat succeint en l’última dècada.

En primer lloc, Ceuta és una crisi humanitària a la qual el govern possiblement no ha sabut respondre amb la contundència i la rapidesa que mereixia (i que mereixien tant els habitants de Ceuta com els milers que van entrar irregularment a la ciutat). S’ha trigat massa a gestionar la situació, possiblement per la manca de previsió, i també per la dificultat d’un territori limitat que veu com hi arriba en un sol dia el mateix nombre de persones que resideixen a la ciutat. Ara bé, com s’ha anat fent més i més evident amb el pas de les setmanes, cal esmentar també com un factor decisiu l’escassa (per no dir nul·la) col·laboració de les autoritats locals. Aquesta manca de col·laboració, o directament obstrucció, per part del govern autonòmic pot ser deguda a dues raons: o bé s’intentava dificultar la supervivència de les persones que havien entrat a la ciutat i malvivien a les platges i als carrers, com una manera de facilitar el seu retorn voluntari al Marroc; o bé, es volia generar una visió de caos i tensar la situació a la ciutat com una manera de projectar la idea de la inoperància del govern central a l’hora de gestionar la crisi. O, potser, a les dues raons.

I aquí s’obre un escenari en què el PP i alguns elements de l’aparell de l’Estat utilitzen la crisi a Ceuta per accelerar la caiguda del govern de coalició, un horitzó que intenten fer realitat des del mateix inici de la legislatura, si no abans.

Davant d’una crisi de les dimensions del que s’ha viscut a Ceuta, amb derivades importants per a la seguretat de l’Estat (tant la física com la política), el principal partit de l’oposició no només no ha fet costat al govern, cosa impensable en les actuals circumstàncies, sinó que ha actuat per aprofitar-se’n i assolir el seu únic objectiu polític: la caiguda de Pedro Sánchez. Per fer-ho, el PP no ha tingut cap problema amb utilitzar el drama de la població de Ceuta (no parlem ja de les persones que hi van entrar irregularment, presentades com a «invasors») a favor seu i contra el govern, entorpint la normalització de la situació a la ciutat, propagant la por a Ceuta i a la resta del país, amb l’ús mentides en totes les esferes al seu abast, des dels mitjans de Ceuta fins a les instàncies polítiques europees, on no ha tingut cap problema a manifestar-se no a favor de Ceuta, sinó directament en contra del govern central.

L’objectiu del PP només és un: fer caure el govern, per a la qual cosa no escatima en mitjans, fins i tot si aquests suposen un risc de trencament de la institucionalitat i un efecte negatiu no ja sobre el govern de Sánchez, sinó sobre Espanya com a actor de l’escena internacional. Tot s’hi val per fer fora Sánchez. Ara bé, el PP no està sol en aquesta empresa. La crisi de Ceuta ha posat en crua evidència la participació activa d’altres instàncies de l’Estat en l’estratègia contra el govern central. Instàncies que han utilitzat la malaptesa del mateix govern (lentitud, enfrontaments interns) per aconseguir la seva renúncia. S’ha fet evident que elements de les forces de seguretat i del poder judicial ajuden en la creació d’una imatge de caos, d’ensulsiada, amb l’objectiu d’accelerar la caiguda de Sánchez. Les accions de l’Audiència Nacional, estranyament coincidents amb alguns discursos de PP i Vox sobre la possibilitat de processar el president per traïció, més la filtració (a un mitjà concret) d’un informe policial sobre la crisi del qual no tenia constància el mateix ministre de l’Interior, evidencien una voluntat de perjudicar el govern, a risc d’empantanegar més la situació a Ceuta i de dificultar la resolució d’una crisi que va molt més enllà de la conjuntura política local.

Perquè el que ha passat a Ceuta té unes evidents derivades geopolítiques, que afecten no ja el rol de Pedro Sánchez, sinó el paper d’Espanya en el món i la seva situació en el que comença a manifestar-se com un punt calent de les tensions globals. La crisi a Ceuta ha posat en evidència (com ja va passar el 2021) l’estratègia del Marroc respecte de les dues ciutats espanyoles a la costa africana. Estratègia que compta amb el suport implícit dels Estats Units de Trump, que tenen en la divisió europea un dels puntals de la seva política exterior. Un objectiu que també comparteix Rússia. I no es pot deixar de destacar que, sota el patrocini estatunidenc, Israel acaba d’establir relacions diplomàtiques plenes amb el Marroc com a culminació d’un apropament que ha suposat la provisió a Rabat d’una ingent ajuda militar i tecnològica. Washington i Tel-Aviv comparteixen avui una posició de confrontació explícita amb el govern d’Espanya.

Més enllà de la conjuntura, la crisi de Ceuta fa evident una cosa, sobretot en contrast amb el Marroc. Espanya no disposa d’una estratègia prou definida i integral en l’esfera global, no sap què vol ser, no hi ha un consens sobre quin ha de ser el nostre paper al món. I és evident que el necessitem. Però no el tindrem mentre el principal partit de l’oposició estigui encegat amb l’únic objectiu de fer caure el govern.