Feia pocs dies havíem vist a la mezzosoprano Helen Charlston al Liceu interpretant el paper de Sesto a Giulio Cesare. Havia estat una de les sorpreses més agradables d’una interpretació de l’òpera de Händel dominada per la morositat musical. La seva actuació al Life Victoria va ser també una sorpresa. En aquest cas, majúscula, amb un programa que d’entrada semblava estrany i inconnex a la primera part, però que va adquirir tot el seu sentit i plenitud a la segona part. Així s’acomiadava aquesta edició del festival que té la voluntat de convertir-se en un cicle que es desenvoluparà durant tot l’any.
Charlston i el pianista Sholto Kynoch van oferir un programa llarg que remetia als gustos molt personals dels intèrprets amb cançons que giraven al voltant de l’amor, la natura i, lògicament, la música. El repertori interpretat anava des de Monteverdi i Bach fins a la contemporània Anna Semple passant per Schubert, Reynaldo Hahn, Maurice Ravel, Gustave Charpentier i Pauline Viardot. Hi va haver dues incursions pianístiques al Frederic Mompou més francès. I dels dos números de cantates de Bach, un d’ells, el de la BWV 106, el van tocar els dos intèrprets a quatre mans en un arranjament de György Kurtag.
PUBLICITAT
Aquest gran ventall de compositors i èpoques tan diferents va posar en relleu la versatilitat de la mezzosoprano i el domini de tot el seu registre, però molt principalment, la seva capacitat d’emocionar un públic al qual encara li esperava una segona part difícil d’oblidar perquè tota la percepció del seu art es va multiplicar. Els Dotze poemes de Justinus Kerner musicats per Robert Schumann van completar un programa dominat per un sentiment que no necessitava la gestualitat.
Helen Charlston i Sholto Kynock, al final del recital ofert al Life Victoria. Fotografia A. Bofill
Els poemes de Kerner, un poeta molt inspirat, descriuen la natura amb molta sensibilitat a la qual s’hi afegeix un aire melangiós que el compositor va saber traslladar a la música de manera impecable. Charlston els va interpretar amb una gran expressivitat, en particular el que potser és el més conegut de la col·lecció, Stille Tränen, i ho va rematar amb un impecable Alte Laute.
Aquesta edició del Life Victoria ha insistit en el fet que el pianista de lied no és un acompanyant i ho ha fet posant en els programes els noms de cantants i pianistes al mateix nivell i per ordre alfabètic. Doncs bé, si calia demostrar que el paper del piano és comparable al de la veu, la interpretació de Kynoch sobretot en aquesta segona part en què Schumann dona molt protagonisme a l’instrument, ho va fer ben palès.
Com és habitual, abans d’aquest recital, van pujar a l’estrada del Sant Pau Reciente Modernista dues músics del programa Life New Artists. Van ser la soprano Maria Bañeras i la pianista Alícia Daufí que van començar amb dues cançons de Pau Casals i el van tancar amb una de les Canciones amatorias d’Enric Granados. Entre les unes i l’altra van interpretar peces d’Henri Duparc, Schumann, Erich Wolfgang Korngold, Hahn, i Benjamin Britten.
A la mateixa tarda hi va haver un altre recital fruit de la col·laboració del Life Victoria amb l’Oxford International Song Festival. El van protagonitzar el tenor Hugo Brady i el pianista Mark Rogers, format un al Royal College of Music i l’altre, a la Royal Academy of Music. Van interpretar peces de Britten, el cicle An die ferne Gelibte de Beethoven, Cinq mélodies popularies grecques de Ravel i dues peces d’Ina Boyle. Els dos intèrprets formen un duet estable i es va notar la compenetració. Tot i la seva joventut van oferir un recital de molta qualitat. Brady té una veu molt bonica, un cant molt elegant i expressiu.
