A l’òpera Tannhäuser de Richard Wagner, al primer acte, un pastoret que cuida un ramat d’ovelles, canta la cançó Frau Holda sobre una llegenda recollida pels germans Grimm la qual ensenya que l’esforç té premi. La lletra que va escriure el compositor alemany no diu ben bé això, però la moral de la faula s’ajusta bé a Katharina Konradi, la soprano que va debutar al Festival de Bayreuth el 2019 justament amb aquella cançó. Hi ha tornat aquest any i, acabades les representacions al festival wagnerià, ha vingut a la Schubertíada de Vilabertran, el 17 d’agost.

No era la primera vegada que la soprano nascuda al Kirguizistan cantava al festival empordanès. Hi va debutar el 2018, hi va tornar el 2019 i ja s’ha anunciat la seva presència en les dues pròximes edicions. La qual cosa demostra: a) que Konradi és un valor segur i a l’alça, b) confirma una de les principals virtuts de la Schubertíada que és la de donar espai a joves promeses que acaben sent grans, i c) la de fidelitzar als artistes any rere any.

La carrera de Konradi no és molt llarga, però sí segura. Vinculada a l’òpera d’Hamburg, el 2017 va cantar a la inauguració de l’Elbphilharmonie, l’impressionant auditori d’aquella ciutat, però abans havia picat pedra a Wiesbaden cantant els papers per a soprano lírica-lleugera com són els de Pamina, Gretel, Susanna, Zerlina o Nanetta. La passada primavera va debutar el paper de Sophie de Der Rosenkavalier a l’Òpera de Munic.

A Vilabertran, juntament amb el pianista Daniel Heide, va oferir un recital que desmentia això de què en el lied tot és drama que acaba malament. Va començar interpretant cinc cançons amables i lleugeres de Gabriel Fauré per anar escalfant. La darrera, Notre amour, acaba dient: “Com tot el que ve del cor, el nostre amor és una cosa eterna”. I quan sonaven les darreres notes, momentàniament, va semblar que la música feia bona aquella eternitat. Aviat, però, intèrprets i públic ens vam adonar que el so no venia d’un cor enamorat. Venia de l’alarma de la sagristia de la canònica que s’havia disparat. Això, en 29 edicions de la Schubertíada no havia passat mai, però sempre hi ha una primera vegada.

Amor i llibertat

Solucionat l’imprevist, el recital va continuar amb cançons de Richard Strauss, Wolfgang Amadeus Mozart i Franz Schubert, cançons que durant el confinament va enregistrar al CD Liebende, també amb Heide al piano. Els de Strauss eren lieder joiosos dedicats als amants, a les bondats de l’amor, com, per exemple, Heimliche Aufforderung (Invitació secreta), una de les quatre cançons que Strauss va oferir a la seva esposa Pauline de Ahna com a regal de noces.

De Mozart va interpretar quatre peces, entre elles, Lied der Freiheit (Cançó de la llibertat) i Die Zufriedenheit (La satisfacció), exaltacions d’una vida lliure i senzilla. Amb Schubert va arribar el patiment amorós, però en aquest cas molt moderat, gens tràgic, com el d’Alinde o An mein Herz (Al meu cor).

Konradi canta amb molta elegància. No li cal teatralitzar massa perquè tot està en l’ús molt ben treballat de la seva veu que passeja per totes les notes sense dificultat. Quan canta Strauss és una cantant straussiana i quan canta Mozart, és mozartiana, però com ella mateixa diu, sent molta afinitat amb els dos compositors perquè tots dos sabien escriure per a soprano lírica-lleugera com és el seu cas.

La curiositat musical porta a Konradi a interpretar també obres poc conegudes i menys interpretades, almenys per aquí. En l’edició de la Schubertíada del 2019, la soprano va estrenar a Espanya una selecció de cançons de l’hongarès György Kurtág. Enguany ho havia de fer amb Cançons jueves de Mieczysław Weinberg (1919-1996), un compositor d’origen jueu nascut a Polònia que va passar la major part de la seva vida adulta a la Unió Soviètica. Molt amic de Xostakóvitx, va ser perseguit per l’estalinisme i posteriorment rehabilitat.

La covid-19 amb les limitacions de moviments que implica va impedir que ella i Heide, que sembla el pianista de capçalera d’aquesta edició, com diu Sílvia Pujalte, les poguessin preparar adequadament. Tot i això en van oferir dues en la tanda de bisos, amb l’afegitó, entre una i altra, de l’alarma que es va tornar a disparar. Van quedar, però, moltes ganes de conèixer més cançons de Weinberg. I ja per a acabar, retorn a Schubert amb la cèlebre Nacht und Träume (Nit i somnis).

Citàvem al començament d’aquesta crònica la fidelització dels artistes que han actuat a la Schubertíada als inicis de la seva carrera i no han trencat el vincle amb Vilabertran quan han triomfat. El cas més ben conegut és el del baríton Matthias Goerne, però també el de Juliane Banse i tants altres. Aquest any, a més de Konradi, han tornat al festival els barítons Andrè Schuen que també hi va debutar el 2018 i Konstantin Krimmel que va participar en la Schubertíada Barcelona el 2019, i repetiran el 2022. El també baríton Samuel Hasselhorn ha tornat amb el Premi Franz Schubert en la categoria de jove talent que atorga l’Associació Franz Schubert Barcelona, organitzadora de la Schubertíada sotan el braç.

La llegenda de Frau Holda és ben veritat. L’esforç, en aquest cas de cantants i organitzadors, té premi. I els espectadors en som beneficiaris.