Una de les propostes del festival Life Victoria que havia despertat més expectació era una obra rara, Diari d’un desaparegut, de Leoš Janáček. Rara, tractant-se d’una partitura de difícil classificació perquè és molt més que un cicle de cançons sense arribar a ser una òpera, però tampoc es pot considerar un oratori. I rara també en el marc del festival en què dominen els recitals de cançons en la seva forma més clàssica. El resultat va superar totes les expectatives gràcies a l’actuació del tenor Nicky Spence i, sobretot, al pianista Julius Drake. Completaven el repartiment la mezzosoprano Helena Ressurreição i les sopranos Mercedes Gancedo, Irene Mas Salom i Mireia Tarragó.

Diari d’un desaparegut el formen vint-i-dues cançons amb textos d’Olef Kalda que expliquen la història de Janík, un pagès temorós de Déu i de la seva mare que perd el senderi per una gitana, Zefka, fins al punt que, després de grans dubtes i turments, ho abandona tot per anar-se’n amb la dona amb qui té un fill. En aquest enamorament gairebé obsessionat i torturat d’un home amb una vida estable per una dona lliure procedent d’un món ben diferent del de Janík, hi batega la situació personal del compositor qui, casat i en edat ben madura, s’havia enamorat bojament de Kamila Stösslová, una dona també casada, 40 anys més jove que ell.

Aquesta obre de Janáček no és freqüent als escenaris, segurament perquè és difícil d’encasellar i per la seva curta durada que fa que normalment s’acompanyi d’alguna òpera breu. Al Liceu es va veure en una versió orquestral que havia fet Gustav Kuhn (avui retirat després de ser acusat d’abús de poder i assetjament sexual), dirigida musicalment per Josep Pons i escènicament per La Fura dels Baus i Jaume Plensa, al costat d’El castell de Barbablava, de Béla Bartók. A Venècia, a La Fenice, se la va acoblar amb La voix humaine, de Francis Poulenc, amb una dramatúrgia en la qual, tot i semblar impossible, el director d’escena Gianmaria Aliverta va inventar un fil que unia les dues històries.

PUBLICITAT

El que es va veure i escoltar per primera vegada a Catalunya, a la sala Domènech i Montaner del Sant Pau Recinte Modernista, va ser el Diari d’un desaparegut en la versió original, la més nua i la més directe de totes, que Janáček va escriure per a tenor, mezzosoprano, tres veus femenines i piano, estrenada oficialment a Brno el 1921. Ben pocs elements escènics (un fons vegetal, un aspecte una mica bromós, una il·luminació treballada i un vestuari casual per a Janik) eren suficients per crear l’atmosfera necessària per emmarcar la torturada història.

Sobre aquesta escenografia mínima el tenor Nicky Spence va desplegar la seva veu dramàtica i ampla, transmissora de tota la paleta d’emocions que viu el personatge. La proximitat feia al públic plenament partícip de les angúnies i el patiment del jove pagès. Al costat de Spence va brillar la mezzosoprano Helena Ressurreição en el paper de Zefka. És un paper curt, però intens, i la cantant el va interpretar amb veu vellutada i la dosi suficient de sensualitat. El trio de dones que actua breument com una mena de cor grec, format per les sopranos Gancedo, Mas Salom i Tarragó, va causar un efecte sorpresa cantant des de la galeria de la sala amb les veus ben conjuntades.

El tenor Nicky Spence i la mezzosoprano Helena Ressurreição interpreten ‘Diari d’un desaparegut’ al Life Victoria. Fotografia d’Elisenda Canals.

Domini pianístic

Tot això, que va estar molt i molt bé, va tenir un element aglutinador de primer ordre que va fer que tot rodés i fluís. Era el pianista Julius Drake, ben conegut i aclamat en el circuit de lied, que va fer una gran demostració de domini pianístic creant les atmosferes sempre canviants de l’obra i acompanyant perfectament la interpretació vocal. Hi ha una cançó en aquesta obra que permet al pianista expressar-se en solitari. És la número 13 i es tracta d’una cançó eròtica, de gran dificultat i molt efectisme, que Drake va interpretar amb una gran intensitat sota un triangle de llum blanca que reforçava el poder de la música. Al final, tots els intèrprets, junts, van oferir una propina que deixava enrere les vicissituds de Janík. Era Muzikanti, una cançó per fer barrila, del mateix compositor moravià sobre uns temes populars.

El següent recital del Life Victoria no es movia d’aquell terreny geogràfic i històric. De fet es titulava Passejant pels boscos de Bohèmia i Moràvia amb cançons del mateix Janáček, d’Antonin Dvórak i de Gustav Mahler, interpretades per la mezzosoprano Marta Infante i el pianista Jorge Robaina. Però com que qui escriu no hi era present, no faré com el crític de The Times que fa pocs dies va fer el seu comentari de la reobertura de l’òpera del Covent Garden de Londres, després de mesos de tancament a causa de la covid, des de casa seva seguint-la per streaming. I no, no és això.

PUBLICITAT

PUBLICITAT

El que sí que puc comentar és el recital que Helena Ressurreição va oferir uns dies abans d’interpretar Diari d’un desaparegut. La cantant portuguesa, que és artista resident de la present edició del Life Victoria, va muntar un programa inspirat en el disc Songs of many lands que Victoria de los Ángeles havia enregistrat amb el pianista Geoffrey Parsons el 1976.

Ressurreição va començar el seu recital amb L’invitation au voyage, d’Henri Duparc, idea, la del viatge, en què se centra aquesta edició del festival. Va seguir el seu passeig musical per nombrosos països amb cançons de Paladilhe, Grieg, Dvorak, Txaikovski, Strauss, Mahler, Hahn, Mompou, Monsalvatge, De Lacerda, Nobre, Guastavino i Bolcom. Ressurreição te una veu bonica, canta bé i ho fa amb molta elegància, però si hi ha una cosa a millorar, és la dicció, cosa que es va fer palesa en un recital amb tants idiomes. Originalment, el pianista que havia d’acompanyar la cantant era James Baillieu, però les restriccions a causa del virus van impedir la seva vinguda a Barcelona. Francisco Poyato, amb qui Ressurreição ha treballat moltes vegades, el va substituir al piano.