El Museu Egipci va néixer el 1962 als Escolapis del carrer de Balmes. L’alumne Jordi Clos Llompart, de 12 anys, cursa el Batxillerat Elemental. El professor d’Història encarrega un treball sobre alguna civilització antiga, que cal triar entre Grècia, Roma i Egipte. Clos escull la tercera opció. L’atreu la terra dels faraons i el misteri de les piràmides: mòmies, tresors, la maledicció de la Vall dels Reis. Recopila dades i més dades. Per aportar versemblança, socarrima les vores de les quartilles com si fossin papirs i oxida les anelles que les subjecten. Convençut que ha fet el millor treball de la seva vida escolar, el lliura al professor. «Recordo que quan li vaig donar, el va agafar amb les puntes dels dits per evitar tacar-se de sutge –la veritat és que tacava– i va exclamar: “Però això què és?”»
La reacció adversa no va minvar la passió egiptològica de l’educand. Quatre anys després, Clos gasta els seus estalvis per adquirir la primera peça de la seva col·lecció als encants dominicals del mercat de Sant Antoni: un lot amb llibres, revistes i fotografies d’expedicions arqueològiques a l’Egipte de principis del segle xx. Ho pagarà a terminis.
Jordi Clos (Barcelona, 1950) ho explica a les seves memòries, Mi querido Nilo: ayer encontré la pirámide perdida i Con la vida en los talones. Infància de postguerra amb un pare perdedor a la Guerra Civil que surt de la presó. Un nen confinat per la pòlio en un pis del Raval. Una mare que lluita perquè el seu fill tiri endavant. L’adolescent Clos supera la seva circumstància: als 15 anys munta una empresa comercial. Avui presideix la cadena Derby Hotels i és el mecenes de la Fundació Arqueològica Clos i del Museu Egipci.
Recordo una visita el 1992 al flamant hotel Claris. Clos atorga tanta importància a les habitacions com a les setanta peces d’arqueologia egípcia que exposa al públic a la primera planta. Aquesta col·lecció, ens diu, creixerà fins a ser un museu. La peça inaugural l’havia comprat el 1969: «Vaig dormir tota la nit aferrat a aquella terracota amb jeroglífics.» Tots els camins condueixen a Egipte: allí coneix el 1975 la seva esposa, Montse Casellas. Amb ella recorrerà el Caixmir i el Tibet. El 1979 fa el seu baptisme de foc aventurer amb un jeep. Sudan, Mali, Costa d’Ivori, Níger, Burkina Faso, Etiòpia, les tribus konso, hamer, surma…
PUBLICITAT
Després de l’adquisició del Palau Vedruna que els comtes de Vedruna van erigir el 1883 a Pau Claris-València, Clos encarrega a l’estudi d’arquitectes Bohigas Martorell i Mackay un hotel que respecti la façana neoclàssica. Bohigas pretén imposar el vidre i minimitzar la construcció original. Clos insisteix que la façana del palau s’ha de conservar. Feliçment, se surt amb la seva.
Primera exposició temporal
El Museu Egipci es fa realitat el 23 de març de 1994 a la rambla de Catalunya. La col·lecció ha crescut: tres-centes peces. Missions arqueològiques amb la Universitat de Barcelona a la recerca dels Faraons Negres sudanesos, restauració de la piràmide de Meidum en col·laboració amb la UPC i la UAB. La primera exposició temporal del Museu Egipci és un èxit: «Tutankamon, imatges d’un tresor sota el desert egipci».
La peça inaugural de la seva col·lecció la va comprar el 1969: «Vaig dormir tota la nit aferrat a aquella terracota amb jeroglífics.»
Feliç conjunció d’empresa privada i mecenatge cultural, l’espai de rambla Catalunya aviat queda petit. L’11 de maig del 2000 el nou Museu Egipci obre les portes al carrer de València, 284: dos mil metres quadrats, mil cent peces distribuïdes en tres plantes, tres aules de formació i una biblioteca amb més de deu mil documents. Assessorat per un equip solvent en el qual destaca la directora Mariàngela Taulé i el conservador Luis M. Gonzálvez, Clos disposa els seus tresors de col·leccionista per compartir amb el públic aquest misteri i despertar vocacions egiptològiques: «Vam traçar un pla molt detallat que preveia on i com s’havia d’exposar cada peça, quin espai havia de quedar entre unes i altres i com el visitant s’havia de desplaçar d’un grup a un altre, sempre en una atmosfera adequada que ressaltés les peces sense danyar-les i creés l’ambient perfecte», explica.
Una visita guiada ho confirma: pot ser sabatina en companyia d’un egiptòleg professional; o nocturna i gastronòmica: ens apuntem a l’estiuenc Banquet Etern, visita amanida amb el receptari de la Terra del Nil i una degustació gastronòmica a la terrassa del museu. O l’exposició inaugurada recentment sobre el Llibre dels Morts: reproducció a mida real del papir d’Ani i setanta peces de la col·lecció Clos per desxifrar els protocols del Més Enllà egipci.
O els tallers perquè els estudiants de Secundària puguin canalitzar la passió que Clos va experimentar aquell 1962 als Escolapis. Campus arqueològic a Palau-solità i Plegamans amb tres jaciments que recreen, respectivament, una necròpoli del 4000 abans de Crist, una tomba de la Dinastia XVIII i la rèplica del sarcòfag de Sennedyem, artesà de la Vall dels Reis que va estar al servei dels faraons Seti I i Ramsès II.
L’estàtua de Ramsès III, el cap d’or del déu Osiris, un reposacaps d’alabastre, les mòmies en caixa de fusta amb el recipient per a les vísceres i un falcó com a herald, el taüt del sacerdot Cnumhotep, el con funerari del cap dels cervesers i dels corrals d’Amon, el cap calcari d’un babuí… cada peça del Museu Egipci és el disc dur d’una vivència personal.
PUBLICITAT
Extorsió als arqueòlegs
De l’exposició inaugural l’any 2000, Clos en recorda aquell noble en pedra de l’Imperi Nou (anys 664-610 aC) que porta una capella diminuta del déu Osiris: «La vam guardar en secret absolut i vam decidir utilitzar-la com a peça simbòlica perquè les autoritats la descobrissin i així es declarés inaugurat el museu», recorda. O aquella batalla de la tribu donga que el va obligar a enfilar-se a un arbre per refugiar-se «quan els trets van substituir les llances»; la relació procel·losa amb els polítics corruptes del Sudan que extorquien els arqueòlegs per finançar amb suborns la seva guerra contra els cristians coptes.
Descobrir el 2007 la tomba inviolada de Sharuna: «Havia viscut l’emoció de la meva primera excavació a Oxirrinc, la majestuositat del descobriment aeri a Sudan, però ara em disposava a obrir en persona una tomba del principi al final». O la simpatia per l’estela de Cleòpatra VII. El 1997 el doctor Jean Yoyotte va identificar l’última reina de la dinastia ptolemaica; i Clos ho va celebrar vint-i-cinc anys després. Datada entre els anys 51 i 30 aC, l’estela de Cleòpatra mostra una figura femenina al capdavant de les deïtats i davant del mateix faraó, la qual cosa certifica la seva categoria de sobirana.
A la biblioteca del museu, joies com la primera edició de Prodromus Coptus sive Aegyptiacus d’Athanasius Kircher, datada el 1636; o la carta manuscrita d’Ippolito Rosellini el 1829 al seu mestre, Jean François Champollion. I la Description de l’Égipte que van compondre els cent seixanta científics i dibuixants que van acompanyar Napoleó a la campanya d’Egipte. Quan Clos va voler adquirir aquella obra monumental d’onze volums de làmines i més de vuit-cents gravats va topar amb l’avarícia d’uns antiquaris que pretenien vendre-li les làmines deslligades del conjunt.
Es va armar de paciència: un dia va rebre una trucada des d’Amsterdam. Li venien tota la Description amb la condició de demostrar que era un client digne de confiar. Després d’un interrogatori per assegurar-se que el llibre no s’esbocinaria i per conèixer la destinació de la peça –una Fundació sense ànim de lucre– el venedor, un ancià devot de Napoleó, va acceptar.
Guardaespatlles d’Alexandre el Gran
El 2022 va ser un any d’aniversaris per a l’egiptologia: el centenari del descobriment de la tomba de Tutankamon per Howard Carter i el bicentenari de la Lettre a Monsieur Dacier en la qual Champollion desxifra els jeroglífics de la pedra Rosetta. Clos va commemorar al Museu Egipci aquell 27 de setembre de 1822, quan Champollion va comunicar al món acadèmic el desxiframent de l’escriptura jeroglífica.
La Fundació Arqueològica feia trenta anys; ho va celebrar amb una exposició de Ptolomeu I: cinquanta peces provinents del descobriment, el 2018, de set blocs del seu temple durant les excavacions al jaciment de Kom el-Ahmar Sharuna amb la Universitat de Tübingen i el Consell Suprem d’Antiguitats d’Egipte. Els seixanta carreus de pedra calcària permeten reconstruir amb impressions en 3D un edifici de seixanta metres de perímetre. Cada bloc compon el retrat del faraó que va ser guardaespatlles d’Alexandre el Gran. L’aventura de Jordi Clos al seu Museu Egipci continua.
