Josep Sala ha escrit un llibre que és una desgràcia de cap a peus, un bunyol de populisme trumpià que funciona a la inversa: en lloc d’inundar el lector del triomfalisme patriòtic, el que practica és el catastrofisme apocalíptic i rebentaire contra quaranta anys de democràcia catalanoespanyola en nom d’una generació martiritzada i sacrificada, la dels que ara tenen 40 anys. Només si us ha passat pel damunt una pandèmia de ràbia, frustració i desengany, i només en el cas que les lesions hagin estat irreversibles i fatals, el llibre pot interessar algú per tal de connectar autocompassivament amb el victimisme de l’autor i sense la menor pretensió de comprendre res però sí, almenys, fer rebequeries sense descans i trobar culpables a tort i a dret (excepte la gran víctima, que és la seva generació X).

Aquest país és una catàstrofe insondable d’acord amb l’anàlisi d’aquest professor d’institut instal·lat fa anys a Noruega. No cal tenir un doctorat per Oxford, com el que té Cayetana Álvarez de Toledo, per desbarrar com ella fa: es pot fer també amb el grau de Ciències Ambientals que va obtenir l’autor a la Universitat de Girona.

Per què en parlo, doncs, d’aquesta llarguíssima fake news, editada pel grup Ara i concebuda per circular entre clics i tuits, tuits i clics escandalosos i llampants? Perquè potser aquest llibre, el seu autor i la seva ressonància en xarxes tenen alguna cosa de símptoma i alhora de toc d’alarma. No és el primer, ni l’últim, llibre que practica la degradació militant del coneixement històric, social i intel·lectual, però la seva temeritat té alguna cosa de símptoma de la tolerància social cap a pràctiques discursives on és irrellevant la solvència, el rigor o el coneixement perquè només importa l’efecte corrosiu, emocional, rabiüt i victimista que persegueix.

PUBLICITAT

I del símptoma, al toc d’alarma: la proliferació d’aquesta mena de toxicitat intel·lectual entronitza el mètode populista de pensar i analitzar la realitat allunyant qualsevol possible comprensió racional del que precisament se suposa que interessa l’autor: la crisi global d’una societat per culpa dels fills de la Transició i les generacions de més de 40 anys: la generació tap.

Deshonestedat analítica

L’assaig com a gènere ja en té d’aquesta mena d’ingredients, i sovint aspira a ser un discurs públic amb voluntat de transformació i intervenció. L’assagista perfecte és l’intrús que, fora de cap especialitat i pel seu propi risc i saber i valer, desvetlla parcel·les de la realitat, crea un punt de vista i disposa d’una mirada que saboteja les complicitats comunes i mira de desfer miratges i malformacions. L’assaig pamfletari comporta una dosi necessària de mala llet i d’insolència, d’impertinència i de simplificació, fins i tot d’arbitrarietat i parcialitat per tal de fer rodar la maquinària d’un text sacsejador.

Donar forma de llibre a un reguitzell d’observacions tuiteres d’aquest nivell només afavoreix el populisme reaccionari i antidemocràtic.

Sense saber–ho, però, aquest és un assaig adscrit a la vella i atrotinada estirp de l’arbitrisme còmic a força d’arrogància perdonavides, superba i frívola. Els arbitristes són els que es varen inventar cap al segle XVIII el populisme intel·lectual que sempre ha tingut la seva clientela i ara en té molta més, com és lògic, perquè hi ha molts més clients des que existeixen les xarxes socials. La seva és una insolvència espectacular, d’autèntic mèrit, barrejada amb una deshonestedat analítica esforçadíssima.

Vist el nivell de temerària incompetència que exhibeix, no m’estranya que trobi interessants personatges com Salvador Sostres o el «filòsof» —no en fa un gra massa?— Jordi Graupera o un bocamoll industriós i proliferant com Bernat Dedéu. El llibre fa passar vergonya aliena per la simplificació esquelètica, la superficialitat fatxendera, l’atreviment de les seves afirmacions i un catastrofisme profundament banalitzador de qualsevol forma de coneixement en qualsevol de les seves variants.

Les xarxes, probablement, estan canviant la manera de fer pensar el món, l’entorn immediat i l’entorn llunyà: generen un simulacre de coneixement persuasiu i amb impacte immediat, on la informació, el saber, les dades i les anàlisis flueixen a una velocitat fantàstica i permeten fer-se una composició de lloc gairebé instantània. Com a forma de l’oci i de la indústria de l’entreteniment, són una glòria i una autèntica festa. El problema comença en creure que aquella banalització instantaneista té res a veure amb el coneixement;

PUBLICITAT

no ho és: és impressionisme analític, parcialitat interpretativa i demonització dels dolents de cadascú. Ara tots tenim a mà l’opinió justa i necessària, oportuna i convenient que ens garanteix el gregarisme de grup en circuit tancat.

Assaig delirant

La realitat, naturalment, va pel seu cantó, mentre nosaltres seguim instal·lats al nostre cercle d’opinió i fabricació de realitat, mentre la distància va creixent i creixent de forma exponencial fins que el resultat pot arribar a ser un assaig delirant com aquest i que no s’hauria d’haver publicat si els estàndards de qualitat dels editors haguessin estat una mica més exigents i menys complaents amb una pretesa conxorxa conspirativoparanoica d’una gerontocràcia que s’ha entestat a arruïnar la vida de dues generacions senceres i va construir el país més mal parit de l’Occident contemporani, és a dir, Espanya, i una miqueta també Catalunya (però Catalunya, no sé com, se salva sempre de les ditades més ofensives).

El llibre fa passar vergonya aliena per la superficialitat fatxendera i un catastrofisme banalitzador de qualsevol forma de coneixement.

Probablement l’ús intensiu i irreflexiu de les xarxes ha generat un sentiment d’impunitat expressiva, declarativa i analítica que abans quedava reservada per a l’àmbit domèstic i privat, per a la xerrada amb els amics, per a desfogar–se sense conseqüències i sense que ningú, l’endemà al matí, tingués en compte res perquè el codi privat garantia la impunitat de l’atac etílic: Pujol és un xoriço, Felipe González un lladre, Espanya una merda, els polítics uns corruptes, els mitjans pura deixalleria. Però donar forma de llibre a un reguitzell d’observacions tuiteres d’aquest nivell i fonamentar–lo sobre aquesta migradesa analítica només afavoreix el populisme reaccionari i antidemocràtic.

Josep Sala i Cullell. Generació Tap. L’herència enverinada dels fills de la Transició, Barcelona: Edicions 62, 2019

Desfogament de xarxa evacuat en paper

Qui malparla sense miraments en aquest llibre no és un socialdemòcrata escandinau, com s’autoidentifica diria que en ple viatge de tripi, sinó el populisme primari que identifica culpables sense remissió en un ventall que abasta tots els partits polítics i tots els governs que hem tingut en quaranta anys a Espanya i a Catalunya, i tothom, i les universitats (fora del grau que va estudiar ell a Girona) i tota la premsa escrita i digital (a excepció, per cert, de la divisió digital patriòtica). Naturalment, com tot bon arbitrista, té el seu cor i és creient de la CUP, a més de disposar d’unes quantes solucions que s’haurien d’aplicar immediatament per resoldre els problemes (les concentra en tres o quatre planes finals de bons desitjos que compartiria el 100 % de la humanitat planetària).

Tinc la impressió que en l’últim mig segle aquest deliri noruec només l’hauria publicat una editorial de guerrilla, marginal, hiperminoritària i rebentaire. Però l’ha publicat un dels grups principals de comunicació del país: aquest és potser el símptoma més alarmant d’una claudicació de la classe intel·lectual al soroll insolvent abans que al coneixement: desfogament de xarxa evacuat en públic i en paper.