Potser per l’oreig sovintejat de l’estranger, potser per un do natural, potser per inconsciència insubornable, Eduardo Mendoza no es va deixar contagiar de la trepidació de la por quan tothom patia pels descosits sortint d’una dictadura i entrant en un laberint completament ignot. Molts segueixen vivint de la fantasia que hi va haver una pissarra amb un mestretites que es deia Alfonso Guerra i que va escriure amb bona lletra i un guix nou de trinca la ruta indeturable cap al triomf socialista de 1982, allà pels volts de 1974 o fins i tot 1972, quan encara només s’havien revoltat contra la vella guàrdia del socialisme exiliat per anar preparant la ruta del contrapoder.
En aquells anys, tocant als seus trenta, les cabòries de Mendoza eren molt més serioses i no estava exactament embogit per l’ofici d’advocat en diverses empreses a Barcelona i a fora de Barcelona, però sí poderosament imantat per la fantasia d’escriure i, particularment, d’escriure novel·les. Havia passat moltes hores llegint Cervantes i llegint Baroja, llegint Tolstoi i llegint Dickens, i també llegint història ben escrita i ben fonamentada, la que feien llavors alguns britànics com Gerald Brenan o Hugh Thomas.
PUBLICITAT
Ell va explicar, en el llibre de Llàtzer Moix Mundo Mendoza, que el primer testimoni d’un microrelat seu devia ser dels sis anys, i tant si és veritat com si no ho és, no hi ha cap mena de dubte de la certesa nativa del talent narratiu de Mendoza, malgrat que costés molt de quallar en una novel·la pròpiament dita, acabada el 1973, acceptada per publicar a Seix Barral el setembre d’aquell mateix any, però no impresa i difosa fins a l’abril de 1975, quan faltaven sis mesos perquè Franco la dinyés, amb Mendoza fora d’Espanya, instal·lat a Nova York com a empleat de Nacions Unides, després d’haver viatjat en diverses etapes i durant mesos per molts països d’Europa (i haver passat l’any 1966 sencer, amb vint-i-pocs anys, en un Londres explosiu i addictiu).
La peripècia és completament anormal en aquells anys, com completament anormal va ser La verdad sobre el caso Savolta. Sembla escrita com si Mendoza ensumés ja la ferum de cadàver sense embalsamar, o embalsamat, de Franco, tant li fa –perquè em sembla que no estava exactament pendent de res d’això o només molt, molt a la distància–, mentre se submergia en la història del primer quart del segle a Barcelona i inventava faules entre la crònica judicial i la crònica negra i rosa i semi-semi, un passat incendiari i contraèpic de pistolers i sacsejades socials i amb anarquistes hiperactius amb poc a veure (o potser sí?) amb la Barcelona de finals dels seixanta i fins a l’any 1973, que és quan ell acaba la novel·la i se’n va a viure a Nova York, tot i que abans li ha deixat el manuscrit a Pere Gimferrer, amic de fa anys i editor a Seix Barral, també responsable de canviar el títol que duia originàriament el manuscrit, Los soldados de Cataluña.
Contraportada de Gimferrer
Salteu-vos la mandra que fa llegir una llarga citació com la que posaré ara, en l’original castellà, perquè és una impecable i impactant definició del que és la novel·la, copiada de la contraportada de la primera edició, amb gran retrat de Mendoza (americana, corbata i bigoti fosc amb una retirada al Lute), i sense cap mena de dubte de la mà de Gimferrer:
«Con todos los alicientes de la novela policíaca –intriga, acción, sorpresa permanente–, esta novela de Eduardo Mendoza recrea la tensión revolucionaria de Barcelona en el período 1917-1919, cuando la capital catalana fue el escenario de choques violentos entre obreros y patronos, al socaire de la Primera Guerra Mundial y sus consecuencias. La ciudad, verdadera protagonista de la obra, rememorada nostálgicamente por Mendoza, se nos presenta como un conglomerado, aparentemente absurdo, de fiestas sociales, vida nocturna y ambientes tabernarios, de bombas y flores, asesinatos y amoríos, locura y aceptación, poblada por individuos que reúnen la más compleja humanidad y el aire de muñecos y caricaturas: un periodista entregado al ideal, un francés aventurero, una gitana desconcertante, un guardaespaldas misógino, un comisario testarudo, un mendigo visionario, y capitanes de empresas, trepadores, confidentes, gentes de circo, mujeres liberadas, cabareteras, etcétera. El humor, la ironía, la riqueza de los matices y las experiencias, la parodia y la sátira, el pastiche de la subtliteratura popular, la recuperación de la tradición narrativa desde la novela bizantina, la picaresca y los libros de caballería hasta el moderno relato detectivesco, convierten esta novela en una tragicomedia inteligente y divertida.»
L’èxit del llibre aquell mateix Sant Jordi de 1975 va ser perfectament descriptible, però la novel·la va començar a rutllar de forma invisible i regular entre lectors perquè el segon Sant Jordi, el de 1976, ja va ser tota una altra cosa i, segons ell, amb persecucions policials dels grisos incloses.
Poques vegades una novel·la propicia una consagració irreversible com sabem ara que va ser i llavors no sabia ningú que ho seria. Les raons són un enigma, però alguns arguments són l’impuls incontenible de la narració, l’experimentació literària continguda, la varietat de registres verbals de l’autor, la impregnació històrica d’un passat físic i sensorial que s’ensumava en els escenaris i els espais múltiples d’una ciutat –des de les festes de la bona societat fins a la indigència material dels prostíbuls, les comissaries i els mateixos habitatges–, tot documentat prèviament per un afany llavors insòlit de dotar de fonamentació històrica i fiable una trama narrativa basada en una informació periodística (l’assassinat real d’un empresari el 1918) que s’obre i es tanca coherentment, malgrat l’aparent desori del mosaic heterogeni de veus, històries, trames i documents.
L’escriptor Eduardo Mendoza fotografiat a Madrid el 18 d’octubre de 1979. Arxiu EFE.
Talent natural
De l’intent de definir el seu humor de llavors (i d’ara) és millor fugir-ne de seguida perquè no és un, sinó un ventall de mètodes i recursos que donen el talent natural, la segregació espontània de bromes, ironies, de vegades sarcasmes lleus i gairebé sempre una pàtina d’absurd d’estirp surrealista que l’acosta als germans Marx, d’altres a la paròdia dels tics lingüístics de grups socials, de vegades a la producció crua de bromes verbals (com tants dels noms dels seus personatges).
El gamberro professional que és Mendoza saboteja fins i tot involuntàriament la solemnitat hipòcrita del poder, que pot perdre la hipocresia i convertir-se directament en autoritarisme violent, moralment i socialment. L’escèptic que somriu defuig com si fos un escut antimíssils l’empastifamenta de la rancúnia o el ressentiment, com si fos exactament la malaltia contrària a l’escepticisme irònic i està temptat d’entendre l’absurd de l’existència com a refugi de la lluminosa intel·ligència compassiva, cervantinament compassiva.
La barreja de respectabilitat formal i de sornegueria de combustió lenta es dona paradoxalment en el subjecte civil, la persona pública, com a forma de sociabilitat que encarna també en el seu estil més intransferiblement propi, allà on deixa anar les ximpleries i paròdies amb la impertorbabilitat irònica d’un estil sense estridència, com a planera transmissió d’una incredulitat còsmica en relació amb les grans abstraccions.
PUBLICITAT
És, Mendoza, un cas heroic d’escriptor que des del primer llibre no ha perdut ni l’estima massiva del públic ni de la crítica, i que ben fàcilment hauria pogut enfilar-se al núvol negroide de la prepotència i podrir-s’hi a dins, com a tants d’altres els passa. Ha estat un superdotat de l’humor temperador de la pretensió, com diria Vázquez Montalbán, bon amic seu, no importa la pretensió de què. El desmenjament fingit i mig desvalgut podria ser l’eina definitiva que tant llueix en detectar el cantó grotesc de la normalitat convencional i fer-lo funcionar narrativament com si no veiés la dimensió grotesca sinó només la normal, completament anormalitzada, és clar.
‘Escritores que no saben escribir’
Al·lèrgic a qualsevol forma de fatuïtat, tolerant amb els decibels histèrics dels altres sense contagiar-se’n, rialler com a cuirassa de protecció civil i atentíssim des del punt de vista de la cortesia, Eduardo Mendoza no es deixarà perdre mai l’oportunitat d’una broma dissuasiva, un joc de paraules, un gir desdramatitzador que despulli de sobte, sense remei i sense sang, la presumpta gravetat del drama, el patetisme i la tragèdia imminent.
El pobre censor que va llegir el manuscrit de la novel·la el setembre de 1973 tenia la raó històrica de la seva part: «Novelón estúpido y confuso, escrito sin pies ni cabeza», a banda de reunir «todo lo típico de las novelas pésimas escritas por escritores que no saben escribir». No cal dir que Mendoza ha repetit molt sovint que és l’única crítica de La verdad sobre el caso Savolta amb la qual se sent plenament identificat.
