L’esclat rosa

Als camps d’extermini nazis els deportats homosexuals portaven un triangle rosa cosit a l’uniforme, i per a les feministes i lesbianes era de color negre. El color de banderes i adhesius fou també el rosa en els nous moviments homosexuals que arrenquen el 1945 i en els posteriors a la Revolta de Stonewall a Nova York el 1969.

A l’Estat espanyol, la sodomia fou despenalitzada en el primer trienni liberal el 1885, i així va continuar fins a la Segona República, amb l’excepció de la dictadura de Primo de Rivera. La dictadura franquista va deixar l’educació i la moral en mans de l’Església catòlica. La primera víctima en va ser Federico García Lorca. Després van venir les pallisses a Miguel de Molina que va haver d’emigrar a l’Argentina, on va esdevenir un cantant de gran èxit.

El franquisme sempre va perseguir els homes homosexuals i les més visibles, les dones que ara anomenem transsexuals. En canvi, hi ha molt pocs expedients judicials contra lesbianes. En aquells temps qui donava sentit a la sexualitat eren els homes, és a dir, patriarcat, masclisme i heterosexisme. Si dos homes adults vivien junts podien ser denunciats, fins i tot pel veïnat o la família; en canvi, dues dones podien ballar juntes a la festa major i no passava res. No tenim dades per a quantificar el nombre de persones que van passar per la presó atesa l’actual Llei de Protecció de Dades. En alguns casos en què s’han pogut contrastar els expedients de la Ciutat de la Justícia, no sempre queda clara la descripció policial: si es tractava d’un home o d’una dona transsexual. Les lesbianes foren força invisibles, ja que llavors era inimaginable què podien fer dues dones al llit.

El franquisme va utilitzar dues lleis, la de «Vagos y Maleantes», que el 1954 va introduir els actes homosexuals i, posteriorment, el 1970, es va promulgar la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social. La censura va impedir que els mitjans de comunicació expliquessin els Informes Kinsey, l’estudi d’Evelyn Hooker que va motivar la desclassificació de l’homosexualitat com a malaltia el 1973 per part de l’Associació Nord-americana de Psiquiatria, avenços dels quals aquí no ens vam assabentar, però que arreu van tenir un efecte dominó. El 1960 l’homosexualitat ja era legal a Bèlgica, Suècia i Suïssa.

Consideració de malaltia

Durant els anys en què la sodomia fou despenalitzada (per primer cop amb José Bonaparte), la societat va considerar aquesta conducta sobretot una malaltia, fins i tot contagiosa… Potser la víctima més antiga registrada fou la dona transsexual Margarida Borràs, executada a València el segle XV i ara honorada amb un mural al lloc on va ser penjada. Parlem del pitjor dels insults, vergonyes i befes. Encara avui les injúries homòfobes són presents al llenguatge popular.

Durant els anys en què la sodomia va ser despenalitzada la societat considerava aquesta conducta una malaltia, fins i tot contagiosa…

El 1970, quan es va promulgar la Llei de Perillositat Social, dues persones a Barcelona van fundar l’MELH (Movimiento Español de Liberación Homosexual). Parlem d’Armand de Fluvià i de Mir Bellgai. Aquest grup clandestí va tenir dues agrupacions més, a Bilbao i a Madrid. Fins al 1975 l’MELH va editar un butlletí que era enviat al nombre creixent de simpatitzants des de París. La intervenció del ministre d’Exteriors López Rodó i del ministre francès d’Interior interceptà un d’aquests enviaments del butlletí, així que va ser necessari fer-ho des de Suècia. La dictadura n’estava assabentada, però no va succeir res a les persones receptores d’aquest butlletí.

Fins a la mort del dictador, l’MELH es va nodrir de la discreta revista francesa Arcadie i del grup Gay Marxist del Regne Unit, segons consta en la correspondència que hi va mantenir Eliseo Picó. El 1975, amb la mort del dictador, l’MELH va esdevenir el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). El document fonamental del FAGC va ser el Manifest que, amb una metodologia influïda pel pensament d’Althusser, criticava tots els aparells de l’Estat que imposen la ideologia judeocristiana. Avui dia, totes les reivindicacions de la taula unitària de la Coordinadora de Fronts d’Alliberament Homosexual (COOFLHE), es poden donar per assolides, inclòs el matrimoni i l’adopció de menors, així com els drets de les persones transsexuals. Aquest programa va incloure les principals reclamacions del moviment feminista i va obrir les portes al moviment que avui anomenem LGTBIQ.

Òbviament, la primera reclamació fou la derogació de la Llei de Perillositat Social i una amnistia total, perquè els presos polítics van sortir de la presó abans del 15 de juny de 1977 però no pas els homosexuals ni els transsexuals. Tot i aquesta exigència legal evident, l’objectiu central del FAGC era dissoldre la idea de l’homosexualitat com a malaltia. A la primera aparició a TVE, al programa De bat a bat en català el 31 de maig de 1978 (només pel circuit Catalunya-Balears), el debat es va centrar en si érem o no malalts. Ens van donar la raó professionals de la medicina, però quedava un immens camí per fer.

Barcelona transgressora

La Transició va tenir dos models diferents, a Madrid, La movida, i a Barcelona on, potser, la disbauxa de les jornades llibertàries al Parc Güell va donar una mirada molt transgressora. Fins i tot l’alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván, que provenia del PSP va qualificar l’homosexualitat de malaltia. Res a veure amb la Barcelona que bullia amb espectacles protagonitzats per Lindsay Kemp, Roba Estesa, Pavlosky, Loles León, obres de teatre com Rebel Delirium i locals de referència com el Jazz Colón o el Saló Diana. A la Rambla hi podíem trobar l’artista divertit i provocador Ocaña, acompanyat pel dibuixant Nazario, a qui va immortalitzar la pel·lícula de Ventura Pons, Ocaña, retrat interminent (1979), tot un mirall d’aquells anys.

Manifestació del Dia Internacional de l’Orgull LGBT de l’any 1982. Fotografia de Diango. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Als cinemes ja s’hi projectaven les pel·lícules que incidien en la temàtica homosexual, com les d’Eloy de la Iglesia, Vicente Aranda, la mexicana El lugar sin límites, o Me siento extraña, on Rocío Dúrcal i Bárbara Rey protagonitzen un idil·li lèsbic. Van ser els anys de Village People i Grace amb La vie en rose.

Pedrolo, el 1970, havia esquivat la censura amb ‘Un amor fora ciutat’ i el 1975 apareix ‘Te deix amor la mar com a penyora’ de Carme Riera.

L’aparició del FAGC va provocar un esclat social, perquè la paraula gai no era coneguda en el sentit d’homosexual que s’accepta i reivindica els seus drets, tal com deia Armand de Fluvià. Va centrar articles de premsa, ràdios, reportatges i es va estendre ràpidament, almenys a les grans ciutats i, en principi, tímidament a televisió. D’alguna manera l’eclosió de la reivindicació gai va qüestionar tota la sexualitat tradicional i vinga a explicar els Informes Kinsey arreu! Molta gent es va interessar pels tabús heretats de la dictadura.

Com a exemple curiós, el 1978 a la UAB van tenir lloc unes jornades sobre sexualitat i el FAGC va obtenir un lloc al programa. Eliseo Picó i jo mateix en vam ser els ponents. Eliseo va explicar els components de l’esperma i en va dir que és nutritiu. El més xocant va ser quan vam ensenyar com es fa una fel·lació, tot fent com quan diem sí, abaixant el cap. Vam demanar-ho als joves assistents –que omplien l’aula de gom a gom– i tothom va fer l’exercici.

La primera manifestació a la Rambla

El diumenge 26 de juny de 1977 es va celebrar la primera manifestació. Va ser a la Rambla i es va comunicar al Govern civil, que no va dir res. Començava la reclamació per a derogar la Llei de Perillositat Social i aconseguir l’amnistia total. Hi van participar unes 4.000 o 5.000 persones, entre homosexuals, transsexuals i gent de progrés. La policia va intervenir repartint cops de porra a l’alçada de la Virreina i la manifestació fou dissolta. Empar Pineda i la fotògrafa Colita recorden que van entrar en tromba a l’església de Betlem. Aquesta manifestació sense precedents va ser portada a la premsa d’aquí i també a Le Monde. El desembre es va celebrar un míting massiu al cinema Niza i una segona manifestació, aquesta vegada sense intervenció policial. D’aquell míting Maria Giralt en va obtenir una llista de dones lesbianes que havien contactat amb el FAGC i poc després va néixer el Col·lectiu de Lesbianes del FAGC.

En aquells anys ja existien bars de trobada gai (a la zona del carrer Còdols) i un per a lesbianes, el Daniel’s. De forma discreta, les lesbianes ja havien fet dels banys Orientals de la Barceloneta un punt de relacions, i els gais, els banys de Sant Sebastià. La literatura també va acompanyar aquesta revolta. Pedrolo, el 1970, havia esquivat la censura amb Un amor fora ciutat i el 1975 apareix Te deix amor la mar com a penyora de Carme Riera, i el 1976, El beso de la mujer araña de Manuel Puig. Revistes com Ozono i Ajoblanco feia temps que donaven suport a les sexualitats fora de la norma. És a dir, va surar un esclat inesperat tot qüestionant els rols sexuals imperants.

Les dones transsexuals són les que van patir més maltractaments al llarg de la dictadura i en aquelles manifestacions van ser les més combatives, acaparant les portades de la premsa. Aquest fet imprevist va generar un cert debat respecte a la imatge del col·lectiu gai i lèsbic. El 1978, a primera línia de la manifestació, hi van participar tota mena de persones, en coherència amb el Manifest del FAGC.

1978, primera victòria

Aquest esclat va generar un canvi cultural que, a més, anava acompanyat pel moviment pendular de la societat, encuriosida per tot el que havia prohibit el nacionalcatolicisme de la dictadura. La premsa es va posicionar clarament al costat del FAGC, així com moltes personalitats que ens van donar suport. Els aires de fer una revolta, més enllà de la Transició, van tensar molt tota mena d’entitats i partits polítics que s’anaven trencant en unes i altres tendències. El 1978 marxen del FAGC el Col·lectiu de Lesbianes per tal d’apropar-se al feminisme, com reclamava Gretel Ammann, i també marxen els companys que van formar la radical Coordinadora de Col·lectius d’Alliberament Gai (CCAG), encapçalada per Luis Cabezas.

Cal esmentar altres entitats gais d’aquells anys, la cristiana Dignitat i l’institut Lambda, fundat pel FAGC el 1976 a fi d’acollir i donar serveis a persones amb dubtes o dificultats d’autoacceptació. Enguany el Casal Lambda compleix el seu 50 aniversari. Ha realitzat una admirable tasca de visibilitat i serveis tot organitzant nombroses activitats culturals i de documentació.

Aquell 1978 es van viure les primeres manifestacions gais a Madrid, Bilbao i Sevilla. L’onada del naixent moviment va arribar als partits polítics parlamentaris (EE, PSC-PSOE i PSUC), els extraparlamentaris ja hi donaven suport feia temps (LCR i MCC). La manifestació de Barcelona va ser prohibida pel Govern Civil i sense entesa de protesta entre CCAG i FAGC. Membres del FAGC vàrem realitzar una tancada amb vaga de fam a la parròquia de Sant Miquel del Port de la Barceloneta a fi de cridar l’atenció. Finalment, i després d’un massiu festival el 16 de desembre al Palau d’Esports, el 26 de desembre d’aquell any el Govern de la UCD va reformar la Llei de Perillositat Social, excloent-ne homosexuals i transsexuals.

L’esclat rosa havia començat a transformar la sexualitat de tota la societat.