Die Liebe der Danae (L’amor de Danae), la penúltima òpera de Richard Strauss no és una obra gens fàcil de representar. Planteja moltes dificultats per posar-la en escena i necessita un trio de veus de primeríssim ordre perquè funcioni. L’Òpera de Múnic ha aconseguit presentar una producció en què tot rutlla. Ho ha fet amb Claus Guth que firma una direcció escènica sense falles, amb els cantants Christopher Maltman, Malin Bystsröm i Andreas Schager, i, naturalment, amb la Bayerisches Staatsorchester, la formació que té ben interioritzada la música de Strauss, tot sota la direcció de Sebastian Weigle.

Les dificultats d’aquesta òpera ja van començar amb la seva creació. Strauss la va començar el 1937 quan encara tenia entre mans Daphne. El llibret, basat en un sketch d’Hugo von Hofmannsthal, era de Joseph Gregor de qui Strauss no estava gaire content, cosa que va fer que diverses mans, o plomes, fessin retocs.  Finalment, la va poder acabar el 1940, però la guerra també va destarotar els plans per l’estrena que no es va fer fins al 1952, a Salzburg. El compositor havia mort el 1949.

L’amor de Danae explica un episodi de la mitologia molt retocat i amb clau de comèdia. Tanmateix, el final, de còmic no en té res. El rei Pòl·lux s’ha arruïnat i els creditors reclamen el que és seu. El monarca té una solució, casar a la filla Danae, que somia pluges d’or, amb algú molt acabalat. Envia emissaris amb un retrat de la noia. La imatge fa un gran efecte en algú que ja s’imagina que aquella serà la millor aventura amorosa de la seva vida, i n’ha tingut moltes! Aquest algú és Júpiter, el primer dels déus, i com a tal té molts poders. Ha fet d’un pobre traginer amb rucs amunt i avall, el rei Mides, el que convertia en or tot el que tocava, amb la condició, però, que quan li convingui, el déu adoptarà el seu físic. I això és el que passa. Per evitar que l’esposa Juno descobreixi la darrera aventura del marit, Júpiter pretén que Mides es faci passar davant de la noia per un enviat seu i que a l’hora de la veritat serà ell qui la seduirà.

PUBLICITAT
Advertisement

Però tot es torça, perquè el rei Mides en veure la noia se n’enamora i a la nit nupcial, abans que hi hagi el canvi de personatges, el rei i la noia es toquen i ella es converteix en or. Aquí acaba la comèdia i comença la part seriosa de la història perquè ella, que s’ha enamorat de Mides, té la possibilitat d’escollir entre el destí diví fet d’or i de riqueses que li ofereix Júpiter i l’humà que li pot donar el traginer, estat al qual ha tornat, i que no és altra cosa que una vida de pobresa. Danae que s’ha adonat que l’or no és més que una cosa freda i insensible, “metall sense vida”, diu, descobreix la independència, és a dir, pot triar. I tria el que li dicta el cor. Per la seva banda, Júpiter s’ha enamorat de debò. Per primera vegada és rebutjat i, cosa estranya, acaba assumint-ho. Comença així el capvespre d’aquest déu.

 

Escena del segon acte de 'Die Liebe der Danae'. amb Maltman (Júpiter) a la dreta. Foto Monika Rittershaus

Escena del segon acte de ‘Die Liebe der Danae’. amb Maltman (Júpiter) a la dreta. Foto Monika Rittershaus

 

Guth i l’escenògraf Michael Levine han ideat un mateix espai per als tres actes, sempre amb una enorme vidriera al fons que va de banda a banda la qual permet la projecció d’imatges al darrere. El primer és la planta d’un gratacel d’una metròpoli. El segon és la cambra nupcial amb un monumental llit daurat. Al tercer la sala s’ha convertit en un espai trinxat que sembra un refugi per a sensesostre.

En la posada en escena la Danae aviciada i frívola que somia amb l’or no està gens lluny de moltes adolescents d’ara, preocupades per la seva imatge i pels like a les xarxes. El pare apareix com un Donald Trump amb la tofa de cabells, la laca i l’estrany color. No falta la corbata vermella sobre una panxa considerable i una gesticulació exagerada. També es veu l’arribada d’un avió daurat. Les quatre conquestes de Júpiter que el segueixen arreu com si fossin unes groupies, Semele, Europa, Alkmene i Leda, són una versió passada de rosca de les protagonistes de la sèrie Sexe a Nova York. Tanmateix, la concessió a despertar el riure del públic Guth la controla molt bé. Mai el fa durar massa perquè sap que tot i ser considerada una comèdia, L’amor de Danae és cosa seria. S’ha de destacar l’excel·lent moviment escènic en què no falta cap detall.

L’òpera reclama una soprano i un baríton dramàtics, i un tenor heroic per als quals Strauss va escriure unes parts de molta dificultat. A Múnic hi eren tots tres. Malin Byström, era una Danae que en semblaven dues de ben diferents, la noia amb el cap ple de pardals del començament, i la dona capaç de rebutjar la vida regalada que li donarà l’or per una que de segur serà ben difícil. La partitura li reserva una bona colla d’aguts que va superar sense dificultat demostrant sempre una gran musicalitat.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

Andreas Schager és el heldentenor dels nostres dies com demostra any rere any amb una acumulació de papers wagnerians al Festival de Bayreuth. La partitura d’aquesta òpera també li reserva moltes dificultats, sobretot al segon acte en què va demostrar que sí, que té una extraordinària potència vocal (a vegades un xic massa), però que també sap amorosir-la i fer-la molt lírica.

El tercer gran paper de L’amor de Danae és el de Júpiter i a Múnic hi havia Christopher Maltman per interpretar-lo. És un baríton de veu molt bonica que es troba en un moment excel·lent de la seva carrera. La seva transició vocal del déu poderós i molt fatxenda a la d’una divinitat crepuscular que descobreix que el seu poder ja no és absolut i reflexiona sobre aquesta pèrdua l’apropava al personatge wagnerià de Wotan, un paper que ha incorporat al seu repertori. En aquesta producció, al tercer acte fins i tot en tenia l’aspecte amb un abric llarg que li tapava la cara i un bastó com si fos la llança d’aquell déu.

Els intèrprets dels papers secundaris també eren tots de gran nivell com Ya-Chung Huang (Merkur), Vincent Wolfsteiner (Pòl·lux), Erika Baikoff (Xanthe) i Sarah Dufresne, Evgeniya Sotnikova, Emily Sierra i Avery Amereau en el de les quatre enamorades de Júpiter.

A la partitura de L’amor de Danae hi ha de tot perquè és força irregular, des de períodes massa llepats i autocitacions a moments extraordinaris com és el cas del tercer acte, curiosament quan el llibret és més fluix i d’una redacció més desencertada. L’òpera té molts colors orquestrals, des de l’ús de flauta, glockenspiel, celesta i piano per acompanyar la pluja d’or, fins als moments de gran intensitat dramàtica quan brilla el metall. Weigle comandava l’orquestra fent que ressaltessin tots els colors straussians de la partitura. El cor de l’òpera bàvara també va estar a gran altura.

Si l’obra pren un to crepuscular, de capvespre, els vídeos que es projectaven a la pantalla gegant darrere de la vidriera també reflectien l’horabaixa. Si al primer acte es veien uns gratacels i al segon una densa cortina de fum negre tapava els edificis, al tercer apareixien imatges de Múnic bombardejada durant la guerra alternades amb unes de Strauss, passejant pel jardí de casa seva a Garmisch. També eren capvespres.

 


Òpera vista el 22 de juliol al Teatre Nacional dins del Festival de l’Òpera de Múnic.