Quan surti a la llum aquest article, és possible que ja sapiguem qui governarà a Espanya, si el bloc de l’esquerra o el de la dreta. Imaginem que el PP guanya i ha de governar amb Vox, que ha obtingut bons resultats electorals. Passats uns dies, des de la constitució del Govern presidit per Alberto Núñez Feijóo, un representant de Vox és nomenat nou ministre de Cultura. Imaginem que una de les seves primeres actuacions com a ministre de Cultura és fer públic que no es renovaran una sèrie de convenis i ajuts econòmics signats a productores, artistes, fundacions culturals i professionals del sector, argumentant que és necessari reduir despeses, que assumeixen altres prioritats culturals i que s’inicia un procés de reflexió dirigit als espanyols perquè s’adonin que en l’anterior etapa la cultura a Espanya tenia un marcat biaix ideològic que ha de ser modificat.
Encara que es tracti d’una ficció, ja que no puc preveure què passarà en els pròxims mesos, es basa en actuacions que han iniciat PP i Vox des que governen junts a diferents comunitats i municipis. Per a moltes persones, aquest tipus d’actuacions són un acte clar de censura; no obstant això, si mirem amb atenció la suspensió de l’obra Orlando, de Virginia Woolf, per part de la regidoria de Cultura de Valdemorillo (Madrid), la retirada de la projecció de la pel·lícula Lightyear de la seva programació del cinema d’estiu perquè inclou un petó entre dos personatges femenins, la retirada de l’obra Muero porque no muero de Paco Becerra de la programació dels Teatres del Canal, que va recolzar Gonzalo Babé, portaveu a la Comissió de Cultura durant la passada legislatura, considerant-la «una obra tan nociva com esperpèntica», veiem que hi ha alguna cosa més que posar en marxa mecanismes polítics per censurar i evitar que la gent pugui veure, escoltar o llegir obres que, de totes maneres, podrà fer-ho en altres llocs o formes de distribució i exhibició.
La forma de combatre aquest futur imperfecte que pot arribar és qüestionar públicament la guerra cultural que vol traçar Vox per complir els seus objectius.
El que s’observa no és tant un procés de censura sistemàtica amb voluntat de tancar el pas a la creació de les obres i els autors que traspassen el llindar de tolerància moral de Vox o el PP, sinó un esforç per propagar i fer propaganda de les bases en les quals s’assentarà la guerra cultural que volen lliurar a l’esquerra, després d’anys de sentir que els seus valors han estat desplaçats. Mai com ara, no s’ha vist una guerra cultural amb tanta claredat i tensió de la dreta contra l’esquerra, gràcies a la capacitat de Vox d’arrossegar el PP cap a les seves posicions.
El control del poder
La guerra cultural iniciada per Vox persegueix un objectiu: aconseguir posar fi als excessos socials produïts per l’adoctrinament dels ciutadans des dels mitjans de comunicació, les institucions culturals com el Museu Reina Sofia, les companyies teatrals o les ONG per traslladar les creences i les mentides de l’esquerra. El que buscarà el Ministeri de Cultura dirigit per Vox, seguint la ficció, serà donar cobertura, a partir d’actuacions polítiques, a la política de polarització per guanyar influència. Aquesta manera d’operar ja l’hem vist als Estats Units, on la guerra cultural no tracta tant de definir o reconduir la societat als valors de republicans o demòcrates, sinó d’obtenir l’hegemonia política i, amb això, el control de poder.
Al llarg de la història, la confrontació entre faccions que lluiten pel poder sempre ha utilitzat els artistes per convertir-los en ambaixadors ideològics o per donar exemple públic al seu poble obligant-los a exiliar-se. La guerra cultural que ens proposa Vox, a la qual el PP podria veure’s obligat a participar, a conseqüència de dependre políticament del suport de Vox, busca convertir el sector de la cultura com a exemple de l’Espanya construïda des de l’esquerra, que ha de ser reorientada, anul·lada o modificada. La censura a espectacles o autors no pretén encoratjar un debat moral, ètic o estètic sobre les obres que, per altra banda, qualsevol pot tenir al seu abast, veure-les en altres països, a través d’altres mitjans de comunicació o en ajuntaments i comunitats autònomes no controlades per Vox o el PP, sinó visibilitzar que els projectes polítics busquen la recuperació d’espai social i mediàtic per poder créixer.
El perill que conté que un ministre de Cultura arribi a la conclusió de creure que cal activar i estimular la guerra cultural des de la institució, és utilitzar la cultura de la cancel·lació. La cultura de la censura permet que una institució pública pugui canviar un text, eliminar una escena, desprogramar l’obra que s’havia d’estrenar o simplement no finançar-la encara que compleixi tots els requisits per a fer-ho. La forma per combatre aquest futur imperfecte que es pot arribar a produir després de les eleccions o en els pròxims anys, és qüestionar públicament la guerra cultural que vol traçar Vox per complir els seus objectius. En tota guerra hi ha d’haver víctimes entre la població i destrucció al front i a la rereguarda de l’enemic. La qüestió és denunciar qualsevol mena de censura; però la clau és demostrar que aquesta censura no busca callar veus o castigar simplement els artistes, sinó que persegueix crear les bases psicològiques perquè els ciutadans creguin que una sèrie de valors com la tolerància, la diversitat i la llibertat d’expressió estan en mans d’una esquerra que ha anat dominant la seva voluntat i de la qual ara han de ser alliberats.




























































































