En el número d’aquesta revista corresponent al mes d’abril, llegeixo amb sorpresa i satisfacció un extracte de l’informe que el professor Jordi Llovet va enviar al Departament de Cultura el maig de 2017, a comanda meva, i que, quatre consellers més tard, segueix dormint el son dels justos en alguna prestatgeria del Palau Marc, a la rambla de Santa Mònica.
En la seva reflexió, el catedràtic emèrit de la UB plantejava una estratègia per impulsar l’ensenyament de la literatura i de la música a les escoles i a tot el país, convençut com estava que només l’educació, especialment si no és vulgar ensinistrament, ens pot fer esdevenir ciutadans realment lliures. Perquè tots som al fang, però alguns miren les estrelles, degué aprendre en algun moment el traductor de Baudelaire i de Voltaire gràcies a Òscar Wilde. I així ho ha procurat transmetre en el transcurs de tota la seva carrera als seus alumnes i conciutadans.
Jordi Llovet, com Ernest Lluch, Javier Solana o Victòria Camps, per citar només alguns dels polítics i acadèmics més brillants de la seva generació, formen part d’aquella munió d’homes i dones moderns que, malgrat tots els malgrats que es vulgui, no s’han desenganyat mai del tot de la idea de progrés llegada pels il·lustrats i que un dia Immanuel Kant va encarnar amb el seu conegut Sapere Aude horacià. Homes i dones lliures són aquells que fiant-ho tot només a l’ús de la raó, dediquen la seva vida al perfeccionament humà, a trencar les cadenes que els lliguen a la superstició, la ignorància i els prejudicis, per esdevenir immunes a la manipulació dels poderosos i fer progressar materialment i espiritualment la seva espècie.
A banda de l’interès intacte que cinc anys més tard conserva l’Informe Llovet, el que m’interessa ressaltar en aquest article és la incapacitat crònica dels governs, siguin del signe que siguin, de fer-se seva l’acció i la reflexió dels seus predecessors. Vuit lleis educatives a Espanya des de 1980, gairebé totes recorregudes per l’oposició de torn davant del Tribunal Constitucional, o les contínues modificacions en lleis vertebradores de la societat com són les d’urbanisme o d’habitatge, confirmen que en general la vanitat, el sectarisme o directament la por són a l’origen de bona part de les decisions polítiques que es prenen, a sobre apel·lant sovint al sentit d’Estat o retraient-ne la falta als adversaris.
PUBLICITAT
Marcar perfil propi
A Espanya no es coneix ministre d’Educació que no hagi volgut tenir la pròpia llei educativa, i seria ben insòlit que quan arribés un conseller o un ministre a una cartera determinada el primer que comprometés fos la continuïtat institucional amb les decisions dels qui l’han precedit. Com li recordava sarcàsticament Sir Humphrey al seu entranyable ministre poruc, el primer que s’ha de fer quan s’arriba a un nou càrrec és marcar perfil propi i distingir-te dels rivals, especialment si són del teu mateix partit. Sembla com si, enlluernats per la tragèdia de Sísif, l’únic element motivador per al comú dels mortals fos fer girar la roda de l’etern recomençar.
Tots som al fang, però alguns miren les estrelles, i així ho ha procurat transmetre Jordi Llovet als seus alumnes i conciutadans.
En general, a més, fa la impressió que per a molts governants el món comença el dia que s’estrenen en el càrrec. La conseqüència d’aquesta estratègia de vol gallinaci, a banda de la cronificació de la inseguretat jurídica que inevitablement comporten els canvis continus en les lleis i els seus desplegaments reglamentaris és la inoperància, el descrèdit i la pèrdua permanent d’oportunitats de progrés per al conjunt de la societat.
Com a conseller de Cultura, a més d’aquest informe sobre el foment de la literatura i la música, amb l’equip de la Conselleria i concretament des de l’ICEC vam deixar dissenyades un munt d’iniciatives que els canvis de titular han anat desdibuixant implacablement. Així, només a tall d’exemple, d’acord amb tot el sector de llibre, en el bienni 2016-2017 vam impulsar un pla per al foment de l’hàbit de la lectura. En la seva redacció hi van participar des dels autors, traductors i il·lustradors fins als editors i llibreters.
Iniciativa bufada pel Govern Torra
La campanya «Tens 6 anys, tria un llibre» forma part d’aquella reflexió estratègica. Amb tot, no em consta que cap dels governs que s’han anat succeint s’hagi fet seu aquell pla i encara menys que n’hagi desplegat alguna de les seves millors iniciatives. També en aquell bienni es va crear la figura de l’ambaixador cultural, una institució molt estesa a molts països del món i que consisteix a aprofitar-se de la reputació que pugui tenir algun artista o intel·lectual a escala internacional per a promocionar i representar també la marca nacional, en concret associant-la a valors cívics i culturals. El primer i l’únic ambaixador nomenat va ser el mestre Savall.
L’aleshores president Carles Puigdemont va lliurar-li una bonica escultura commemorativa de l’encàrrec, obra de Jordi Alcaraz, que significativament es deia «el bufador». Certament, tant aquella iniciativa com la reivindicació de destinar almenys el 2 % del pressupost de la Generalitat a les polítiques culturals han estat ben bufades pel Govern Torra. Això sí, acostumats com estem a les declaracions grandiloqüents, el 22 de setembre de 2020 el Govern de Catalunya va declarar solemnement la cultura com a bé essencial, un reconeixement tan important com difícil d’encarnar en res concret, com les restriccions per fer front a la pandèmia s’han afanyat a posar en evidència.
Si una iniciativa la comença l’equip dels blaus, quan entren els vermells es desactiva, es desaccelera o directament s’arxiva.
Similar fortuna van tenir altres projectes de la meva etapa com a conseller de Territori (2013-2016). Penso en l’expedient per a la creació de l’Agència Catalana del Medi Ambient, un organisme que havia d’aglutinar agències sectorials com l’Agència catalana de l’aigua, l’Agència catalana de residus, l’institut cartogràfic i geològic de Catalunya o el Servei Meteorològic, entre d’altres, o el tortuós camí de lleis com la de la mitigació i adaptació al Canvi Climàtic o la de foment de l’arquitectura. Si una iniciativa la comença l’equip dels blaus, quan entren els vermells es desactiva, es desaccelera o directament s’arxiva.
Fatalitat històrica
Més enllà d’aquest o aquell exemple concret, que segurament podríem situar en el terreny de l’anècdota o fins i tot del legítim canvi d’orientació que poden prendre unes polítiques determinades quan en canvien els seus responsables, el tema és rellevant pel que té d’esterilitzant i, segons temen alguns, d’idiosincràtic en la nostra cultura política.
Preocupat per aquesta possible fatalitat històrica, que d’existir inevitablement escaparia al control i la voluntat dels homes, el professor Santos Juliá va publicar pocs mesos abans de morir Demasiados retrocesos. España 1898-2018. En el llibre, l’historiador madrileny combatia els qui afirmen que la democràcia i la societat espanyoles no són homologables a les democràcies lliberals del nostre entorn.
PUBLICITAT
A diferència del que s’acostuma a dir especialment entre determinats sectors de l’extrema dreta, de l’esquerra radical i de l’independentisme, Juliá defensava que en el transcurs del segle XX Espanya hauria culminat amb èxit el desafiament de la modernitat: s’havia fiançat com una bona democràcia, en forma de monarquia parlamentària; hauria desenvolupat una economia social de mercat, i, no menys important, hauria accelerat la seva obertura al món com a membre de ple dret en l’exclusiu club de les grans nacions de la Unió Europea.
La discrepància sobre com ens imaginem el futur hauria de ser compatible amb l’acumulació sistemàtica de les bones decisions.
On rau el seu problema doncs? En els seus continus retrocessos. El més traumàtic, sens dubte, el que va fer descarrilar la república i va donar pas a la dictadura de Franco. El darrer, just l’endemà de l’embafadora dècada prodigiosa (1995-2005), quan cofois i potser amb un excés de confiança en la solidesa de les consecucions materials assolides, la recessió econòmica del 2008 va posar-ho tot novament en crisi, des del consens a l’entorn de la Corona, el model de protecció sociosanitari o el mateix projecte compartit d’Espanya com a nació de nacions.
PUBLICITAT
Des d’aleshores, per referir-nos al nostre país i al que hi passa ens hem acostumat a una sèrie d’expressions matusseres com ara «règim del 78», «pseudodemocràcia» o «presos polítics», que sense adonar-nos-en novament deixen el terreny perfectament adobat per a l’autolesió i el caïnisme maniqueu, que ens aboquen de nou pel pedregar que sempre acaba amb un nou retrocés.
Implementar l’Informe Llovet
Penso en l’Informe Llovet desat als calaixos de la conselleria, en les energies que uns esmercen per desfer el que han fet els altres i em vénen a la memòria aquells mots plens d’humilitat que sembla que un dia va dir Isaac Newton: «si he arribat a veure-hi més lluny és perquè m’he posat dret sobre les espatlles dels gegants que m’han precedit.»
Perquè la discrepància sobre com ens imaginem el futur, o la ben lògica ambició i competència personals entre polítics, hauria de ser compatible amb l’acumulació sistemàtica de les bones decisions, que han de poder ser assumides i impulsades com a pròpies en bé de tots, especialment en una democràcia on diguin el que diguin els populismes del moment ni tot està per fer ni segurament tot és possible. Però algunes coses sí. Són aquestes les que, sense excusa, haurien de ser exigibles als nostres governants. Implementar l’Informe Llovet n’és una.
