En el número d’aquesta revista corresponent al mes d’abril, llegeixo amb sorpresa i satisfacció un extracte de l’informe que el professor Jordi Llovet va enviar al Departament de Cultura el maig de 2017, a comanda meva, i que, quatre consellers més tard, segueix dormint el son dels justos en alguna prestatgeria del Palau Marc, a la rambla de Santa Mònica.

En la seva reflexió, el catedràtic emèrit de la UB plantejava una estratègia per impulsar l’ensenyament de la literatura i de la música a les escoles i a tot el país, convençut com estava que només l’educació, especialment si no és vulgar ensinistrament, ens pot fer esdevenir ciutadans realment lliures. Perquè tots som al fang, però alguns miren les estrelles, degué aprendre en algun moment el traductor de Baudelaire i de Voltaire gràcies a Òscar Wilde. I així ho ha procurat transmetre en el transcurs de tota la seva carrera als seus alumnes i conciutadans.

Jordi Llovet, com Ernest Lluch, Javier Solana o Victòria Camps, per citar només alguns dels polítics i acadèmics més brillants de la seva generació, formen part d’aquella munió d’homes i dones moderns que, malgrat tots els malgrats que es vulgui, no s’han desenganyat mai del tot de la idea de progrés llegada pels il·lustrats i que un dia Immanuel Kant va encarnar amb el seu conegut Sapere Aude horacià. Homes i dones lliures són aquells que fiant-ho tot només a l’ús de la raó, dediquen la seva vida al perfeccionament humà, a trencar les cadenes que els lliguen a la superstició, la ignorància i els prejudicis, per esdevenir immunes a la manipulació dels poderosos i fer progressar materialment i espiritualment la seva espècie.

A banda de l’interès intacte que cinc anys més tard conserva l’Informe Llovet, el que m’interessa ressaltar en aquest article és la incapacitat crònica dels governs, siguin del signe que siguin, de fer-se seva l’acció i la reflexió dels seus predecessors. Vuit lleis educatives a Espanya des de 1980, gairebé totes recorregudes per l’oposició de torn davant del Tribunal Constitucional, o les contínues modificacions en lleis vertebradores de la societat com són les d’urbanisme o d’habitatge, confirmen que en general la vanitat, el sectarisme o directament la por són a l’origen de bona part de les decisions polítiques que es prenen, a sobre apel·lant sovint al sentit d’Estat o retraient-ne la falta als adversaris.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.