La moció de censura contra el Govern de Pedro Sánchez presentada per Vox havia estat rebuda com una iniciativa inoportuna i extemporània enmig de la pandèmia i feia presagiar les expectatives més pessimistes perquè es considerava que contribuiria a fer més insuportable encara el clima de crispació política associada a la polarització partidista de la política espanyola.

Però en contra dels mals presagis, el debat parlamentari va acabar per presentar un balanç positiu per tres raons: el Govern aconseguia recompondre —ni que fos circumstancialment— la majoria de la investidura i així alimentar esperances de cara a l’aprovació dels pressupostos del 2021 i obtenir una perspectiva d’estabilitat; el Partit Popular —amb la intervenció de Pablo Casado— imprimia un gir moderat a la seva posició política en rebutjar categòricament la proposta programàtica (per dir–ho d’alguna manera) de Vox, i, en tercer lloc, perquè la nova extrema dreta no assolia el seu propòsit d’imposar per ara els seus temes en l’agenda política.

D’aquestes tres raons, la més celebrada sens dubte per l’opinió publicada ha estat el viratge de Pablo Casado: «Les paraules creen realitat, i l’efecte performatiu del discurs de Casado ja ha començat a deixar-se sentir» (Fernando Vallespín a El País, 25–10–20); «Casado va acceptar el repte, es va preparar amb astúcia i ha respost amb una contundència que ha redefinit el tauler polític» (Pedro J. Ramírez a El Español, 25-10-20); «Casado surt reforçat políticament, amb un fort enuig en la dreta sociològica» (Enric Juliana a La Vanguardia, 23–10–20); «Per a tota la ciutadania, el gir del líder del PP és substantiu, perquè el principal drama polític d’Espanya era el segrest dels conservadors a mans ultradretanes» (Xavier Vidal–Folch a El País, 26–10–20); «S’ha de celebrar el sobtat desprestigi social de la polarització» (Antoni Puigverd a La Vanguardia, 26-10-20)…

PUBLICITAT

I així la gran majoria dels analistes que, d’altra banda, també han mostrat les seves prevencions: «El que interessa és saber si el discurs de Casado va acompanyat d’una estratègia clara i la voluntat de perseverar–hi sense dubtar» (Soledad Gallego-Díaz a El País, 25–10–20); «Només el temps dirà si la celebrada aposta de moderació de Casado és més que una simple estratègia retòrica» (Máriam Martínez–Bascuñán a El País, 25-10-20).

En certa mesura la bona premsa amb què s’ha rebut el nou posicionament de Casado té molt de wishful thinking, del desig de comptar amb un centredreta moderat, europeista i amb sentit d’Estat que contribueixi des de l’oposició a superar el moment greu que viu el país i a rebaixar, per tant, l’escalada de la tensió entre els blocs polítics, esdevinguda insuportable per a la majoria de l’opinió pública i factor activíssim de la desafecció ciutadana vers la política.

Amors i fòbies

Així ho constata Mariano Torcal (Agenda Pública, 21–10–20): «el principal element polaritzador el constitueixen els amors i fòbies generats entre els ciutadans que s’identifiquen amb determinats partits, els seus líders i els seus votants. L’evolució en la polarització ideològica respon més a les pautes generades des del purament emocional (que sorgiria com una conseqüència dels missatges de crispació dels líders dels partits) que al reflex de posicions oposades respecte dels grans assumptes o problemes a què s’enfronta la societat espanyola».

Enduts per l’entusiasme, alguns glossadors del nou Casado citen —esperem que no sigui en va— el nom d’Angela Merkel, el model a seguir. Un gens sospitós Ignacio Escolar, afirmava a eldiario.es (23-10-20): «No espero de Pablo Casado que canviï d’ideologia, d’opinió, de manera d’entendre el món o de forma de pensar. No pretenc que es faci republicà, ni progressista, ni partidari de la redistribució de la riquesa o d’augmentar la despesa social. Em conformo amb una altra cosa: que construeixi al seu voltant una dreta conservadora democràtica, homologable a l’europea».

Casualment, pels mateixos dies en què es produïa la bona nova de Casado, es va publicar a CTXT (25–10–20) un assaig de Jürgen Habermas dedicat a explicar els motius del gir de Merkel en política europea. Per a Habermas la causa principal és l’aparició d’un partit d’èxit a la dreta de la CDU, l’AfD, amb un missatge antieuropeista, xenòfob i contemporitzador amb el passat nazi. D’aquí, el posicionament tallant i contundent de Merkel contra l’elecció del president del land de Turíngia el febrer d’enguany amb els vots combinats de la CDU i l’AfD.

PUBLICITAT

Crítica sense pietat

Així ho explica Habermas: «Fins a aquest moment, els líders polítics havien intentat atreure ‘ciutadans preocupats’, però ara havien de posar fi al seu calamitós coqueteig amb els que de manera simplista havien considerat individus equivocats. Atesa la caòtica concatenació d’esdeveniments en el panorama polític de Turíngia i el vacil·lant comportament dels col·legues regionals de la CDU, l’ambigua estratègia adoptada d’abraçar més del necessari [a la dreta] havia d’acabar immediatament. El reconeixement polític fàctic que es va donar a un partit a la dreta de la unió [CDU /CSU] és una cosa molt diferent al fet que el partit simplement existeixi. Per a la CDU vol dir renunciar a la incorporació oportunista d’un electorat potencial que es troba més enllà dels seus propis límits programàtics i, al mateix temps, vol dir comprometre’s amb una pràctica segons la qual els votants que donen veu a eslògans militars, nacionalistes, racistes i antisemites tenen dret, com a conciutadans demòcrates, que se’ls prengui seriosament o, cosa equivalent, al fet que se’ls critiqui sense pietat».

És l’«hasta aquí hemos llegado» de Casado l’equivalent a la decisió de Merkel a Turíngia?

És l’«hasta aquí hemos llegado» de Casado l’equivalent a la decisió de Merkel a Turíngia? Òbviament, no és el mateix una declaració —per emfàtica que sigui— que una decisió d’ordenar trencar un acord del seu propi partit amb l’extrema dreta. És ben patent que el Partit Popular manté els acords amb Vox a les comunitats de Madrid, Andalusia i Múrcia. Però, seguint amb l’assaig de Habermas, aquest recorda que Annegret Kramp–Karrenbauer, la successora designada de Merkel, va cavar la seva tomba política en voler sostenir una simètrica devaluació moral contra l’esquerra de Die Linke i la dreta de l’AfD. No evoca aquesta simetria la que manté el Partit Popular quan pretén expulsar Unides Podem de la política d’Estat?

I encara una tercera prova que ha de superar el Partit Popular per homologar-se amb la democràcia cristiana alemanya de Merkel: la seva política del passat que ha arrossegat els peus en la condemna del franquisme, molt lluny de la nitidesa i la radicalitat del gir a la política de memòria alemanya que va imprimir el president Richard von Weizsacker en el seu memorable discurs en el 40è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, transformant el 8 de maig del dia de la derrota d’Alemanya en el dia de l’alliberament de la dictadura nazi.

Ruptura de la concòrdia

Però seria injust carregar tan sols en el Partit Popular uns deures pendents de memòria que, d’una manera o d’una altra, concerneixen el conjunt de la política i la societat espanyoles. José María Lassalle ho ha expressat amb dolguda consternació (El País, 22–10–20): «…no s’ha procedit mai realment a afrontar un procés de sanació de la nostra història a partir d’un esforç sincer de reconciliació democràtica. D’aquí, la facilitat amb la qual s’ha trencat amb la lleialtat transgeneracional al pacte de 1978 durant aquests mesos de polarització i que ens fa entendre perquè a Espanya es veu el Govern de la nació no com el Govern de tots, sinó com el Govern d’uns enfront dels altres. Quelcom fatal, com estem veient. Entre altres coses perquè il·lumina els motius últims del nostre fracàs col·lectiu davant de la pandèmia, al mateix temps que palesa un context de nació dividida i de ruptura de la concòrdia que pot conduir–nos a una situació de no retorn. Tant de bo que la política i els seus actors comprenguin que, en democràcia, en depenem tots perquè amb la seva exemplaritat estiguem a l’altura del que ens demana la història. Que així sigui».