L’origen de la proposta del nou finançament singular per a Catalunya, vinculat a la negociació política entre el PSC i ERC per investir Salvador Illa com a president de la Generalitat, presagiava la tempesta política i mediàtica que ha suscitat i que seguirà instal·lada per molt temps en la vida política espanyola, condicionant-la en gran manera.
Aquest terrabastall opinatiu dificulta enormement entendre i comprendre la naturalesa del que s’ha acordat, quin és el seu abast i quines conseqüències comporta. Endinsar-se en la selva de declaracions, articles i entrevistes per intentar tenir llum sobre la qüestió pot ser una tasca inútil i destinada al fracàs. S’ho temia Joan Coscubiela quan, un cop conegut l’acord, escrivia: «Suggereixo eludir titulars fàcils perquè el seu contingut és complex, en alguns casos permet diverses interpretacions i, sobretot, està condicionat a la seva implementació que depèn dels signants, però no només ni principalment» (elDiario.es, 31-7-24).
Tanmateix, seria interessant poder trobar resposta a algunes preguntes bàsiques: Quin és el propòsit de l’acord? Quina és la naturalesa de la proposta pactada? Es tracta d’una proposta idònia per assolir l’objectiu desitjat? És viable en el nostre context institucional? I, finalment, és possible en l’actual marc polític espanyol?
PUBLICITAT
De manera sintètica, l’objectiu de l’acord és garantir la suficiència financera de la Generalitat i avançar cap a la sobirania fiscal. Per assolir-lo, es dibuixa un model de finançament singular i bilateral pel qual l’administració de la Generalitat assumirà la responsabilitat de recaptar, liquidar, gestionar i inspeccionar tots els impostos pagats a Catalunya a través de l’Agència Tributària catalana. Al mateix temps que s’incrementarà la capacitat normativa sobre aquests impostos. De tot el recaptat, la Generalitat farà dos tipus d’aportacions a l’Estat: el primer, per subvenir al manteniment dels serveis que presta a Catalunya; el segon, per contribuir a la solidaritat amb les altres comunitats autònomes per tal de garantir a tots els territoris un nivell similar de serveis a igualtat d’esforç fiscal, amb la limitació del principi d’ordinalitat. Sense oblidar un nou sistema de governança de les inversions de l’Estat a Catalunya. Tot plegat interpretat a la llum dels principis de suficiència de recursos, responsabilitat fiscal, equitat i lleialtat institucional.
La batalla de la interpretació
Com és prou conegut, des del primer moment va començar la batalla per interpretar la naturalesa de l’acord. La necessitat que les bases d’ERC l’avalessin va deixar via lliure als dirigents republicans a oferir una interpretació en clau sobiranista: l’acordat era, ni més ni menys, un concert econòmic al marge del sistema comú de finançament autonòmic. De manera que ha quedat instal·lat aquest marc mental, explotat amb entusiasme per l’oposició al Govern espanyol amb ocasió o sense. Setmanes més tard el Govern central i els socialistes en general han volgut reaccionar amb una interpretació federalista i solidària de l’acord que, per la seva complexitat, competeix difícilment amb la simplificació del cuponazo insolidari de la «burgesia catalana» que propaga el Partit Popular i les seves terminals mediàtiques.
«El terme ‘concert’ és un terme pertorbador i poc útil. Insistint-hi devaluem la importància del que realment es pot aconseguir», ha advertit Andreu Mas-Colell.
En un article clarivident, Andreu Mas-Colell va advertir sobre els efectes perversos dels excessos retòrics: «A parer meu el terme concert és un terme pertorbador i poc útil. Insistint-hi devaluem la importància del que realment es pot aconseguir». I més endavant explicava que «Catalunya no tindrà un concert com el basc. Entre altres raons perquè les quotes dels concerts basc i navarrès —el PIB dels quals representa el 7,5 % del PIB espanyol— no cobreixen ni el 7,5 % de la despesa de l’administració central en defensa i en interessos del seu deute. És una circumstància irrepetible» (Ara, 24-8-24).
Tot i que, per a Alberto López Basaguren, «els termes que apareixen en l’acord tenen fortíssims ecos del sistema foral de Concert del País Basc i el Conveni de Navarra» i «s’allunya del necessari procés de perfeccionament federal que necessita el nostre sistema autonòmic» (El Correo, 2-8-24). Una opinió compartida pels que consideren que l’acord es pot inscriure més en una lògica confederal que federal, com per exemple Jordi Sevilla que afirma que «no estem fent passes cap a la federalització d’Espanya, sinó cap a una confederació asimètrica, tot reforçant l’independentisme quan pitjor ho té a les urnes, convertint les seves derrotes electorals en victòries polítiques» (Agenda Pública, 5-8-24).
Aquesta interpretació ha estat combatuda per Antoni Castells que considera que «el model acordat s’inspira en el que és l’essència d’un model federal: el poder tributari és compartit pel Govern central i el govern territorial. Cadascun disposa del seu espai tributari. El Govern central, a diferència del que succeiria en un model confederal, no renuncia a exercir la seva sobirania tributària en cap part del territori. Encara més, si el model té algun biaix, és un biaix unitarista, no confederal, perquè d’acord amb la Constitució espanyola el poder tributari originari resideix en l’Estat, i, per tant, tot el poder tributari que pugui tenir el Govern de Catalunya és, d’alguna manera, un poder delegat, que és possible perquè hi ha una llei estatal habilitant que li permet exercir-lo» (La Vanguardia, 31-8-24).
PUBLICITAT
Però, més enllà de la polèmica conceptual, que tan sols s’anirà aclarint a mesura que es vagin descabdellant els detalls del model, és pertinent preguntar-se si una proposta d’aquest tipus és la més adequada per assolir el resultat desitjat. Tenint en compte que, en el camí per arribar-hi, la negociació bilateral s’encavalcarà amb una negociació multilateral amb múltiples actors amb interessos contradictoris (Carlos Sánchez a El Confidencial, 4-8-24). Com s’ha recordat, les iniciatives sorgides des de Catalunya sobre el finançament autonòmic han obert sempre el meló de la reforma del conjunt del sistema, i seria una ingenuïtat pensar que ara no succeirà el mateix.
Orfebreria constitucional
En conseqüència, és lògic interrogar-se sobre la seva viabilitat i les seves possibilitats. La viabilitat està condicionada per dos factors: l’encaix constitucional i la disponibilitat de recursos per satisfer les demandes de tots els actors involucrats en la negociació. Sobre l’adequació constitucional, en contra d’una bona part dels constitucionalistes (vegeu per exemple l’article d’Ana Carmona a El País, 18-9-24), Xavier Arbós pensa que per resoldre l’encaix d’un sistema singular dins del sistema de finançament comú caldrà un treball d’orfebreria constitucional i aconsella «preparar una justificació del tractament diferenciat exposant un objectiu constitucionalment admissible, la idoneïtat de l’instrument proposat i la proporcionalitat del sacrifici de la igualtat en relació amb els fins desitjats. Tal com acostuma a exigir la jurisprudència constitucional» (El Periódico, 1-8-24).
Però la clau per arribar a bon port depèn d’una entesa política de gran abast que en aquests moments sembla del tot impossible. Una percepció que alimenta un escepticisme ben comprensible. En contra del qual, Josep Maria Vallès ha recordat que quan ha convingut s’han trobat fórmules per sortir d’altres atzucacs, tot fent-se ressò del cas del Conveni de Navarra: «El millor resultat possible s’obtindrà a partir d’un lent i laboriós procés de deliberació entre els que vulguin entendre —des de la política, l’acadèmia i la societat— que l’immobilisme de les pròpies posicions i la desqualificació radical de les contràries és una recepta segura per agreujar la situació. Així ho entengueren el 1982 tant els navarresos com els seus interlocutors. Tant de bo poguéssim ara extreure alguna lliçó de com abordaren el seu problema i trobaren una solució pactada fa més de 40 anys» (El País, 12-8-24).
Andreu Mas-Colell (La Vanguardia, 3-9- 24) ha enumerat una sèrie de punts que constitueixen una guia per avançar cap a una solució pactada, fruit d’aproximacions pragmàtiques que tinguin en compte els interessos de tots els actors implicats i donin per resultat una reforma del conjunt del sistema de manera que tothom se’n pugui sentir guanyador. És possible començar de nou i fer-ho bé o hem de resignar-nos a la impotència política que ens porta al declivi?
