Durant les primeres setmanes del nou any, l’actualitat política catalana ha acumulat episodis que –per dir-ho amablement– no es poden considerar gaire exemplars. Una informació periodística desvetllava determinades situacions de privilegi laboral al Parlament de Catalunya. Es coneixien detalls d’investigacions judicials sobre pràctiques irregulars en contractes d’una productora amb la televisió pública catalana. S’adoptaven decisions polítiques controvertides com el relleu del major dels Mossos, seguit d’una remodelació a fons de la cúpula del cos policial.

El primer cas és un exemple del funcionament poc transparent del Parlament de Catalunya, la primera institució de la Generalitat. Així ho explicava Núria Orriols en l’exclusiva del diari Ara (17-1-22): «Privilegis al Parlament: la cambra paga 1,7 milions d’euros anuals a funcionaris que ja no hi treballen. Dos ex-secretaris generals, acollits a aquest règim, cobren més de 10.000 euros al mes. La llicència per edat es va instaurar el 2008 i permet que els funcionaris del Parlament cobrin durant cinc anys sense treballar, continuïn generant triennis i mantinguin les quotes a la Seguretat Social». Més enllà de l’escandalós privilegi posat al descobert, el més greu és que ha estat tolerat, per activa o per passiva, durant anys pels grups parlamentaris de la Cambra. Una actitud d’opacitat vergonyosa, pròpia de la llei de l’omertà d’una casta política i funcionarial, que no contribueix gens ni mica al prestigi de la institució i del conjunt del sistema democràtic.

En el segon cas ens trobem amb un capítol més de la trama de corrupció vinculada a l’entorn convergent. Pere Rusiñol ho explicava així en una sèrie d’articles publicats a elDiario (16, 17, 18 i 19 de gener de 2022): «TV3 va pagar 31 milions d’euros a una productora investigada pel 3 %. El 80 % dels ingressos de Triacom, que segons les investigacions de Mossos i Guàrdia Civil va abonar despeses electorals de Mas, procedien de la televisió pública catalana.» «La productora Triacom inflava més del 50 % el preu dels programes que facturava a TV3. Els investigadors del cas 3 % mantenen que les quantitats que la televisió catalana pagava de més servien després per emetre factures falses per empreses relacionades amb Convergència i els seus dirigents.» Com es pot constatar, res de nou: pura rutina dins de la nebulosa del finançament irregular de Convergència Democràtica, amb David Madí i companyia pel mig.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Sense voler restar importància als dos primers casos esmentats, el tercer cas és de més calat polític –«l’escàndol de veritat», segons Antoni Puigverd (La Vanguardia, 19- 1-22)–, en la mesura que plana la sospita d’una purga política en tota regla de la cúpula dels Mossos d’Esquadra. El conseller d’Interior ha volgut explicar la remoció del major Trapero i la remodelació com un exercici legítim de discrecionalitat del poder polític, però en veure’s afectada una unitat tan sensible com la d’anticorrupció les conjectures són inevitables. Encara més si es té present la trajectòria tortuosa de les relacions entre el major Trapero i la dirigència processista.

 

Desconfiança política en Trapero

Neus Tomàs exposava a elDiario (10-01- 22) les divergències entre el major Trapero i el seu equip i el nou conseller Joan Ignasi Elena, posant el focus en el control de l’àrea d’investigació i el blindatge de les ingerències polítiques que afectava casos sensibles relacionats amb el finançament il·legal de Convergència Democràtica o presumptes malversacions atribuïdes a l’anterior conseller d’Interior Miquel Buch o a l’actual presidenta del Parlament, Laura Borràs. En el capítol de les ingerències polítiques, destacava la presència d’un David Madí vanant-se de controlar des de l’ombra la cúpula policial dels Mossos, vetllant per la presència decisiva «dels nostres» (Mayka Navarro a La Vanguardia, 16-1-22).

A més d’aquests aspectes relatats per Neus Tomás, Josep Martí Blanch hi afegia, en un article a El Confidencial (22-12- 21), desavinences sorgides sobre la retirada de la Generalitat com a acusació en casos de manifestants que havien agredit mossos, o el desmantellament de l’equip jurídic d’Interior que prestava assistència als policies, o les pressions per rebaixar els operatius policials en actuacions de desocupacions. Un seguit de decisions clarament dirigides a acontentar la CUP. En definitiva, tot un exemple de politització del cos policial. Altres comentaristes han coincidit a subratllar també el rerefons de desconfiança política en Trapero i per extensió en el conjunt dels Mossos per no haver assumit el projecte secessionista (Joan Esculies a La Vanguardia, 24- 12-21).

El ‘procés’ s’ha acabat, es reconegui obertament o tàcitament. El que resta és la vella estructura autonòmica.

Són fets que s’afegeixen a la ja pesada motxilla d’irregularitats que suporta el país amb cada cop més indiferència que indignació. Perquè no es tracta de fets aïllats, hi ha un fil conductor que els relliga i que ens mostra la cara oculta i persistent del nostre sistema institucional. En aquesta cara oculta hi habita l’espectre convergent, il·lustrat com mai per la conversa entre David Madí i Brauli Duart en la qual el primer afirmava –amb la prepotència d’un admirador del general Patton– que el conseller Miquel Samper «no prengui cap decisió sense comptar amb mi, perquè durarà menys que un caramel en un col·legi de tontos». Una conversa de la qual Jordi Amat (El País, 16-01-22) en destacava una altra frase: «Si pel que fos, perd la xarxa històrica, estarà sol davant del perill».

 

«Catatònia»

Anant més enllà, Amat elevava a categoria la imatge de la xarxa per desentrellar la lògica profunda del procés: «Però la imatge de la xarxa emprada per Madí, igual que la seva noció de “mentida fèrtil”, valen com a detonadors per comprendre què va ser també el procés: un dispositiu que, per una banda, per funcionar plantejava un pols cada cop més extremat a l’Estat i, alhora, mentre seguia en funcionament, preservava a una elit barcelonina el dret a decidir sobre qui manava (i en part mana) en el sistema de poder autonòmic. Els canvis a la cúpula dels Mossos ho exemplifiquen. El Deep procés ha estat una altra cosa: una xarxa que, defensant el relat de la independència, ha actuat com una elit extractiva de l’autogovern per acabar buidant les institucions d’autoritat política». Una xarxa amb alguns influencers destacats –David Madí, Jaume Giró, Pepe Antich…–, sobre la qual donava detalls Salvador Sostres al Diari de Girona (19-01-22).

El procés s’ha acabat, es reconegui obertament o tàcitament. L’Arcàdia promesa ni hi