El territori català ha conegut en les darreres dècades canvis intensos i decisius. L’extensió del procés d’urbanització i la creixent integració en l’economia mundial n’han transformat tant la fesomia com la forma d’utilitzar-lo per part de la població. Aquestes dinàmiques —que tenen origen tant Catalunya endins com Catalunya enfora— plantegen reptes de gran entitat.
Els més notables d’aquests desafiaments es refereixen a la distribució del poblament, la mobilitat interna i externa, les desigualtats socials i territorials, el medi ambient i els recursos, així com el planejament i el govern del territori. Cinc dilemes crucials relatius, doncs, a la forma, la funció, la cohesió, la sostenibilitat i el govern del territori.
La dualitat camp-ciutat
El debat sobre l’oposició entre les àrees rurals i les urbanes és ben present a Catalunya. Tanmateix, les bases materials d’aquesta dualitat s’han erosionat de manera acusada en els darrers cinquanta anys. Es dona així la paradoxa que mentre el territori català funciona d’una forma cada vegada més integrada, l’oposició camp/ciutat roman ben viva en la percepció de la població, els conflictes socials i el comportament electoral, com ho han mostrat la crisi agrària i els resultats electorals d’enguany.
Per un llarg període, que es perllongà des dels inicis de la industrialització fins ara fa cinquanta anys, les transformacions del territori català estigueren dominades per la concentració de la població i les activitats. Aquesta tendència arribà al seu punt més alt en la dècada dels 70 del segle passat, quan Barcelona i el seu entorn immediat arribaren a concentrar el 50 % de la població catalana sobre tot just el 2 % de la superfície del país.
De llavors ençà, tanmateix, la tendència a la concentració s’ha estroncat i, en bona mesura, s’ha revertit com a resultat de l’extensió de les xarxes de comunicació i serveis, la millora de les infraestructures i els diferencials en els preus del sòl i l’habitatge. D’aquesta manera, la tendència dominant en el darrer mig segle ha estat l’ampliació de les àrees urbanes, la dispersió de la urbanització i la creixent desconcentració de la població. No hi ha dubte que la fase implosiva del procés d’urbanització va drenar recursos i afeblir extraordinàriament la base demogràfica de moltes localitats, però les dinàmiques de declivi que s’han atribuït a les denominades «España vacía» o «France périphérique» no són aplicables a Catalunya.
Així, malgrat la percepció generalitzada, avui Barcelona i el seu entorn tendeixen a perdre (i no a guanyar) pes relatiu sobre el conjunt de Catalunya. La ciutat, que a inicis del segle passat aplegava el 27 % de la població catalana i a mitjan segle arribà a contenir-ne el 40 %, n’allotja avui tot just el 21,4 %. De la mateixa manera, el territori de l’àrea metropolitana de Barcelona, que, en la dècada dels 70 arribà a concentrar, com s’ha dit, més de la meitat de la població, avui n’aplega poc més del 40 %. Fins i tot el pes demogràfic de la regió metropolitana i la província de Barcelona sobre el conjunt de Catalunya han tendit a disminuir en les darreres dècades.
Així doncs, a diferència dels inicis de la Transició democràtica, els reptes que planteja avui la distribució del poblament no tenen tant a veure amb l’increment abassegador de la densitat en algunes àrees i el despoblament d’altres, com amb els problemes associats a l’explosió de la ciutat: l’artificialització accelerada del sòl, la reutilització dels teixits urbans i l’escampadissa de la urbanització.
L’exacerbació de la mobilitat
El segon repte derivat de les transformacions del territori català és el de l’exacerbació de la mobilitat. Es tracta d’un fenomen d’un abast tan general que alguns autors, com el geògraf francès Rémy Knafou, han afirmat que les societats contemporànies coneixen una veritable transition mobilitaire, que està alterant radicalment la relació de la població amb el territori.
Les dinàmiques de declivi que s’han atribuït a les denominades «España vacía» o «France périphérique» no són aplicables a Catalunya.
L’exacerbació afecta, en primer lloc, la mobilitat quotidiana: una proporció creixent de la població catalana treballa, compra i accedeix a serveis fora de la seva localitat de residència. Així, tal com detecten les enquestes, la capacitat de cada municipi de retenir la mobilitat que genera ha disminuït radicalment en les darreres dècades. De la mateixa manera, s’ha ampliat la mobilitat estacional, associada a la segona residència i el turisme, però també a viatges i migracions temporals per raons laborals. Això afecta tant la població que resideix administrativament en el país com la que el visita.
L’any passat, Catalunya va rebre 25,7 milions de visitants estrangers, dels quals 18 milions eren turistes. Finalment, l’exacerbació de la mobilitat afecta també les migracions en el curs de la vida de les persones. Catalunya, com tants altres països, es troba plenament inserida en els fluxos migratoris internacionals, fins al punt que, avui, una de cada tres persones que resideixen en la seva capital és nascuda fora de les fronteres de l’Estat espanyol.
L’increment de la mobilitat planteja dilemes de gran entitat pel que fa a la utilització dels recursos energètics i la dotació d’infraestructures. Comporta, així mateix, tensions entre els visitants i els residents més o menys permanents per a l’ús del territori, el parc d’habitatge i els béns comuns. No és estrany, doncs, que alguns dels debats públics (i enfrontaments polítics) més encesos dels darrers anys hagin versat sobre qüestions estretament relacionades amb la mobilitat: la gestió de Rodalies, l’ampliació de l’aeroport del Prat, l’impacte del turisme.
L’increment de la mobilitat planteja dilemes de gran entitat pel que fa a la utilització dels recursos energètics i la dotació d’infraestructures.
Tanmateix, l’exacerbació de la mobilitat posa sobre la taula una altra qüestió d’abast encara més profund: la relació entre la població i el territori esdevé cada vegada menys permanent i més làbil. Ja fa anys, Richard Sennett va descriure els efectes de la precarització de les relacions laborals sobre la cohesió social i la consciència de classe. Els impactes que la precarització de la relació estable entre població i territori tenen sobre l’eficàcia de les polítiques públiques, la capacitat d’acció cívica i la conformació del demos social no poden ser, de cap manera, menystingudes.
L’increment de les desigualtats
En els darrers anys, les desigualtats socials, en termes de renda i patrimoni, han tendit a consolidar-se i eixamplar-se en bona part dels països de la Unió Europea. Catalunya no és pas una excepció. En aquest context, les desigualtats es plasmen sobre el territori a través de la segregació residencial, és a dir, la tendència dels grups socials a separar-se entre si en funció de la seva capacitat d’escollir lloc de residència. Aquesta depèn, al seu torn, dels ingressos de les llars i els preus immobiliaris. Així, els grups socials més vulnerables tendeixen a veure’s confinats allà on els preus són més baixos, mentre que els més benestants s’apleguen també sobre el territori per tal de gaudir dels avantatges de viure entre si.
La segregació residencial no només reflecteix la desigualtat social, sinó que contribueix poderosament a mantenir-la i reproduir-la. Així, el denominat «efecte barri» —és a dir, les conseqüències de viure en entorns més precaris, més mal servits i més inaccessibles— té repercussions profundes en l’accés de la població al benestar, l’ocupació, la renda i els serveis, així com en el seu estat de salut i rendiment educatiu.
D’altra banda, la segregació ha assolit en les darreres dècades un abast metropolità tot especialitzant municipis i eixos metropolitans sencers en població de divers nivell de renda. Es dona així la paradoxa que els municipis on s’aplega la població més necessitada de suport social, són aquells que disposen de menys recursos per càpita a l’hora de proveir-lo. Es tracta d’una situació que afecta no només les localitats de la conurbació barcelonina —com Santa Coloma, Badalona o l’Hospitalet–, sinó també les ciutats de l’arc metropolità —com Mataró, Rubí o Martorell— i destacades capitals de comarca —com Figueres, Balaguer o el Vendrell.
La segregació residencial és avui un factor força més explicatiu de les desigualtats que no pas aquells que s’han utilitzat tradicionalment a l’hora d’analitzar les fractures territorials, com ara la grandària de les localitats o el contrast urbà-rural. En aquest context, el repte de fer front a la segregació i als seus efectes requereix certament polítiques estructurals —relatives al mercat de treball, l’habitatge i la fiscalitat—, però també polítiques urbanes supramunicipals de rehabilitació de barris, de les quals Catalunya en conjunt n’ha estat mancada d’ençà de la interrupció de les convocatòries de la Llei de Barris, l’any 2011.
La crisi ambiental i de recursos
La concentració en els darrers anys de diversos episodis particularment colpidors ha testificat l’existència d’una crisi profunda en la relació de les societats contemporànies amb el medi ambient i els recursos naturals. En la memòria recent de tothom són ben presents la pandèmia covid-19, la crisi energètica associada a la guerra d’Ucraïna i la recurrència de fenòmens meteorològics inusuals i extrems.
La situació de Catalunya en aquest camp és particularment delicada, per raó de la seva dependència en matèria energètica i pel fet d’estar integrada en una de les regions planetàries —la Mediterrània— on els efectes del canvi climàtic poden resultar més problemàtics. El recent episodi de sequera perllongada que hem conegut constitueix una mostra del tipus de dificultats a les quals el país haurà de fer front de manera cada vegada més habitual.
La segregació residencial no només reflecteix la desigualtat social, sinó que contribueix poderosament a mantenir-la i reproduir-la.
La necessitat d’afrontar l’emergència climàtica i la transició energètica —el quart dels reptes als quals fem referència— no és exclusiva de Catalunya, ni pot ser abordada només amb polítiques locals. Tanmateix, resulta evident que la societat i les institucions catalanes acumulen notables retards en aquest àmbit, com s’ha fet palès darrerament amb relació a l’aigua, i com ho mostra, any rere any, la incapacitat del Govern de la Generalitat d’aprovar un Pla Territorial per a les Energies Renovables, essencial per al desenvolupament de l’energia eòlica i solar.
D’altra banda, s’evidencia que l’adaptació al canvi climàtic i la transició energètica pot induir un increment de les desigualtats tant territorials com socials. Així ho mostren, per exemple, la propensió de les plantes d’energia renovable a radicar-se exclusivament en algunes comarques o la concentració de les millores en l’eficiència i l’estalvi energètic en els barris benestants.
L’ordenació i el govern del territori
Per fer front als reptes que s’han esmentat cal enfortir el sistema urbà i contenir la dispersió; potenciar el transport públic i prendre decisions en matèria d’infraestructures; combatre la segregació residencial i garantir el dret a l’habitatge; adaptar-se a l’emergència climàtica i consolidar la transició energètica. I, una vegada acordats els valors –socials, ambientals i paisatgístics– que vol preservar i potenciar, la societat catalana ha d’ordenar els usos del seu territori i dotar-lo d’instruments efectius de govern.
L’any passat es varen complir quaranta anys de l’aprovació de la Carta Europea de l’Ordenació del Territori i enguany en fa vint de la creació del Programa de Planejament Territorial per part del Govern de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall. Aquest programa va fer possible l’aprovació dels plans territorials que defineixen la xarxa d’espais oberts, les estratègies de desenvolupament urbà i el traçat de les infraestructures per al conjunt de les regions catalanes.
Els reptes d’avui requereixen un nou impuls en l’ordenació i les polítiques territorials. Per fer front a problemàtiques com les de la casa, la rehabilitació de barris o el transport públic calen plans i polítiques específiques, voluntat política i visió de conjunt. Només per posar un exemple: els experts ens diuen que el desplegament de les energies renovables requerirà l’ocupació, en els propers anys, d’una superfície equivalent a la comarca del Vallès Occidental. No és evident que sense una ordenació de conjunt i sense lideratge públic això resultarà impossible? No és ben clar que cal repartir els beneficis i les càrregues d’aquest procés per tal de fer-lo viable?
D’altra banda, les transformacions del territori no s’han vist acompanyades de la necessària adaptació de les estructures administratives. La majoria dels municipis catalans no disposen ni de la grandària ni dels recursos necessaris per a prestar els serveis i gestionar el seu territori. L’Estatut de 2006 va tractar de dotar cada una de les regions catalanes —de les Terres de l’Ebre a la Regió Metropolitana i l’Alt Pirineu— d’instàncies de govern efectives, a través de les vegueries. La sentència del Tribunal Constitucional va portar aquell projecte a un atzucac, però la necessitat de fornir-se d’instruments de govern territorial representatius i eficients continua ben viva.
Per a afrontar els problemes i aprofitar les potencialitats, cal dotar el territori català d’un disseny i d’un designi, d’ordre i de govern. Aquest és el darrer i el més important dels reptes. En depenen, en bona mesura, l’eficiència, l’equitat i la sostenibilitat del país.






























































































