Confesso que en aquest moment m’agradaria tenir una bola de vidre per saber si Donald Trump guanyarà la reelecció, perquè cal reconèixer que les coses han canviat a velocitat de vertigen al llarg d’aquest any. Fa a penes sis mesos, abans de la pandèmia de la covid-19, després del fracàs del procés de destitució (impeachment) que els demòcrates van intentar en contra d’ell, amb una economia que anava vent en popa i la desocupació en mínims històrics, semblava que Trump tindria fàcil la reelecció, que l’aconseguiria sense despentinar-se. Però això era fa sis mesos.

Ara, amb la pandèmia fent estralls, la desocupació disparant-se a xifres que recorden les de 1929, la gent perdent l’assegurança mèdica i alhora el lloc de treball, i l’esclat de greus disturbis racials que s’han estès amb rapidesa per tot el país després d’una nova mort d’un home de color detingut per la policia, l’emperador ha quedat nu.

Trump no ha sabut gestionar cap d’aquests problemes, no ha ofert lideratge ni domèstic ni internacional, no ha estat al nivell que s’espera d’un president dels Estats Units, i per això la seva popularitat, que no ha estat mai gran (cal recordar que va perdre el vot popular en les eleccions que el van portar a la Casa Blanca), avui se situa en el 39 %, i cap president, des de Truman, no ha guanyat amb un suport popular per sota del 40 %.

Kamala Harris és una picada d’ullet als sectors més progressistes del partit i a les minories.

I el pitjor és que quan li pregunten quina serà la seva política durant els pròxims quatre anys per enfrontar-se a aquests greus problemes, Trump és incapaç de contestar res de coherent que animi a votar-lo, mentre que els seus últims discursos es limiten a polaritzar encara més l’electorat i a aixecar fantasmes de conspiracions de «feixistes d’extrema esquerra» que, segons ell, voldrien destruir la democràcia nord-americana, o recórrer a l’anomenada southern strategy, que consisteix a tractar d’atreure els votants blancs a força d’enfocar el discurs en qüestions racials, estratègia que va inventar Nixon, els va servir a Reagan i a Bush, però que avui ja no sembla tan eficaç, probablement perquè el país ha canviat.

El seu comportament dóna la raó a les crítiques d’ineptitud que amb molt poca elegància li ha llançat John Bolton en el seu llibre recent, ineptitud que molts sospitàvem però que ara ha quedat exposada a plena llum.

Avantatge de Biden

El seu rival electoral és Joseph Robinette Biden, un advocat de 77 anys al qual no li sobra carisma, tot i que afortunadament tampoc suscita el rebuig de Hillary Clinton, i que actualment té més de deu punts d’avantatge (l’ABC n’hi dóna quinze) sobre el president segons la majoria de les enquestes d’opinió. El més greu és que Trump perd en estats que van ser determinants en la seva elecció fa quatre anys, com Michigan, Wisconsin o Pennsilvània, i perd també per golejada a Arizona, feu dels republicans on han guanyat en onze de les dotze últimes eleccions.

PUBLICITAT

L’edat de Biden, que farà 78 anys al novembre, fa pensar que no es presentarà a un segon mandat i això deixaria Harris en condicions immillorables per competir per la presidència d’aquí a quatre anys.

Biden ho fa bé amb les minories, i les dones i els homes blancs amb més educació. La sorpresa és que, pel que sembla, també guanya suport entre els blancs amb menys estudis que fa quatre anys van donar la victòria a Trump. I, a més, mentre que el nombre de votants blancs està pràcticament estancat, Biden ho està fent molt bé amb les minories, perquè el seu suport creix entre els negres que van votar Clinton en una proporció aclaparadora de 9 de cada 10 i, sobretot, entre els hispans, dos terços dels quals també van votar per Clinton. I són precisament aquestes minories les que més creixen en termes demogràfics.

És important començar a conèixer Joe Biden per si finalment guanya el pròxim 3 de novembre. D’entrada, es podria pensar que disposa d’una àmplia experiència després d’haver estat vicepresident amb Barack Obama, però aquest és un lloc de faramalla i de contingut escàs. Crec que va ser el president Coolidge qui deia que tenia dos amics: un, es va embarcar en un viatge a un país llunyà, i l’altre, va ser nomenat vicepresident dels Estats Units. I afegia que mai no va tornar a tenir notícies de cap dels dos.

Més experiència li ha donat ser senador durant ni més ni menys que trenta-sis anys, que es diu aviat, per l’estat de Delaware, la qual cosa garanteix un bon coneixement del funcionament de les cambres legislatives, perquè temps n’ha tingut per fer-ho. Però no és un home de verb inflamat o que entusiasmi les masses, el seu carisma no ha estat mai gran, i ara, que amb l’edat s’ha sotmès a operacions de cirurgia estètica rejovenidora, la seva cara ha perdut expressivitat.

L’esperança és que la seva arribada a la Casa Blanca porti canvis importants: en política interna podria continuar amb el llegat d’Obama i treballar a favor d’una assegurança mèdica universal, cosa que Trump ha intentat revertir sense èxit, i també tractar de rebaixar la forta polarització de la societat nord-americana amb polítiques menys divisives i que busquin el suport bipartit al Congrés, sobretot en assumptes com la manera de combatre la pandèmia i els danys econòmics que hi van aparellats.

El comportament de Trump dóna la raó a les crítiques d’ineptitud que li ha llançat John Bolton en el seu llibre recent.

També ha anunciat que augmentaria els impostos a les rendes més altes i que reforçaria la protecció mediambiental amb el retorn dels Estats Units als Acords de París sobre el canvi climàtic. Però els canvis que més ens afecten a nosaltres es refereixen a l’àmbit de la política exterior, on cal esperar que Biden tracti de recuperar el multilateralisme que Trump ha arraconat, busqui treballar més amb els aliats i les organitzacions internacionals, des de l’ONU a l’OTAN, intenti ressuscitar l’Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica (TPP), posi fi a les sancions comercials contra els amics europeus, doni suport sense dubtes a l’OTAN, i reintegri els Estats Units a l’Acord nuclear amb l’Iran…

Són canvis importants que retornarien els Estats Units a la que ha estat la seva política tradicional des de 1945, i això seria una bona notícia per al món. En canvi, no és probable que canviï gaire la política de Washington amb la Xina, que és percebuda com un enemic al qual cal contenir per la classe política en general, tant republicans com demòcrates, i per la mateixa opinió pública.

Però una cosa és tornar al que ja és conegut i una altra prendre decisions sobre els problemes nous que hagin d’arribar, i aquí l’historial del que Biden ha fet fins ara com a vicepresident d’Obama i abans com a senador deixa molt a desitjar. Potser el que li falla és l’instint.

PUBLICITAT

Bob Gates, que va ser secretari de Defensa amb Bush i amb Obama ha dit d’ell amb duresa que «s’ha equivocat en, pràcticament, cada assumpte important en matèria de política exterior i de seguretat nacional durant les quatre dècades anteriors». Com a exemple, Biden es va oposar primer a la guerra d’alliberament de Kuwait i després va donar suport a la de l’Iraq, equivocant-se en tots dos casos. També va estar entre els que van defensar la desaparició de l’Iraq i la seva partició en tres estats per a sunnites, xiïtes i kurds, i es va posar de perfil quan Baixar al-Assad va bombardejar els seus amb armes químiques, malgrat la línia vermella que sobre aquest tema havia fixat Barack Obama… que també va preferir mirar cap a una altra banda.

La seva postura actual sobre l’Afganistan no es diferencia de la de Trump: retirar les tropes com més aviat millor, però cap idea sobre què caldria fer l’endemà. I com a senador, el seu suport al lliure comerç planteja dubtes, perquè al llarg dels anys va votar en contra de diversos acords comercials amb la Xina, Oman, Singapur i la República Dominicana. Tot i això, com ha escrit Kori Schake a The Atlantic, la bona notícia és que és un home més flexible que Trump i més procliu a envoltar-se de bons assessors i a acceptar-ne després el consell. No és que això sigui gaire difícil.

Kamala Harris, un encert

Joe Biden ha demostrat encert i bon criteri en triar com a companya de ticket electoral la senadora californiana Kamala Harris, una dona que s’hi va enfrontar amb duresa en les primàries perquè també ella ambicionava la presidència. Taula rasa. Kamala és símbol del «somni americà» en la mesura que és filla d’immigrants, tot i que són immigrants molt especials perquè el pare ve de Jamaica i la mare de l’Índia, i tots dos eren professors de la Universitat de Berkeley.

No és probable que canviï gaire la política de Washington amb la Xina, que és percebuda com un enemic al qual cal contenir.

Afroamericana i asiaticoamericana alhora, Harris és una picada d’ullet als sectors més progressistes del partit i a les minories en un país traumatitzat per la mort repetida de ciutadans de color a mans d’una policia tant brutal com espantada davant l’abundància d’armes de foc. El tema racial serà important en aquestes eleccions. L’edat de Biden (que farà 78 anys al novembre) fa pensar que no es presentarà a un segon mandat i això la deixaria en condicions immillorables per competir per la presidència d’aquí a quatre anys amb què seria, a més, la primera dona que l’aconsegueixi després del fracàs de Hillary Clinton.

És una elecció important perquè una de les funcions principals del vicepresident és manejar la relació entre l’Executiu i el Legislatiu; i per poder fer coses importants com a president i que no li passi el mateix que a Obama, Biden necessita assegurar no solament la Cambra de Representants sinó també el Senat. I això exigeix guanyar en alguns estats clau com Montana i Geòrgia i tranquil·litzar el votant amb un ticket moderat. És a dir, fugir dels extremismes mentre es continuen fent picades d’ullet a les minories, perquè sempre s’ha dit que, si bé la fase de primàries fomenta les postures extremistes (com Bernie Sanders), la victòria en la fase final exigeix guanyar el centre.

The Economist diu el juliol de 2020 que el seu «model electoral» només li dóna a Trump un 10 % de possibilitats de guanyar, i això certament anima els demòcrates. Però no convé dir blat fins que no sigui al sac, perquè de la mateixa manera que la situació ha fet un gir brusc en contra de les expectatives de Donald Trump en els últims sis mesos, les coses podrien canviar (encara que cada vegada queda menys temps) si de sobte el virus amaina, l’economia es recupera amb rapidesa i l’ocupació torna a créixer amb força, perquè la base electoral de Donald Trump es manté estable i ferma, i ell és un mestre en la utilització de la televisió i les xarxes socials.

El que Biden ha fet com a vicepresident d’Obama i abans com a senador deixa molt a desitjar. Potser el que li falla és l’instint.

Una altra cosa que preocupa és que Donald Trump no accepti un resultat electoral que li sigui desfavorable —perquè és capaç d’això i de molt més—, i, de fet, aquesta és una hipòtesi que el Partit Demòcrata no descarta i per a la qual ja estudia mesures hipotètiques. Al cap i a la fi, si avui la seva reelecció és complicada, fa només cinc mesos semblava inevitable, i aquest canvi és molt brusc.

Però sense bola de vidre no hi ha altre remei que esperar, perquè cada dia falta menys, i la llàstima és que nosaltres (i m’hi incloc) no puguem votar en aquestes eleccions, perquè en bona part la nostra sort també depèn del que passi el 3 de novembre als Estats Units.