Totes les definicions del verb ‘encantar’, de la més esotèrica sobre l’efecte d’un poder ocult, fins a les més mundanals com les de fascinar, captivar o plaure, totes serveixen per descriure l’estat de l’espectador després d’assistir a la representació de l’òpera A Midsummer Night’s Dream (El somni d’una nit d’estiu) de Benjamin Britten al Teatro Real.
La màgia original es troba en l’argument i el text del llibret que no és altre que una versió molt ben esporgada pel mateix compositor i per Peter Pears de l’obra teatral del mateix títol de William Shakespeare. Britten hi va afegir el sortilegi de la seva música. I Ivor Bolton i Deborah Warner van ser els mags musical i escènica respectivament. Tot plegat, arrodonit per unes veus de molt bon nivell i molt homogènies.
A diferència de l’obra teatral, l’òpera comença directament al bosc màgic, al capvespre, on regnen Oberon i Tytania, que s’han enfadat, i on el follet Puck en fa de les seves seguint instruccions del rei de les fades. Durant tota la nit, l’ambigüitat, l’exaltació dels sentits i els equívocs amorosos se succeeixen per tornar tot a l’ordre al matí, a la cort d’Atenes. L’inconscient nocturn ha donat pas a la realitat ben endreçada.
PUBLICITAT
En aquesta esbojarrada nit d’estiu en què Tytania perd el senderi per un ase i els amants canvien de parella, conviuen tres mons ben diferenciats, el màgic de les fades, l’humà dels enamorats, i el més terrenal dels rústics que assagen una obra de teatre, i encara a la matinada s’hi afegeix un quart, el formal de la cort d’Atenes on els ducs Theseus i Hippolyta ho posen tot en ordre i els menestrals representen la seva obra la qual, ves per on, explica uns amors tràgics presentats com la “lamentable comèdia i cruel mort de Pyramus i Thisby” fent-ne una caricatura molt divertida. Teatre dins del teatre. El dia s’escola i torna la nit quan regnen les fades.
Tot això que sembla molt enrevessat, és d’una gran claredat en la posada en escena de Warner. Els diversos mons i moments queden diferenciats fent ben comprensible l’acció que es desenvolupa en un espai força buit, amb pocs elements d’una escenografia que firma Christof Hetzer com ara un arbre cap per avall que simbolitza el trastocament de la realitat, una plataforma per la qual entren i surten les fades la qual acabarà sent l’escenari de la representació dels rústics, una gran hamaca on passen la nit Tytania i el teixidor Bottom convertit en ase o diversos gronxadors amb què els follets trameten el sentit aeri i inestable del bosc màgic. La il·luminació d’Urs Schönebaum i el vestuari de Luis Filipe Carvalho acaben de clavar la màgia.
Una escena del segon acte d»El somni d’una nit d’estiu’, de Britten, al Teatro Real. Fotografia de Javier del Real.
Confesso que veure nens dalt d’un escenari em posa una mica nerviosa, sobretot si són petits. Els costa moure’s amb naturalitat i sempre sembla que estan fora de lloc i, de fet, és així. A El somni d’una nit d’estiu a més d’una colla de ballarins i de dos cors infantils, Warner ha posat vint nens actors (en volia trenta) d’edats entre els tres i vuit anys. Des del minut zero, és a dir, quan els espectadors encara s’acomodaven i els menuts treien el cap per sota el teló abaixat per mirar al públic amb total espontaneïtat, ja va quedar clar que de fer patir o distreure, res de res. Vestits amb un tutú amb llumetes sobre un xandall, aquests elfs omplien de vida el bosc encantat.
Eren la demostració que en la producció hi ha un gran treball de moviment escènic i de direcció d’actors per explicar una història que es mou en plans tan diferents. Warner, que ja havia triomfat al teatre madrileny amb altres dues òperes de Britten (Peter Grimes i Billy Budd), ha confirmat la seva vàlua teatral.
Ivor Bolton, que aquesta temporada s’acomiada de la direcció musical del Real, va portar l’orquestra titular del teatre i els dos cors infantils al món màgic d’aquesta òpera amb la claredat de plans orquestrals que l’obra reclama, dels glissandi i trèmolos que expliquen el bosc encantat, les arpes, celesta i percussió, al sabor més clàssic i fins i tot els moments emparentats amb el barroc, a la comicitat que introdueixen trombons i fagots a les escenes més ridícules.
PUBLICITAT
El compositor britànic i la seva parella, el tenor Peter Pears, van voler que a l’estrena el 1960 d’El somni d’una nit d’estiu la veu d’Oberon fos la del contratenor Alfred Deller, una veu totalment insòlita als anys cinquanta i seixanta del segle passat. A Madrid el rei de les fades era Iestyn Davies, un dels contratenors amb una carrera més sòlida, especialista en el rol. La seva veu transmetia tota la duplicitat del personatge, l’astúcia, la malícia, però també la reflexió i la voluntat de reconciliació.
En un repartiment de gran qualitat vocal i sobretot molt homogeni costa destacar unes veus sobre unes altres. Dit això, cal ressaltar al baix Clive Bayley, particularment per la interpretació actoral del personatge de Bottom convertit en ase i després com a Pyramus, papers de gran comicitat.
Liv Redpath va ser una Tytania molt convincent amb moments de gran bellesa vocal. Els enamorats eren Sam Furness (Lysander), Jacques Imbrailo (Demetrius), Simone McIntosh (Hermia) i Jacquelyn Wagner (Helena), tots molt eficaços en la plasmació vocal de les tribulacions amoroses i canvis de parella. Thomas Oliemans i Christine Rice interpretaven els papes molt més breus de Theseus i Hippolyta que només apareixen al tercer acte.
Els rústecs van conformar un grup de veus molt ben conjuntades i tots ells, amb una gran força actoral de la millor escola britànica. Ru Charlesworth (Flute) va destacar com a personatge travestit de Thysby. L’acompanyaven Stephen Richardson (Snug), John Graham-Hall (Snout) i William Dazeley (Starveling). Puck és un personatge parlat interpretat en aquest cas per l’actor Daniel Abelson que tenia un doble en el ballarí aeri Juan Leiba.
I per acabar, unes paraules de l’escriptor i crític musical José Luis Téllez reproduïdes al programa de mà, les quals resumeixen el sentit final d’El somni d’una nit d’estiu: “La verdadera realidad, la única que merece vivirse, es la del sueño, la de la imaginación, la hermosa noche de la creación artística libre que, esa sí, se constituye como única instancia que dota de realidad y sentido a nuestras vidas, aunque en ella existan también el equívoco y la alucinación de los que nadie está libre: porque en la realidad cotidiana hay tantas mujeres que se enamoran de verdaderos asnos, como hombres que se comportan como auténticos borricos”.
