Una cosa ben estranya ha passat a la inauguració del Festival de Bayreuth dedicat a les òperes de Richard Wagner. Al final de l’estrena de la nova producció de Die Meistersinger von Nürnberg (Els mestres cantaries de Nuremberg) hi va haver unanimitat en els aplaudiments. Només es va sentir un solitari buuu. Ni divisió d’opinions ni altres protestes, i això és molt insòlit en aquella casa on les estrenes són sempre polèmiques i molt sorollosos a compte de les posades en escena. És que la d’aquests Mestres és la perfecció? O és que el públic es conforma amb qualsevol cosa mentre no se’l faci pensar ni que sigui una mica? Deu ser que en aquests moments d’incertesa global els espectadors volen que els entretinguin i prou. Perquè això és la producció que firma Matthias Davids, entertainment, lleugeresa, superficialitat i fins i tot carrincloneria. Són uns Mestres ben fets, però per una altra mena de teatre, no per Bayreuth.
Musicalment, l’orquestra del festival dirigida per Daniele Gatti, bon coneixedor de les dificultats que planteja el fossat dissenyat per Wagner perquè hi va dirigir tota una sèrie de Parsifal (2008—2011), sura molt per damunt del kitsch i la fotesa que hi ha a l’escenari, amb una lectura que busca i troba la profunditat romàntica que té l’obra. I aquest és un dels problemes de la producció, que a dalt de l’escenari s’ensenya una cosa insubstancial i al fossat es toca Wagner.
Davids, director del teatre musical de Linz (Àustria), ha partit de la idea que Els mestres és una comèdia, cosa que és certa, oblidant, però, que aquesta comèdia té una gran càrrega filosòfica, que reflexiona sobre el paper de les il·lusions, que planteja el debat entre l’art nou i l’art vell, entre la innovació i la tradició, i que també arrossega una càrrega política en la definició de l’art alemany. Tot això, aquests moments intensos amb qüestions que tant interessaven a Wagner, passen sense pena ni glòria.
PUBLICITAT
La posada en escena i l’escenografia retraten un món infantilitzat amb follets i pantalons curts de cuiro, els lederhosen tradicionals de Baviera i el Tirol, amb uns decorats al primer i segon acte que semblen figures d’un llibre desplegable, d’un pop up. El tercer acte és una barreja entre un Oktoberfest sense cervesa i les festes populars de l’Alemanya més rural amb les princeses de la patata, del gingebre o de la poma, i moltes bales de palla que fan de seient. Una gran vaca inflable és l’arcada que dona entrada al recinte del festival i al fons, uns rajos lluminosos propis d’un concurs de televisió. A més dels lederhosen i les gorres vermelles de follet, la resta del vestuari (de Susanne Hubrich) és actual i sembla comprat a la pitjor cadena xinesa de venda de roba per correu. El dels mestres és força indescriptible. Al final apareixien dos membres del cor vestits com Angela Merkel quan anava al festival sent cancellera.
El festival ha apostat per l’’entertainment’, la lleugeresa i el kitsch per la inauguració amb ‘Els mestres cantaires de Nuremberg’
En tota la producció es nota molt que Davids controla el gènere del musical perquè les escenes més reeixides, teatralment parlant, són les que mouen molta gent dalt de l’escenari. No es pot dir el mateix quan les escenes són íntimes o amb pocs personatges.
Tractant-se d’una producció que vol posar en relleu l’aspecte més còmic de l’òpera, hi ha pocs moments que facin esclatar a riure i curiosament, el llarg fragment en què el ridícul Beckmesser fa la serenata a Eva i que sempre és interpretat amb molta comicitat, aquí resultava molt pla. Un dels millors passatges va ser el quintet del tercer acte en què fins i tot l’escenografia havia deixat de banda les beneiteries.
PUBLICITAT
Georg Zeppenfeld era el sabater Hans Sachs. És un baix-baríton de llarga trajectòria a Bayreuth destacant sempre en papers de molta profunditat interior com Gurnemanz (Parsifal) o König Marke (Tristan und Isolde). Hans Sachs també és un personatge profund. És el que planteja els temes de més envergadura com a Wahn! Wahn! (Quimera! Quimera!), o al final, a Verachtet mir die Meister nicht! (No menystingueu l’art dels Mestres!). Tanmateix, la seva prestació no va ser com les que recordem. Feia la sensació de no haver entrat en el paper.
Michael Spyres era Walther von Stolzing, el jove enamorat d’Eva. És l’artista que no s’emmotlla als clixés antics, el que representa l’art del futur enfront d’uns mestres anquilosats. Amb la seva veu de tenor que no té problemes ni per la part alta ni la més baixa de la seva tessitura va rendir a la perfecció el seu paper, sense dificultat tot i la gens fàcil partitura que li correspon. El baríton Michael Nagy va ser un Beckmesser molt eficaç. La soprano Christina Nilsson era una Eva radiant, però amb un timbre punxegut, mentre que Jongmin Park en el paper del seu pare demostrava tenir una veu potent però poc matisada. El tenor Matthias Stier va ser un David ple vida amb una veu molt bonica. Christa Mayer en el paper de Magdalene va ser molt irregular. La resta del repartiment va ser molt correcte.
El cèlebre cor del festival ha canviat de director, s’ha rejovenit i s’ha reduït passant de cent divuit a cent cantaires. Sota la direcció de Thomas Eitler de Lint la seva interpretació va tenir algun problema. Hi va haver entrades fora de lloc i al final del segon acte, el concertant que és una filigrana de veus entrellaçades va quedar en una cridòria que és com acaben molts cors, cosa que a Bayreuth no hauria de passar.
Era l’escenografia del tercer acte amb la vaca a l’entrada una referència al mercat d’animals quan a l’òpera Eva es oferta com premi a qui millor canti en el concurs? O és una mofa del món rural alemany? Segurament ni una cosa ni l’altra. L’únic comentari crític fet per la posada en escena és al final. Quan Eva i Stolzing se’n van, ella agafa la cadena que converteix al jove en un mestre i que havia rebutjat, i la torna al seu pare. No vol compromisos amb el passat.
